dimarts, 24 d’agost del 2010
Partes Singapurenses (I)
S'acaba l'estiu. Comencen els anuncis de fascicles. Que algú em talli les venes.
dilluns, 26 de juliol del 2010
Avui fa 15 anys
Recordo perfectament el dia que ens vam conèixer. Com si fos ahir. Avui fa 15 anys, el 26 de juliol de l’any 1995, el dia del meu sant. Jo tenia 8 anys.
Llavors encara celebràvem els sants, i jo estava molt nerviosa, perquè sabia que abans de sopar em donarien els regals. Cada any era el mateix ritual. Jo m’amagava a la meva habitació amb la porta tancada, mentre sentia els passos dels meus pares i veia les seves ombres a través de l’escletxa anant passadís amunt, passadís avall, portant els paquets cap al menjador.
I va arribar el moment més esperat, el d’obrir els regals. No recordo amb exactitud amb quin ordre me’ls van donar, només sé que cada vegada que n’obria un, estava més i més desconcertada. Tot eren complements i accessoris per a gossos: una menjadora, una abeuradora, una corretja i un arnés, un llitet, xampú i colònia, pinta i raspall, un sac de pinso… fins i tot hi havia un llibre titulat “El Maltès”.
Jo no entenia absolutament res. Per què em regalaven tot allò si no teníem gos?
Per últim, la mama va entrar al menjador amb una bossa de regal a les mans i me la va donar. Jo la vaig agafar per les nanses, la vaig obrir, i a dins hi havia la cosa més bonica i encantadora que he vist mai.
Devies fer poc més d’un pam i tenies el pèl blanc i esborrifat. Llavors vas alçar el cap i em vas mirar amb els teus dos preciosos ullets negres. Et brillaven molt. Jo també et vaig mirar, somrient. A partir d’aquell moment vaig saber que m’havia enamorat.
Eres tan petitó i tan blanquet que ens vas recordar un floc de neu. És per això que de seguida vam trobar el nom perfecte per a tu: Floc.
Em van explicar que t’havien adoptat a Barberà del Vallès, on hi havia una senyora que criava gossos de la teva raça. En el moment de les presentacions, tota la ventrada de cadells es van posar a córrer i a saltar, contents d’alegria. Però n’hi havia un que portava una calma, una tranquilitat i una patxorra, passant de tot, anant al seu rotllo i fent-se l’interessant, com si l’importés un bledo que l’adoptéssin o no. Els papes ho van tenir claríssim.
Des del primer moment que vas entrar a casa et vas convertir en un membre més de la família i, durant aquests 13 anys i mig que has estat al nostre costat, has sigut el millor gos que podíem haver tingut mai. Ens has fet riure, ens has fet plorar, ens has fet enfadar i ens has fet patir... però, sobretot, ens has fet passar moments inoblidables:
Recordo aquella vegada que els papes et van voler tallar les ungles perquè les portaves massa llargues, però sense voler te les van tallar massa i vas començar a sagnar. En aquell moment vaig arribar de l’escola i quan vaig veure el terra i el vidre de la porta del balcó tacats de sang, a part de pensar que els papes s’havien pres alguna cosa més que cafè aquell matí, em vaig espantar molt perquè creia que t’havia passat alguna cosa greu. Per sort no va ser res, però et vam haver d’embenar les potetes perquè s’aturés l’hemorràgia. Després d’allò, vam trigar molt de temps en voler tallar-te-les una altra vegada!
Hi va haver dues ocasions en que te’ns vas escapar. Bé, de fet només va ser una. L’altra va ser una falsa alarma. Va ser després de dinar, quan ens vam adonar que no hi eres. Et vam buscar per totes les habitacions de la casa, pel balcó, per l’escala, però res. Vam pensar que potser hauríes aprofitat un moment en que la porta d’entrada estava oberta i hauríes sortit. La mama i jo vam sortir al carrer i ens vam estar una bona estona buscan-te. Vam recórrer els carrers de la zona amunt i avall, fent el recorregut que feies quan et trèiem a passejar, però res. Es van fer les 3 de la tarda i jo me n’havia d’anar a l’escola, però durant aquelles dues hores de classe no podia tenir el cap en una altra banda que no fos en tu. No sabia on estaves, ni si et trobaves bé, no entenia per què t’havies escapat. Finalment, al tornar de l’escola, em vaig assabentar que no havies marxat mai de casa. Tenies el costum d’anar al safareig a olorar les escombraries i, amb un cop de vent, es va tancar la porta i t’hi vas quedar tancat.
La segona vegada sí que et vas escapar de debó, però va ser per culpa meva. La mama arribava de treballar a les 9 de la nit, i vaig pensar que aquell dia podíem baixar al replà de l’escala a rebre-la. Vaig deixar que baixéssis tot sol, però resulta que ella estava parlant amb una veïna i no es va donar compte que havies baixat les escales i havies sortit al carrer. Tothom va córrer a buscar-te, l’Ismael i el Jordi per una banda i la mama i el papa per una altra. Van estar molta estona buscan-te. Vaig ser tan estúpida de deixar-te sol a l’escala... Vaig sortir al balcó amb l’esperança de veure’t passar per davant de casa, però res... Finalment, vaig veure el papa girant la cantonada, atravessant el carrer i dirigint-se cap a casa, però no estava sol, venia amb tu, et tenia agafat a coll. I a mi se’m va il·luminar la cara. T’havia trobat al pipican de la placeta de la Gran Via, al lloc on sempre anàvem quan sortíem a passejar. A partir de llavors, sempre vaig vigilar de no tornar-te a perdre.
Però, volguéssim o no, sempre teníem aquesta por. Un dia et vaig començar a buscar per tota la casa perquè no et trobava enlloc, vaig anar cap al menjador on hi havia l’Ismael agegut al sofà i li vaig preguntar si t’havia vist. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va fotre un bot del sofà deixant anar un renec i va córrer a buscar-te. Minuts després em vaig donar compte que havíes estat acurrucadet als peus de l’Ismael tota l’estona, i sense que ell se n’hagués donat compte.
És clar que, tu anaves a la teva bola i aprofitaves qualsevol descuit nostre per sortir al replà de l’escala. Més d’una vegada t’havíem trobat a baix, a l’entrada, mirant el carrer a través del vidre de la porta, com un pres engarjolat. Però no només baixaves, també eres capaç de pujar 4 pisos fins al terrat. Una vegada, em vaig espantar tant, que em vaig repassar de dalt a baix l’edifici (dues vegades), fins que et vaig trobar tan feliç corrent pel terrat. Quan vaig arribar a casa, el cor m’anava a mil per hora, les cames em feien figa, m’havia deixat els pulmons tirats pel replà i la regla m’havia baixat de cop. Però el pitjor va ser la terrible idea de pensar que t’havia tornat a perdre.
Recordes aquell dia que te’m vas cruspir el berenar? Com sempre, jo arribava de l’escola sobre les 5, i la mama em deixava una safata amb el meu berenar a sobre de l’encimera de la cuina. Aquell dia tenia dues llesques amb paté i un suc de taronja. Vaig portar-ho tot a la taula del menjador i vaig anar un moment a la meva habitació a buscar una cosa. Quan vaig tornar, et vaig trobar damunt de la cadira i amb actitud sospitosa. Vaig acostar-me i vaig veure que t’havies menjat una de les llesques i havies deixat la crosta. En el fons em va doldre que t’haguéssis fotut el meu berenar sense demanar-me permís, però em va fer molta gràcia que t’haguéssis menjat només la molla del pa untada. A partir d’aquell dia vaig saber que t’encantava el paté.
Tu i els gats no vau ser mai gaire bons amics. Quan sortíem a passejar i en veies un, tenies curiositat i t’hi acostaves per olorar-lo. Però ja saps com són els gats, uns rancis i uns estirats. Tu només tenies ganes de fer nous amics, en canvi ells sempre passàven de tu. Fins que un dia, te’n vas creuar amb un que no devia tenir gaire bon dia i, et va saludar amb una esgarrapada en tot el morro. A partir de llavors, mai més vas tornar a mirar els gats de la mateixa manera... bé, de fet, és que ni te’ls miraves. Quan passaves per davant d’un, giraves la cara. Con dos cohone!
Eres un gos molt llest i intel·ligent i, hauríes après moltes coses si nosaltres haguéssim tingut més paciència per ensenyar-te.
El primer que vas aprendre va ser a venir de seguida que et cridàvem pel nom i a seure. Alguna vegada m’havia assegut amb tu a ensenyar-te a donar-me la poteta, però pel posat de paciència que feies, em sembla que no t’entusiasmava gaire, la idea.
Però en canvi hi ha una cosa que vas aprendre a fer gairebé sol: pujar l’escala de ma del meu llit. Jo t’agafava i et col·locava de manera que les potetes del darrera estiguéssin sobre el primer esglaó i les potetes del davant sobre el segon. Llavors començaves a pujar. Alçaves la poteta dreta de darrera mentre amb les del davant feies força per arribar al següent esglaó, i així fins que aconseguies pujar els 5 esglaons de l’escala. Però un cop dalt t’ajudava a pujar al llit i, quan ho feies, t’abraçava i et felicitava pel que havíes fet. Tu et posaves molt content, remenant la cueta, i llavors anàvem corrent cap a la cuina a buscar una llaminadura com a premi. Encara que, més d’una vegada no t’havies atrevit a pujar fins dalt de tot, llavors em miraves amb cara de pena perquè t’ajudés a baixar i et deixaves caure perquè sabies que jo t’agafaria (i, evidentment, t’agafava).
Estic segura que no hi ha gaires gossos que sàpiguen fer una cosa així, però tu podies.
Te’n recordes quan jugàvem a l’“On està?”. Aprofitàvem que estàvem tots a taula per asseure’t a la falda i llavors et preguntàvem: “On està l’Anna?”, llavors tu, dubtaves uns segons, però de seguida em miraves. I quan ho feies bé, tots esclatàvem amb un “Ohhhhh!”. Quan eres petit t’agradava molt, aquest joc, però a mida que et feies gran, ho devíes trobar una ximpleria, perquè va arribar un moment en que et feies el suec... com quan veies un gat.
L’última pirueta que vas aprendre va ser a fer una volteta. No sé perquè no te l’havia ensenyat a fer abans, la vas aprendre molt ràpid i sense dificultat.
La primera vegada, vaig agafar una galeta de iogurt de les que tan t’agradaven i te la vaig ensenyar, però abans de donar-te-la, vaig dibuixar un cercle amb la ma, perquè tu la seguissis i donéssis una volta. Ho vam practicar un parell o tres de vegades més i, a partir de llavors, cada vegada que et donava una llaminadura, donaves una volta instintivament, sense que jo t’ho demanés.
Aquest escrit el tinc fet des de fa temps, poc després que te n’anéssis, però fins ara no m’havia atrevit a compartir-lo.
Però avui és 26 de juliol. Avui fa 15 anys que vaig conèixer el gosset més bo, meravellós i encantador que podríem haver tingut mai i, si encara fossis viu, et faria un pastisset amb una espelmeta, com el dia del teu aniversari, i et regalaria una llaminadura, la que fos però, això sí, que estigués embolicada amb paper de regal. T’encantava obrir els paquets i destrossar el paper. Crec que et feia més il·lusió això que no pas el regal en sí.
Sovint encara penso que, qualsevol dia, entraré al menjador i et trobaré ajagut al sofà, tot cargoladet i amb el cap arrepenjat al reposabraços, com si res no hagués passat. Llavors, quan em vegis t’aixecaràs i vindràs corrent a rebre’m bellugant la cua, com feies sempre que algú arribava a casa, i jo et rascaré la panxa i les orelles, t’acariciaré i t’abraçaré.
Aquesta és la imatge que vull recordar de tú. No la dels últims dies, en els que te’ls passaves sense poder moure’t del sofà, tapat amb la teva manteta, tremolant i amb els ulls tristos i vidriosos, sense forces per continuar vivint.
Vull recordar tots els bons moments que has viscut amb nosaltres, que han sigut molts, i dir-te no t’oblidarem mai, Floquito! Muak!
Llavors encara celebràvem els sants, i jo estava molt nerviosa, perquè sabia que abans de sopar em donarien els regals. Cada any era el mateix ritual. Jo m’amagava a la meva habitació amb la porta tancada, mentre sentia els passos dels meus pares i veia les seves ombres a través de l’escletxa anant passadís amunt, passadís avall, portant els paquets cap al menjador.
I va arribar el moment més esperat, el d’obrir els regals. No recordo amb exactitud amb quin ordre me’ls van donar, només sé que cada vegada que n’obria un, estava més i més desconcertada. Tot eren complements i accessoris per a gossos: una menjadora, una abeuradora, una corretja i un arnés, un llitet, xampú i colònia, pinta i raspall, un sac de pinso… fins i tot hi havia un llibre titulat “El Maltès”.
Jo no entenia absolutament res. Per què em regalaven tot allò si no teníem gos?
Per últim, la mama va entrar al menjador amb una bossa de regal a les mans i me la va donar. Jo la vaig agafar per les nanses, la vaig obrir, i a dins hi havia la cosa més bonica i encantadora que he vist mai.
Devies fer poc més d’un pam i tenies el pèl blanc i esborrifat. Llavors vas alçar el cap i em vas mirar amb els teus dos preciosos ullets negres. Et brillaven molt. Jo també et vaig mirar, somrient. A partir d’aquell moment vaig saber que m’havia enamorat.
Eres tan petitó i tan blanquet que ens vas recordar un floc de neu. És per això que de seguida vam trobar el nom perfecte per a tu: Floc.
Em van explicar que t’havien adoptat a Barberà del Vallès, on hi havia una senyora que criava gossos de la teva raça. En el moment de les presentacions, tota la ventrada de cadells es van posar a córrer i a saltar, contents d’alegria. Però n’hi havia un que portava una calma, una tranquilitat i una patxorra, passant de tot, anant al seu rotllo i fent-se l’interessant, com si l’importés un bledo que l’adoptéssin o no. Els papes ho van tenir claríssim.
Des del primer moment que vas entrar a casa et vas convertir en un membre més de la família i, durant aquests 13 anys i mig que has estat al nostre costat, has sigut el millor gos que podíem haver tingut mai. Ens has fet riure, ens has fet plorar, ens has fet enfadar i ens has fet patir... però, sobretot, ens has fet passar moments inoblidables:
Recordo aquella vegada que els papes et van voler tallar les ungles perquè les portaves massa llargues, però sense voler te les van tallar massa i vas començar a sagnar. En aquell moment vaig arribar de l’escola i quan vaig veure el terra i el vidre de la porta del balcó tacats de sang, a part de pensar que els papes s’havien pres alguna cosa més que cafè aquell matí, em vaig espantar molt perquè creia que t’havia passat alguna cosa greu. Per sort no va ser res, però et vam haver d’embenar les potetes perquè s’aturés l’hemorràgia. Després d’allò, vam trigar molt de temps en voler tallar-te-les una altra vegada!
Hi va haver dues ocasions en que te’ns vas escapar. Bé, de fet només va ser una. L’altra va ser una falsa alarma. Va ser després de dinar, quan ens vam adonar que no hi eres. Et vam buscar per totes les habitacions de la casa, pel balcó, per l’escala, però res. Vam pensar que potser hauríes aprofitat un moment en que la porta d’entrada estava oberta i hauríes sortit. La mama i jo vam sortir al carrer i ens vam estar una bona estona buscan-te. Vam recórrer els carrers de la zona amunt i avall, fent el recorregut que feies quan et trèiem a passejar, però res. Es van fer les 3 de la tarda i jo me n’havia d’anar a l’escola, però durant aquelles dues hores de classe no podia tenir el cap en una altra banda que no fos en tu. No sabia on estaves, ni si et trobaves bé, no entenia per què t’havies escapat. Finalment, al tornar de l’escola, em vaig assabentar que no havies marxat mai de casa. Tenies el costum d’anar al safareig a olorar les escombraries i, amb un cop de vent, es va tancar la porta i t’hi vas quedar tancat.
La segona vegada sí que et vas escapar de debó, però va ser per culpa meva. La mama arribava de treballar a les 9 de la nit, i vaig pensar que aquell dia podíem baixar al replà de l’escala a rebre-la. Vaig deixar que baixéssis tot sol, però resulta que ella estava parlant amb una veïna i no es va donar compte que havies baixat les escales i havies sortit al carrer. Tothom va córrer a buscar-te, l’Ismael i el Jordi per una banda i la mama i el papa per una altra. Van estar molta estona buscan-te. Vaig ser tan estúpida de deixar-te sol a l’escala... Vaig sortir al balcó amb l’esperança de veure’t passar per davant de casa, però res... Finalment, vaig veure el papa girant la cantonada, atravessant el carrer i dirigint-se cap a casa, però no estava sol, venia amb tu, et tenia agafat a coll. I a mi se’m va il·luminar la cara. T’havia trobat al pipican de la placeta de la Gran Via, al lloc on sempre anàvem quan sortíem a passejar. A partir de llavors, sempre vaig vigilar de no tornar-te a perdre.
Però, volguéssim o no, sempre teníem aquesta por. Un dia et vaig començar a buscar per tota la casa perquè no et trobava enlloc, vaig anar cap al menjador on hi havia l’Ismael agegut al sofà i li vaig preguntar si t’havia vist. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va fotre un bot del sofà deixant anar un renec i va córrer a buscar-te. Minuts després em vaig donar compte que havíes estat acurrucadet als peus de l’Ismael tota l’estona, i sense que ell se n’hagués donat compte.
És clar que, tu anaves a la teva bola i aprofitaves qualsevol descuit nostre per sortir al replà de l’escala. Més d’una vegada t’havíem trobat a baix, a l’entrada, mirant el carrer a través del vidre de la porta, com un pres engarjolat. Però no només baixaves, també eres capaç de pujar 4 pisos fins al terrat. Una vegada, em vaig espantar tant, que em vaig repassar de dalt a baix l’edifici (dues vegades), fins que et vaig trobar tan feliç corrent pel terrat. Quan vaig arribar a casa, el cor m’anava a mil per hora, les cames em feien figa, m’havia deixat els pulmons tirats pel replà i la regla m’havia baixat de cop. Però el pitjor va ser la terrible idea de pensar que t’havia tornat a perdre.
Recordes aquell dia que te’m vas cruspir el berenar? Com sempre, jo arribava de l’escola sobre les 5, i la mama em deixava una safata amb el meu berenar a sobre de l’encimera de la cuina. Aquell dia tenia dues llesques amb paté i un suc de taronja. Vaig portar-ho tot a la taula del menjador i vaig anar un moment a la meva habitació a buscar una cosa. Quan vaig tornar, et vaig trobar damunt de la cadira i amb actitud sospitosa. Vaig acostar-me i vaig veure que t’havies menjat una de les llesques i havies deixat la crosta. En el fons em va doldre que t’haguéssis fotut el meu berenar sense demanar-me permís, però em va fer molta gràcia que t’haguéssis menjat només la molla del pa untada. A partir d’aquell dia vaig saber que t’encantava el paté.
Tu i els gats no vau ser mai gaire bons amics. Quan sortíem a passejar i en veies un, tenies curiositat i t’hi acostaves per olorar-lo. Però ja saps com són els gats, uns rancis i uns estirats. Tu només tenies ganes de fer nous amics, en canvi ells sempre passàven de tu. Fins que un dia, te’n vas creuar amb un que no devia tenir gaire bon dia i, et va saludar amb una esgarrapada en tot el morro. A partir de llavors, mai més vas tornar a mirar els gats de la mateixa manera... bé, de fet, és que ni te’ls miraves. Quan passaves per davant d’un, giraves la cara. Con dos cohone!
Eres un gos molt llest i intel·ligent i, hauríes après moltes coses si nosaltres haguéssim tingut més paciència per ensenyar-te.
El primer que vas aprendre va ser a venir de seguida que et cridàvem pel nom i a seure. Alguna vegada m’havia assegut amb tu a ensenyar-te a donar-me la poteta, però pel posat de paciència que feies, em sembla que no t’entusiasmava gaire, la idea.
Però en canvi hi ha una cosa que vas aprendre a fer gairebé sol: pujar l’escala de ma del meu llit. Jo t’agafava i et col·locava de manera que les potetes del darrera estiguéssin sobre el primer esglaó i les potetes del davant sobre el segon. Llavors començaves a pujar. Alçaves la poteta dreta de darrera mentre amb les del davant feies força per arribar al següent esglaó, i així fins que aconseguies pujar els 5 esglaons de l’escala. Però un cop dalt t’ajudava a pujar al llit i, quan ho feies, t’abraçava i et felicitava pel que havíes fet. Tu et posaves molt content, remenant la cueta, i llavors anàvem corrent cap a la cuina a buscar una llaminadura com a premi. Encara que, més d’una vegada no t’havies atrevit a pujar fins dalt de tot, llavors em miraves amb cara de pena perquè t’ajudés a baixar i et deixaves caure perquè sabies que jo t’agafaria (i, evidentment, t’agafava).
Estic segura que no hi ha gaires gossos que sàpiguen fer una cosa així, però tu podies.
Te’n recordes quan jugàvem a l’“On està?”. Aprofitàvem que estàvem tots a taula per asseure’t a la falda i llavors et preguntàvem: “On està l’Anna?”, llavors tu, dubtaves uns segons, però de seguida em miraves. I quan ho feies bé, tots esclatàvem amb un “Ohhhhh!”. Quan eres petit t’agradava molt, aquest joc, però a mida que et feies gran, ho devíes trobar una ximpleria, perquè va arribar un moment en que et feies el suec... com quan veies un gat.
L’última pirueta que vas aprendre va ser a fer una volteta. No sé perquè no te l’havia ensenyat a fer abans, la vas aprendre molt ràpid i sense dificultat.
La primera vegada, vaig agafar una galeta de iogurt de les que tan t’agradaven i te la vaig ensenyar, però abans de donar-te-la, vaig dibuixar un cercle amb la ma, perquè tu la seguissis i donéssis una volta. Ho vam practicar un parell o tres de vegades més i, a partir de llavors, cada vegada que et donava una llaminadura, donaves una volta instintivament, sense que jo t’ho demanés.
Aquest escrit el tinc fet des de fa temps, poc després que te n’anéssis, però fins ara no m’havia atrevit a compartir-lo.
Però avui és 26 de juliol. Avui fa 15 anys que vaig conèixer el gosset més bo, meravellós i encantador que podríem haver tingut mai i, si encara fossis viu, et faria un pastisset amb una espelmeta, com el dia del teu aniversari, i et regalaria una llaminadura, la que fos però, això sí, que estigués embolicada amb paper de regal. T’encantava obrir els paquets i destrossar el paper. Crec que et feia més il·lusió això que no pas el regal en sí.
Sovint encara penso que, qualsevol dia, entraré al menjador i et trobaré ajagut al sofà, tot cargoladet i amb el cap arrepenjat al reposabraços, com si res no hagués passat. Llavors, quan em vegis t’aixecaràs i vindràs corrent a rebre’m bellugant la cua, com feies sempre que algú arribava a casa, i jo et rascaré la panxa i les orelles, t’acariciaré i t’abraçaré.
Aquesta és la imatge que vull recordar de tú. No la dels últims dies, en els que te’ls passaves sense poder moure’t del sofà, tapat amb la teva manteta, tremolant i amb els ulls tristos i vidriosos, sense forces per continuar vivint.
Vull recordar tots els bons moments que has viscut amb nosaltres, que han sigut molts, i dir-te no t’oblidarem mai, Floquito! Muak!
dijous, 15 de juliol del 2010
Partes Platjils II
Prenent el sol tranquil·lament. Família alemanya formada pel papa amb un barret de palla, la mama amb mig pitram fora i la nena de color taronja radioactiu envaeixen perillosament el meu espai vital. Mirada assessina i perturbada per sobre de les ulleres de sol. La família feliç retrocedeix uns metres. No falla mai :)
dimecres, 14 de juliol del 2010
Partes Platjils I
Crema solar: 12 €
Ampolla d'aigua: 0,40 €
Llibre: 7,95 €
El pànic que sents al veure aproximar-se un exèrcit de 50 nens cridant emocionats carregats amb raquetes, pilotes i manguitos, no té preu.
Ampolla d'aigua: 0,40 €
Llibre: 7,95 €
El pànic que sents al veure aproximar-se un exèrcit de 50 nens cridant emocionats carregats amb raquetes, pilotes i manguitos, no té preu.
dimarts, 11 de maig del 2010
Diàleg de besugus entre un cambrer qualsevol i jo
- Que prendràs?
- Vull una ensaïmada.
- Una ensaïmada?
(dios del sielo i de los espasios infinitos, aquesta depravada ha entrat a una granja a menjar-se una ensaïmada!! Quin horror!!!)
- Sí, una ensaïmada.
- ......
- ......?
- Alguna cosa més?
- No, ja està.
- JA ESTÀ?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!
(mirant-me acollonit com si fos un velociraptor afamat a punt d'atacar-lo... tot i que, en cert sentit, no anava pas desencaminat)
- Sí, només vull una ensaïmada...
- No vols un cafè amb llet, o una aigua?
(amb ulls de súplica)
- .......
- Et surt més econòmic.
(gairebé agenollant-se i implorant-me)
- Doncs llavors porta'm un xupito de cianur, i així acabem d'una vegada amb aquesta tortura.
(per via telepàtica)
divendres, 30 d’abril del 2010
Lobovejas
I després d'un mes, 500 fotos, menjaments de tarro, diverses neurones mortes, nervis i estrés, al final he pogut acabar el treball de final de curs (i entregar-lo a temps!)
Així que, sense més dil·lació, us presento el meu primer curt: LOBOVEJAS.
Amb la col·laboració desinteressada de 5 peculiars ovelles i un llop vegetarià.
S'admet el llançament d'ous, tomàquets i/o caps de porc (encara que, llançar per llançar, si és un pernil, molt millor).
Així que, sense més dil·lació, us presento el meu primer curt: LOBOVEJAS.
Amb la col·laboració desinteressada de 5 peculiars ovelles i un llop vegetarià.
S'admet el llançament d'ous, tomàquets i/o caps de porc (encara que, llançar per llançar, si és un pernil, molt millor).
Avui fa un bonic i assolellat dia, una cosa poc habitual aquestes últimes setmanes a Irlanda.
El sol ha sortit d'hora i ara emergeix per darrere de les Wicklow Mountains, banyant les extenses praderies verdes en un to daurat.
Un petit ramat d'ovelles pasta tranquil.lament a dalt d'un turó, envoltada per una tanca de fusta blanca, assaborint la fresca i deliciosa herba.
De sobte, un objecte cau del cel. Les ovelles, estupefactes i curioses, s'acosten per observar-lo. És verd, rodó i fa molt bona olor.
Mai havien vist una cosa així, però els agrada, i aviat comencen a jugar-hi passant-s'ho entre elles.
Estan tan distretes amb el seu nou joc que no s'adonen que un llop aguaita darrere de la tanca, observant, llepant-se, esperant el moment oportú per deixar-se veure.
dimecres, 10 de març del 2010
London - Dia 1
La nit anterior gairebé no vaig dormir. A mi em semblava que no, però en el fons estava feta un sac de nervis! Me'n vaig anar al llit a les 2 de la matinada però a les 7 del dia següent ja estava en peu, així que vaig aprofitar per acabar d'arreglar-me la maleta i preparar-me la documentació que calia. Vaig agafar el DNI, el passaport i un sobre amb 170 lliures en bitllets petits (i sense marcar), i ho vaig posar tot dins de la ronyonera.
A les 11 vam sortir de casa, vam pujar al cotxe i, rumb cap a l'aeroport de Girona. Amb menys d'una hora hi vam arribar però, com que no havíem de facturar maletes, vam aprofitar per dinar alguna cosa ja que, probablement no tindríem temps de tornar a menjar fins la nit.
Les meves amigues es van menjar una hamburguesa amb patates fregides i ketchup, però jo, a no ser que es tractin de les hamburgueses fetes per la meva mare (casolanes, primes, sucoses, farcides de formatge fos i amb gust d'hamburguesa (i que consti que no li estic fent la pilota!)), no en menjo. Així que em vaig demanar un frankfurt.
De seguida que vam acabar, vam pujar al pis de dalt per passar pel control. Ens vam haver de treure la jaqueta, les botes, els penjolls, les polseres, els rellotges, el cinturó, els ovaris inflats i posar-ho tot dins d'una safata. Vam passar per l'escàner i, després de vigilar de no relliscar, caure al terra i obrir-nos el cap per culpa d'un bassal (suposadament d'aigua) que hi havia just a la sortida de l'escàner, ens vam tornar a posar les botes, vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir a la porta d'embarcament.
Nosaltres vam ser de les últimes en embarcar i, per això, un cop dalt de l'avió ens vam trobar amb què no hi havia suficient espai dins dels compartiments per les nostres maletes. N'hi hauria hagut si existís gent amable al món, però com que la majoria hi guardava els seus immensos anoracsde merda de 5 quilos, vam haver d'estar les 2 hores de viatge amb la maleta sota els peus que, no és que molestés... és que molestava molt.
Però per si no n'hi hagués prou, a més d'estar amb les cames encongides i acabar amb l'esquena com un cigonyal de barco, leshostesses auxiliars de vol no paraven de donar pel sac contínuament. Van passar com unes 123565 vegades amb el carret, oferint entrepans, begudes, articles de regal, galetes de la sort, revistes, butlletes de loteria, targetes telefòniques, targetes rasca-i-guanya i, atenció, l'última novetat en productes inútils que no et compraries en ta vida però, com que viatges en avió, molen: cigarrets sense fum! Per tots aquells ionquis que no poden estar ni 2 hores sense xutar-se nicotina, s'han inventat una espècie de cigarrets elèctrics (a 6€ el paquet!) que no s'encenen, però que proporcionen la dosi de nicotina necessària perquè el/la ionqui en qüestió no exploti a mig vol i la lïi parda.
A les tres, hora anglesa, vam aterrar a l'aeroport de Gatwick. Vam recórrer tota la terminal fins arribar a l'estació de tren, des d'on agafariem el Gatwick Express, un tren-llançadera que va de l'aeroport a Victoria Station i viceversa en mitja hora. Un cop allà, vam comprar dues Travelcards d'un dia, una per divendres i una altra per dissabte. Bé, almenys aquesta era la nostra idea... El que no esperàvem era que al dia següent ens trobaríem amb una sorpreseta.
El nostre Bed&Breakfast es trobava al barri de Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (limita a la dreta amb Nothing Hill), de manera que vam haver d'agafar la línia blava -- Victoria fins a Oxford Circus, fer transbord amb la línia vermella -- Central i, després de 7 parades, baixar a Shepherd's Bush.
M’havien dit que m’abrigués molt, que faria molta rasca. Però la veritat és que durant el camí de l’estació al B&B no em va semblar que fés gaire fred. Ja eren les 4 i mitja de la tarda i, tot i que el sol començava a amagar-se, s’aguantava força bé. Però el que no m’imaginava és que no pensaria el mateix al cap d’un parell d’hores, muahaha!
Després de caminar 2 o 3 illes per Uxbridge Road vam girar a mà dreta per Aldine Street. El nostre B&B es deia Jim’s Guest House (visca la originalitat!), i estava format per dues casetes, situades al mateix carrer, però separades per uns 20 o 30 metres. A la primera és on hi havia el menjador i, a l’altra, les habitacions. Ens va tocar la nº 7, a la planta baixa. Era bastant petita, però molt acollidora. Tenia 3 llits, bany, armari, telèfon, televisió i cafetera, i una única finestra amb unes meravelloses vistes a l’extractor de la calefacció.
A punt una altra vegada per sortir, ens vam dirigir cap a l’estació. I el primer que vam veure quan vam sortir de la boca del metro (i no és una manera de parlar) va ser el Big Ben. Oh, què maco, què gran, posa’t que et faig una foto, blablabla.
El Big Ben
El Palau de Westminster
Fruita glassejada
Reproduccions de fruita fetes de massapà
L'única foto foto que tinc de Picadilly Circus
A les 11 vam sortir de casa, vam pujar al cotxe i, rumb cap a l'aeroport de Girona. Amb menys d'una hora hi vam arribar però, com que no havíem de facturar maletes, vam aprofitar per dinar alguna cosa ja que, probablement no tindríem temps de tornar a menjar fins la nit.
Les meves amigues es van menjar una hamburguesa amb patates fregides i ketchup, però jo, a no ser que es tractin de les hamburgueses fetes per la meva mare (casolanes, primes, sucoses, farcides de formatge fos i amb gust d'hamburguesa (i que consti que no li estic fent la pilota!)), no en menjo. Així que em vaig demanar un frankfurt.
De seguida que vam acabar, vam pujar al pis de dalt per passar pel control. Ens vam haver de treure la jaqueta, les botes, els penjolls, les polseres, els rellotges, el cinturó, els ovaris inflats i posar-ho tot dins d'una safata. Vam passar per l'escàner i, després de vigilar de no relliscar, caure al terra i obrir-nos el cap per culpa d'un bassal (suposadament d'aigua) que hi havia just a la sortida de l'escàner, ens vam tornar a posar les botes, vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir a la porta d'embarcament.
Nosaltres vam ser de les últimes en embarcar i, per això, un cop dalt de l'avió ens vam trobar amb què no hi havia suficient espai dins dels compartiments per les nostres maletes. N'hi hauria hagut si existís gent amable al món, però com que la majoria hi guardava els seus immensos anoracs
Però per si no n'hi hagués prou, a més d'estar amb les cames encongides i acabar amb l'esquena com un cigonyal de barco, les
A les tres, hora anglesa, vam aterrar a l'aeroport de Gatwick. Vam recórrer tota la terminal fins arribar a l'estació de tren, des d'on agafariem el Gatwick Express, un tren-llançadera que va de l'aeroport a Victoria Station i viceversa en mitja hora. Un cop allà, vam comprar dues Travelcards d'un dia, una per divendres i una altra per dissabte. Bé, almenys aquesta era la nostra idea... El que no esperàvem era que al dia següent ens trobaríem amb una sorpreseta.
El nostre Bed&Breakfast es trobava al barri de Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (limita a la dreta amb Nothing Hill), de manera que vam haver d'agafar la línia blava -- Victoria fins a Oxford Circus, fer transbord amb la línia vermella -- Central i, després de 7 parades, baixar a Shepherd's Bush.
M’havien dit que m’abrigués molt, que faria molta rasca. Però la veritat és que durant el camí de l’estació al B&B no em va semblar que fés gaire fred. Ja eren les 4 i mitja de la tarda i, tot i que el sol començava a amagar-se, s’aguantava força bé. Però el que no m’imaginava és que no pensaria el mateix al cap d’un parell d’hores, muahaha!
Després de caminar 2 o 3 illes per Uxbridge Road vam girar a mà dreta per Aldine Street. El nostre B&B es deia Jim’s Guest House (visca la originalitat!), i estava format per dues casetes, situades al mateix carrer, però separades per uns 20 o 30 metres. A la primera és on hi havia el menjador i, a l’altra, les habitacions. Ens va tocar la nº 7, a la planta baixa. Era bastant petita, però molt acollidora. Tenia 3 llits, bany, armari, telèfon, televisió i cafetera, i una única finestra amb unes meravelloses vistes a l’extractor de la calefacció.
A punt una altra vegada per sortir, ens vam dirigir cap a l’estació. I el primer que vam veure quan vam sortir de la boca del metro (i no és una manera de parlar) va ser el Big Ben. Oh, què maco, què gran, posa’t que et faig una foto, blablabla.
Llavors vam creuar el riu pel pont de Westminster i, des de l’altra banda, ens vam fer les típiques fotos amb el Big Ben i el Palau de Westminster al fons. Ah, per cert, el London Eye és xulo però no deixa de ser una nòria. Al meu poble també n’hi ha una, quan ve la fira, tsss!!
El Palau de Westminster
Després vam tornar a creuar el riu per l’altra vorera i vam anar a veure Westminster Abbey. És una església gòtica molt maca i impressionant, però de nit i, darrere d’una reixa, no s’apreciava tant.
Eren les 8 del vespre, era negre nit i cada vegada feia més rasca. Tot i portar guants, tenia les mans gelades i garratibades, i del nas no parava de rajar-me una substància viscosa, popularment coneguda com moquillu. A més, els llavis se'm començaven a tallar i a quedar-se en carn viva per culpa del vent.
I després d'aquesta bonica imatge que se us haurà quedat de mi, continuo.
Vam tornar a agafar el metro, aquesta vegada fins a Knightsbridge. La nostra següent parada era Harrods. Tot i que teníem molt poc temps per visitar la ciutat volíem fer una visita ràpida a aquests famosos magatzems, per això només vam passejar per la planta baixa ja que, juntament amb la façana exterior de nit, és el que crida més l'atenció.
La primera sala que ens vam trobar estava decorada amb estil egipci antic, amb una estàtua de l'esfinx, i en la que hi ha la tira de complements de marques com Gucci, Luis Vuitton i altres pijades vàries. A partir de la següent sala ja entràvem a la zona d'alimentació, on hi ha la carnisseria i la peixateria, la xarcuteria (uns formatges, uns patés... oh!!), la sala de tes i cafès i, la meva preferida, la pastisseria: Les estanteries i els expositors estaven plens de xocolates, bombons, galetes, dolços, melmelades, pastissos, fruita confitada i altres coses que ara mateix no puc descriure perquè entraria en coma de sucre.
Eren les 8 del vespre, era negre nit i cada vegada feia més rasca. Tot i portar guants, tenia les mans gelades i garratibades, i del nas no parava de rajar-me una substància viscosa, popularment coneguda com moquillu. A més, els llavis se'm començaven a tallar i a quedar-se en carn viva per culpa del vent.
I després d'aquesta bonica imatge que se us haurà quedat de mi, continuo.
Vam tornar a agafar el metro, aquesta vegada fins a Knightsbridge. La nostra següent parada era Harrods. Tot i que teníem molt poc temps per visitar la ciutat volíem fer una visita ràpida a aquests famosos magatzems, per això només vam passejar per la planta baixa ja que, juntament amb la façana exterior de nit, és el que crida més l'atenció.
La primera sala que ens vam trobar estava decorada amb estil egipci antic, amb una estàtua de l'esfinx, i en la que hi ha la tira de complements de marques com Gucci, Luis Vuitton i altres pijades vàries. A partir de la següent sala ja entràvem a la zona d'alimentació, on hi ha la carnisseria i la peixateria, la xarcuteria (uns formatges, uns patés... oh!!), la sala de tes i cafès i, la meva preferida, la pastisseria: Les estanteries i els expositors estaven plens de xocolates, bombons, galetes, dolços, melmelades, pastissos, fruita confitada i altres coses que ara mateix no puc descriure perquè entraria en coma de sucre.
Fruita glassejada
Reproduccions de fruita fetes de massapà
Perquè us en feu una idea, en aquest vídeo teniu una reproducció bastant aproximada de la meva reacció.
O sigui que, si algun dia desapareixo, ja sabeu on m’heu d’anar a buscar :D
Després d’eixugar-nos l’espuma que ens sortia de la boca i tornar a posar els ulls dins de les òrbites, vam seguir el recorregut fins a la sala dels perfums i productes de cosmètica i, finalment, la joieria. Allò va ser... com ho diria finament i sense ofendre a ningú? Veure una estúpida pija recalcitrant acompanyada de les seves dues súper-osea-amigues que no devien tenir més anys que jo, emprovant-se un munt de penjolls per acabar comprant-se el més ostentós i carregat, només per portar-lo un cop a la vida, i pagant-lo amb la Visa del papà, és un fet que em fa venir ganes de vomitar.
De fet, Harrods ja és un centre comercial amb un nivell de pijura per metre quadrat bastant preocupant però, tot i així, he de reconèixer que em va agradar fer-hi una visita. Està tot ben decorat i il·luminat, i els productes estan col·locats d’una manera que criden l’atenció quan hi passes per davant. També he de dir que no era tot tan car com m’imginava.
Ampolles d'aigua H2Osea
Vam sortir d’OseaVille, vam tornar a agafar el metro i vam baixar a Hyde Park Corner, una parada després. La nostra intenció era anar a sopar al Hard Rock Café, visita obligada sempre que anem de viatge. Però, quan hi vam arribar hi havia cua i, a més, ens van dir que en teniem per dues hores. Així que vam girar cua i tornar a agafar el metro, aquest cop per anar a Picadilly Circus.
De fet, l'únic que crida l'atenció d'aquesta plaça és la façana amb els rètols lluminosos a l'estil de Times Square de Nova York o Shibuya de Tokyo, ja que la plaça en sí és més aviat una cantonada amb un xamfrà ample com ara el de la FNAC de Plaça Catalunya. La veritat és que em va decebre una mica, me l'imaginava més gran i més espectacular.
És clar que, part d'aquella indiferència potser va tenir a veure amb el fet que estava cansada del viatge, de caminar, em feia mal l'esquena, tenia fred, feia més de 9 hores que no menjava res i, a més, la meva bufeta estava en un nivell crític d'inflor. Així que, en aquells moments, la veritat és que tant me feia que Picadilly Circus no fos el que m’esperava. De fet no vaig treure ni la càmera per fer fotos del lloc, més que res perquè per agafar el punt de vista maco havíem de creuar el carrer i, a més, l'altra vorera estava en obres, i com que tampoc teníem gaires ganes de fer el guiri-palurdo, ho vam deixar córrer.
O sigui que, si algun dia desapareixo, ja sabeu on m’heu d’anar a buscar :D
Després d’eixugar-nos l’espuma que ens sortia de la boca i tornar a posar els ulls dins de les òrbites, vam seguir el recorregut fins a la sala dels perfums i productes de cosmètica i, finalment, la joieria. Allò va ser... com ho diria finament i sense ofendre a ningú? Veure una estúpida pija recalcitrant acompanyada de les seves dues súper-osea-amigues que no devien tenir més anys que jo, emprovant-se un munt de penjolls per acabar comprant-se el més ostentós i carregat, només per portar-lo un cop a la vida, i pagant-lo amb la Visa del papà, és un fet que em fa venir ganes de vomitar.
De fet, Harrods ja és un centre comercial amb un nivell de pijura per metre quadrat bastant preocupant però, tot i així, he de reconèixer que em va agradar fer-hi una visita. Està tot ben decorat i il·luminat, i els productes estan col·locats d’una manera que criden l’atenció quan hi passes per davant. També he de dir que no era tot tan car com m’imginava.
Ampolles d'aigua H2Osea
Vam sortir d’OseaVille, vam tornar a agafar el metro i vam baixar a Hyde Park Corner, una parada després. La nostra intenció era anar a sopar al Hard Rock Café, visita obligada sempre que anem de viatge. Però, quan hi vam arribar hi havia cua i, a més, ens van dir que en teniem per dues hores. Així que vam girar cua i tornar a agafar el metro, aquest cop per anar a Picadilly Circus.
De fet, l'únic que crida l'atenció d'aquesta plaça és la façana amb els rètols lluminosos a l'estil de Times Square de Nova York o Shibuya de Tokyo, ja que la plaça en sí és més aviat una cantonada amb un xamfrà ample com ara el de la FNAC de Plaça Catalunya. La veritat és que em va decebre una mica, me l'imaginava més gran i més espectacular.
És clar que, part d'aquella indiferència potser va tenir a veure amb el fet que estava cansada del viatge, de caminar, em feia mal l'esquena, tenia fred, feia més de 9 hores que no menjava res i, a més, la meva bufeta estava en un nivell crític d'inflor. Així que, en aquells moments, la veritat és que tant me feia que Picadilly Circus no fos el que m’esperava. De fet no vaig treure ni la càmera per fer fotos del lloc, més que res perquè per agafar el punt de vista maco havíem de creuar el carrer i, a més, l'altra vorera estava en obres, i com que tampoc teníem gaires ganes de fer el guiri-palurdo, ho vam deixar córrer.
L'única foto foto que tinc de Picadilly Circus
Així que vam recórrer un parell o tres d'illes fins arribar a Chinatown. Pels xinesos, aquest any se celebra l'any nou xinès, i tot Gerrard Street estava decorat amb els clàssics fanalets vermells, garlandes, llums, boles i altres típics adorns xinesos.
Eren les 10 i mitja de la nit, cada vegada feia més fred i la meva bufeta estava en alerta màxima. Així que, després de recórrer el carrer amunt i avall durant 15 llargs minuts vam decidir que aniríem a un restaurant xinès (ens va costar molt de trobar) i que, dels 4 tipus diferents de cuina que es feien (cuina xinesa, cuina xinesa, cuina xinesa i cuina xinesa) menjaríem cuina xinesa // mode sarcasme: Off.
El restaurant estava bastant ple i, com que érem unes quantes persones fent cua, l'encarregat de menjador (que, vés per on, era xinès) va tenir la genial idea d'asseure'ns tots a la mateixa taula. Això sí, abans va tenir el detall de preguntar-nos si ens importava. Amb els ulls fora de les òrbites i espuma a la boca, tots li vam dir que no, menys una noia que va fer un gest estrany, segurament perquè no s'imaginava que tindria un sopar íntim i romàntic amb el seu xurri i 7 persones més. Però des d'aquí, i sabent que no em llegirà mai, li donaré un consell a aquesta bona noia:
Vam demanar un menú per 4 persones. Per començar ens van portar una sopeta de cranc. Tenia una textura... entre viscosa i gelatinosa. Al principi no em va fer gaire gràcia però, de veritat, en aquells moments tenia tanta gana que m'hauria menjat el cambrer i tot.
La resta de plats eren els típics que es poden trobar en qualsevol restaurant xinès de per aquí: arròs tres delícies, rotllets de primavera, vedella amb bambú,iaio pollastre amb ametlles, porc agredolç, pa xinès, etc.
A mig sopar em van venir unes ganes irrefrenables de clavar els palets xinesos en els globus oculars d'una de les súper-osea-amigues. En les dues hores que vam estar sopant, no va callar ni un sol moment. No entenia gairebé res del que deia, només sé que parlava rapidíssim, amb una veu de pito que superava el nivell de decibels permesos i que, de tant en tant, deixava anar un d'aquells riures tan estúpidament falsos. El més divertit de tot és que podíem enfotre’ns-en d'ella davant dels seus nassos que se'n donés compte, muahahaha! (riure malèfic)
Però això no és tot. Recordeu la parelleta romàntica que els hi semblava que la millor manera de celebrar el seu aniversari era anar a menjar un serdu agridulce? Doncs resulta que no hi anaven sols a sopar, sino que es van emportar el típic amic plasta que s'autoconvida i que ha d'acabar fent d'espelma i veient com els altres dos es foten ma. El més estrany és que fins a mig sopar no em vaig donar compte que aquest peculiar ésser havia estat allà des del principi.
Quan vam acabar de sopar, vam decidir anar a fer els postres a un altre local de la mateixa zona, on ens havien dit que hi feien uns batuts bastant peculiars.
Després que l'home ens fes cara de fals esternut dient-li que a l'hora dels sopars li estaríem ocupant una taula durant mitja hora només per prendre una beguda, ens vam asseure i vam demanar un batut.
Es tracta d'un batut de fruita normal i corrent, però jo diria que hi ha molta més varietat que aquí: a part dels clàssics, també n'hi havia de pinya, meló, poma, pera, taronja, plàtan, gerds, etc. El que no sé és si era fruita sola o també portaven llet. El cas és que hi afegeixen perles de tapioca, que queden a la base del got. També t'hi posen una canyeta, més ample del normal, perquè hi puguin passar les perles.
Jo me'l vaig demanar de síndria. He de reconèixer que em va fer gràcia quan em van dir allò de les boletes de tapioca, però un cop vaig veure aquelles coses marrons semblants a una caca de cabra flotant pel got, no em va fer gaire gràcia i les vaig deixar. A més, ja estava bastant tipa del sopar i el batut de 354531 litres que em van portar em va acabar de rematar.
Quan ens vam acabar el batut amb caquetes ja era gairebé la 1 de la matinada i, com que a l'endemà ens havíem d'aixecar bastant d'hora per poder visitar més coses, vam fer un pensament.
Van passar 20 o 30 minuts fins que no vam arribar al Bed&Breakfast. Ens vam posar el pijama i vam caure rodones al llit. L'endemà ens esperava un dia mooooolt llarg.
Eren les 10 i mitja de la nit, cada vegada feia més fred i la meva bufeta estava en alerta màxima. Així que, després de recórrer el carrer amunt i avall durant 15 llargs minuts vam decidir que aniríem a un restaurant xinès (ens va costar molt de trobar) i que, dels 4 tipus diferents de cuina que es feien (cuina xinesa, cuina xinesa, cuina xinesa i cuina xinesa) menjaríem cuina xinesa // mode sarcasme: Off.
El restaurant estava bastant ple i, com que érem unes quantes persones fent cua, l'encarregat de menjador (que, vés per on, era xinès) va tenir la genial idea d'asseure'ns tots a la mateixa taula. Això sí, abans va tenir el detall de preguntar-nos si ens importava. Amb els ulls fora de les òrbites i espuma a la boca, tots li vam dir que no, menys una noia que va fer un gest estrany, segurament perquè no s'imaginava que tindria un sopar íntim i romàntic amb el seu xurri i 7 persones més. Però des d'aquí, i sabent que no em llegirà mai, li donaré un consell a aquesta bona noia:
Mira, guapa, si vols tenir un sopar romàntic amb el teu nòvio, no vagis a un restaurant on tinguin l'aparador ple d'ànecs desplomats penjats dels pebrots. I si hi vas, almenys no facis cara de fals esternut quan et diguin de compartir taula amb 7 desconeguts. Això és el millor que et pot passar!Vam baixar al segon pis i ens van asseure en una taula rodona. En total érem 8: Les meves amigues i jo, la parelleta romàntica i dues súper-osea-amigues. El restaurant era més aviat petitet i tenia una decoració cutrilla, tirant cap a rància, però hi vam menjar bé.
Vam demanar un menú per 4 persones. Per començar ens van portar una sopeta de cranc. Tenia una textura... entre viscosa i gelatinosa. Al principi no em va fer gaire gràcia però, de veritat, en aquells moments tenia tanta gana que m'hauria menjat el cambrer i tot.
La resta de plats eren els típics que es poden trobar en qualsevol restaurant xinès de per aquí: arròs tres delícies, rotllets de primavera, vedella amb bambú,
A mig sopar em van venir unes ganes irrefrenables de clavar els palets xinesos en els globus oculars d'una de les súper-osea-amigues. En les dues hores que vam estar sopant, no va callar ni un sol moment. No entenia gairebé res del que deia, només sé que parlava rapidíssim, amb una veu de pito que superava el nivell de decibels permesos i que, de tant en tant, deixava anar un d'aquells riures tan estúpidament falsos. El més divertit de tot és que podíem enfotre’ns-en d'ella davant dels seus nassos que se'n donés compte, muahahaha! (riure malèfic)
Però això no és tot. Recordeu la parelleta romàntica que els hi semblava que la millor manera de celebrar el seu aniversari era anar a menjar un serdu agridulce? Doncs resulta que no hi anaven sols a sopar, sino que es van emportar el típic amic plasta que s'autoconvida i que ha d'acabar fent d'espelma i veient com els altres dos es foten ma. El més estrany és que fins a mig sopar no em vaig donar compte que aquest peculiar ésser havia estat allà des del principi.
Quan vam acabar de sopar, vam decidir anar a fer els postres a un altre local de la mateixa zona, on ens havien dit que hi feien uns batuts bastant peculiars.
Després que l'home ens fes cara de fals esternut dient-li que a l'hora dels sopars li estaríem ocupant una taula durant mitja hora només per prendre una beguda, ens vam asseure i vam demanar un batut.
Es tracta d'un batut de fruita normal i corrent, però jo diria que hi ha molta més varietat que aquí: a part dels clàssics, també n'hi havia de pinya, meló, poma, pera, taronja, plàtan, gerds, etc. El que no sé és si era fruita sola o també portaven llet. El cas és que hi afegeixen perles de tapioca, que queden a la base del got. També t'hi posen una canyeta, més ample del normal, perquè hi puguin passar les perles.
Jo me'l vaig demanar de síndria. He de reconèixer que em va fer gràcia quan em van dir allò de les boletes de tapioca, però un cop vaig veure aquelles coses marrons semblants a una caca de cabra flotant pel got, no em va fer gaire gràcia i les vaig deixar. A més, ja estava bastant tipa del sopar i el batut de 354531 litres que em van portar em va acabar de rematar.
Quan ens vam acabar el batut amb caquetes ja era gairebé la 1 de la matinada i, com que a l'endemà ens havíem d'aixecar bastant d'hora per poder visitar més coses, vam fer un pensament.
Van passar 20 o 30 minuts fins que no vam arribar al Bed&Breakfast. Ens vam posar el pijama i vam caure rodones al llit. L'endemà ens esperava un dia mooooolt llarg.
dissabte, 23 de gener del 2010
Perduda
Em trobo en un prat. Està envoltat d’arbres alts, verds i espessos. Miro el cel. Fa un dia assolellat i calorós.
No sé on estic ni com punyetes hi he arribat, em sembla que m’he perdut. De cop, sento unes veus darrere meu. Em giro i veig un grup de gent en una mena de campament. Hi ha tendes de campanya fabricades amb teles, lones blaves, troncs, trossos de fusta i objectes metàl·lics. També hi ha una foguera. La gent va amunt i avall, carregant maletes i objectes personals. Semblen desconcertats. Sembla que també s’han perdut, igual que jo. No sé per què, però diria que tot això em sona d’alguna cosa.
De cop, algú em crida. Em giro i veig en Jack Shephard (sí, el metgeborratxo de Lost) caminant cap a mi. Amb ell també hi ha en Sawyer (baba) i el hobbit ionqui Charlie.
Deixem enrera el campament i ens endinsem a la selva. Caminem durant una bona estona fins que arribem a un camí pedregós que fa baixada. A la nostra esquerra hi ha selva, i a la nostra dreta un precipici que t’hi cagues, així que seguim caminant.
Arribem al final del camí, que queda tallat per un llac rodejat de parets de roca escarpada i grans roques apilades. L’única manera de travessar-lo és escalar i saltar de roca en roca.
Just abans d’arribar a l’altra banda em ve al cap un flash d’encara no 3 segons, (mira, com en Desmond!), on hi apareixen 3 homes armats amb cara de no haver tingut el seu moment All Bran durant dies, situats damunt d’unes roques molt semblants a les que estem atravessant en aquest moment. Però penso que són imaginacions meves produïdes per la deshidratació i el cansament, i no li dono importància.
No arribem gaire més lluny, ja que es comença a fer tard, i no ens voldriem trobar al mig de la selva, de nit, i amb l’Smokey jugant a Fet i Amagar amb nosaltres.
Quan arribem una altra vegada al llac, fem el mateix recorregut que abans. Comencem a escalar entre les roques per tal de rodeja-lo. Una vegada estem al punt més alt (a uns 20 metres d’alçada, més o menys), en Jack diu que té ganes de banyar-se (manda coj****) i es llança des d’una roca. En Sawyer, per no ser menys, es treu la camisa (baba+baba² * π + ∞) i també es tira de cap a l’aigua, mentres elhobbit Charlie i jo ens quedem damunt la roca, esperant-los.
De cop, veig 3 homes desconeguts sorgint de la selva i caminant cap a la nostra direcció. Acollonida, començo a baixar a poc a poc per les roques fins on està en Sawyer, que encara està nedant sense adonar-se de res, i li dic que els Others venen. Entro a l’aigua i els dos ens amaguem en una petita gruta formada dins la roca.
Des del nostre amagatall, crido en Charlie:
Llavors, veig com en Jack surt del seu amagatall i es dirigeix cap a ells.
Un dels homes, ens apunta amb una arma i crida:
Jo m’apropo a un d’ells i intento fotre-li una bona hòstia, però fallo. En Jack m’agafa pel braç i ens n’anem corrents. Llavors hi ha més trets. Sento una mena de vibració que recórre tot el meu cos, però jo, com a bona companya sensible i solidària que sóc, no paro de córrer, ni tan sols per veure si en Jack o en Sawyer han caigut a terra o estan ferits. No. Jo vaig pim pam, pim pam, i quan arribi al campament, si eso, ja els hi preguntaré si estan bé (en el cas que no hagin caigut en mans dels Others).
Llavors, per fi, arribem al campament. Veig dos cotxes dels Mossos aparcats davant d’una de les tendes. M’hi apropo i, encara esbufegant, els hi pregunto què ha passat.
Sí, sí. Com ho sentiu. Tota aquesta història que sembla sortida d'un capítol real de Lost, ha sigut el que he somiat aquesta nit. No sé si tota aquesta paranoia serà fruit de les ganes que tinc que comenci la sisena i última temporada de la sèrie (el proper 2 de febrer), però desde luegu feia temps que no somiava una cosa tan surrealista com aquesta (l'última va ser la història de l'Ossito-menja-bocates, que podeu llegir aquí), així que m'he aixecat a mitja nit, he agafat paper i boli, i m'ho he apuntat tot per no oblidar-me de cap detall. Així, una vegada més, demostro als meus (pocs) lectors que faig honor al nom del blog.
Nota: No és que dubti de l'eficiència, la professionalitat i la qualitat visual dels Mossos, per no parlar de la capacitat que tenen d'aparèixer allà onmenys se'ls espera més se'ls necessita, -qui diu a l'illa de Lost, diu a la rotonda de Montgat a les 4 de la tarda- tot al contrari! Així que no tinc ni la més mínima idea de perquè han sortit representats d'aquesta manera tan... tan... Ehh... Uhh... Fosa en negre.
No sé on estic ni com punyetes hi he arribat, em sembla que m’he perdut. De cop, sento unes veus darrere meu. Em giro i veig un grup de gent en una mena de campament. Hi ha tendes de campanya fabricades amb teles, lones blaves, troncs, trossos de fusta i objectes metàl·lics. També hi ha una foguera. La gent va amunt i avall, carregant maletes i objectes personals. Semblen desconcertats. Sembla que també s’han perdut, igual que jo. No sé per què, però diria que tot això em sona d’alguna cosa.
De cop, algú em crida. Em giro i veig en Jack Shephard (sí, el metge
Anna! Anem a explorar la zona. T’hi apuntes? – em diu en Jack.I, és clar, com que una no s’estavella a l’illa de Lost cada dia i, molt menys, li surt l’oportunitat d’anar a “explorar la zona” (o el que sigui) acompanyada d’en Sawyer, doncs dic que sí, evidentment.
Deixem enrera el campament i ens endinsem a la selva. Caminem durant una bona estona fins que arribem a un camí pedregós que fa baixada. A la nostra esquerra hi ha selva, i a la nostra dreta un precipici que t’hi cagues, així que seguim caminant.
Arribem al final del camí, que queda tallat per un llac rodejat de parets de roca escarpada i grans roques apilades. L’única manera de travessar-lo és escalar i saltar de roca en roca.
Just abans d’arribar a l’altra banda em ve al cap un flash d’encara no 3 segons, (mira, com en Desmond!), on hi apareixen 3 homes armats amb cara de no haver tingut el seu moment All Bran durant dies, situats damunt d’unes roques molt semblants a les que estem atravessant en aquest moment. Però penso que són imaginacions meves produïdes per la deshidratació i el cansament, i no li dono importància.
No arribem gaire més lluny, ja que es comença a fer tard, i no ens voldriem trobar al mig de la selva, de nit, i amb l’Smokey jugant a Fet i Amagar amb nosaltres.
Quan arribem una altra vegada al llac, fem el mateix recorregut que abans. Comencem a escalar entre les roques per tal de rodeja-lo. Una vegada estem al punt més alt (a uns 20 metres d’alçada, més o menys), en Jack diu que té ganes de banyar-se (manda coj****) i es llança des d’una roca. En Sawyer, per no ser menys, es treu la camisa (baba+baba² * π + ∞) i també es tira de cap a l’aigua, mentres el
De cop, veig 3 homes desconeguts sorgint de la selva i caminant cap a la nostra direcció. Acollonida, començo a baixar a poc a poc per les roques fins on està en Sawyer, que encara està nedant sense adonar-se de res, i li dic que els Others venen. Entro a l’aigua i els dos ens amaguem en una petita gruta formada dins la roca.
Des del nostre amagatall, crido en Charlie:
Tsssss!! Charlie, corre, baixa i vine cap aquí abans no et vegin! Procura no fer soroll!Xoff!!
P*** hobbit...En Charlie s’amaga. Els homes, aturats a la vora del llac ens busquen, com en Robert De Niro buscant al seu advocat a El Cabo del Miedo (¿¿Abogadooo?? ¡¡Abogadooooo!! ¡Sal, ratita, quiero verte la colitaaaa!).
Llavors, veig com en Jack surt del seu amagatall i es dirigeix cap a ells.
Està vist que el doctoret vol que el matin! Espera, que no moriràs sol! – diu en SawyerEn Sawyer, en Charlie i jo sortim de la gruta i anem a ajudar en Jack (maleïda sigui la vegada que se li va ocórrer l'estúpida frase de Live Together, Die Alone). Quan hi arribem, veiem que el més corpulent de tots discuteix amb en Jack, pel que es veu, vol que li doni l’arma, però en Jack no vol i comencen a cridar.
Un dels homes, ens apunta amb una arma i crida:
Quiets!! No us mogueu o us faig la ratlla al mig!!!De cop, se sent un tret. En Sawyer ha tret una arma que portava no em vull ni imaginar on, i dispara a l’home corpulent, que de l’impacte de la bala xoca contra la paret i cau a terra. Els altres dos s’acolloneixen.
Jo m’apropo a un d’ells i intento fotre-li una bona hòstia, però fallo. En Jack m’agafa pel braç i ens n’anem corrents. Llavors hi ha més trets. Sento una mena de vibració que recórre tot el meu cos, però jo, com a bona companya sensible i solidària que sóc, no paro de córrer, ni tan sols per veure si en Jack o en Sawyer han caigut a terra o estan ferits. No. Jo vaig pim pam, pim pam, i quan arribi al campament, si eso, ja els hi preguntaré si estan bé (en el cas que no hagin caigut en mans dels Others).
Llavors, per fi, arribem al campament. Veig dos cotxes dels Mossos aparcats davant d’una de les tendes. M’hi apropo i, encara esbufegant, els hi pregunto què ha passat.
Tranquila, ja els hem atrapat... Emmm... Bé, de fet encara no, hi estem treballant, però ho deia per quedar bé. Sort que no us han ferit.De sobte, en Jack, que es troba al meu costat, es desploma a terra, ferit. Llavors em miro, i em dono compte que tinc tota la samarreta tacada de sang, una de les bales em deu haver travessat l'abdòmen i m'estic desagnant. Començo a marejar-me i em desmaio, mentre sento la veu d'en Sawyer maleïnt:
Son of a bitch!Fosa en negre i.... finalment em desperto.
Sí, sí. Com ho sentiu. Tota aquesta història que sembla sortida d'un capítol real de Lost, ha sigut el que he somiat aquesta nit. No sé si tota aquesta paranoia serà fruit de les ganes que tinc que comenci la sisena i última temporada de la sèrie (el proper 2 de febrer), però desde luegu feia temps que no somiava una cosa tan surrealista com aquesta (l'última va ser la història de l'Ossito-menja-bocates, que podeu llegir aquí), així que m'he aixecat a mitja nit, he agafat paper i boli, i m'ho he apuntat tot per no oblidar-me de cap detall. Així, una vegada més, demostro als meus (pocs) lectors que faig honor al nom del blog.
Nota: No és que dubti de l'eficiència, la professionalitat i la qualitat visual dels Mossos, per no parlar de la capacitat que tenen d'aparèixer allà on
dilluns, 16 de novembre del 2009
Eclipse
Dimecres, 14 d'octubre
Assignatura:
Imatge.
Exercici:
Donades les següents imatges contextualitzades en dos moments històrics del cinema i de la ciència, desenvolupa un relat creatiu - imaginatiu a partir d'una o totes elles:
Assignatura:
Imatge.
Exercici:
Donades les següents imatges contextualitzades en dos moments històrics del cinema i de la ciència, desenvolupa un relat creatiu - imaginatiu a partir d'una o totes elles:
Viatge a la Lluna, de George Méliès
L'orbitador lunar LCROSS alliberant un coet contra la Lluna
Per cagar-s'hi.
Si fos J.K. Rowling, a dia d'avui ja tindria 1.500 folis de relat escrits per davant i per darrere, i s'haurien rodat dues pel.lícules. Però no ho sóc. I encara que no ho sembli, se'm dóna malament inventar històries.
Així que, després d'estar 5 dies donant-li voltes al tarro, vaig aconseguir escriure alguna cosa mig decent. No gaire llarg, perquè tampoc és plan d'agobiar el profe amb les meves paranoies, almenys els primers dies de classe xD. Total, que m'ha sortit un petit relat d'unes 3 pàgines a Word en lletra Verdana 10. Ja ho sé, no he estat molt inspirada ^^
Té alguna cosa a veure amb les fotos? Mmm... no gaire. De fet, se m'ha anat la pinça completament. Però d'això es tracta, no? Que se't en vagi la pinça i comencis a fer una cosa així com escriptura lliure. Amb sort, escrius alguna cosa amb sentit (o no), amb el que tens material per publicar una saga de 30 llibres sobre, posem un exemple així al babalà, les aventures d'un jove mag. I després, i si això, et forres.
Parlant d'anades de pinça, ejem...
Doncs res, aquí teniu el meu petit relat (en castellà, això sí). Espero que us agradi! I si no us agrada, ¡ajo y agua! Ejem.. vull dir... qualsevol crítica és benvinguda xD.
ECLIPSE
Cuando sus padres le regalaron aquél telescopio el día de su cumpleaños, Marc se sintió el niño más feliz del mundo.
Ya desde pequeño le había fascinado el mundo de la astronomía, le encantaban los documentales sobre La Tierra y el Universo, y tenía las paredes de su habitación empapeladas con pósters y fotografías de astros, planetas y galaxias.
Cada viernes por la noche, Marc y su padre cargaban el telescopio en el maletero del coche y se dirigían a una pequeña colina situada a un par de kilómetros de su casa. Subían hasta la cima, dónde había un pequeño descampado desde donde se podía observar el cielo estrellado. La única ciudad quedaba a más de media hora de camino, y las luces del pequeño pueblo donde vivían no eran suficientes para ocultar el brillo de las estrellas.
Una vez en el descampado, montaban el telescopio y se quedaban allí durante horas y horas, contemplando el cielo, jugando a descubrir nuevas estrellas y constelaciones, e inventándose nombres para ellas.
Marc tenía una hermana pequeña, unos 5 años menor que él, se llamaba Marta. A ella no le gustaba acompañarles porque la Luna le daba miedo, sobretodo cuando estaba llena. Era tan grande, tan redonda y brillante... Sólo entonces podía verse su verdadera cara: dos ojos grandes y atemorizados, y una boca desencajada formaban una expresión de pánico y angustia que a Marta la aterrorizaba.
¡Eso son los cráteres, boba! – se burlaba su hermano.Pero ella prefería quedarse en casa jugando con su colección de muñecas de trapo que su abuela le había regalado para Navidad. Las guardaba en un cofre en su habitación, junto con otros juguetes.
¡De lo que deberías tener miedo es de estas muñecas tan feas! ¡Parece que en cualquier momento van a ponerse a andar solas! – seguía burlándose Marc.El próximo viernes sería un día muy especial, pues tendría lugar un eclipse lunar entre las 10 de la noche y la 1 de la madrugada. ¡Era perfecto! Marc ya había visto algún que otro eclipse lunar y solar, pero nunca con telescopio. Estaba muy contento, pues por fin podría ver de cerca uno de los fenómenos más espectaculares y bonitos que existen.
El día anterior, Marc y su padre fueron a comprar un filtro solar para poder ver el eclipse con total seguridad. Estaba tan emocionado que no pudo dormir en toda la noche pensando en ese momento.
Y llegó el gran día.
Durante las clases tenía la cabeza en otro sitio y no podía pensar en otra cosa. Por la tarde, después de llegar del colegio, estaba tan cansado y tenía tanto sueño que decidió echarse al sofá a hacer una cabezadita.
No te preocupes. Tú duerme un rato y cuando sea la hora, te despertaré. – le dijo su padre.Y así fue. Estuvo durmiendo toda la tarde, hasta sintió que alguien le tocaba el hombro y que una voz le susurraba:
¡Vamos, Marc, arriba! ¡Ya son las 10, el eclipse está a punto de empezar!Ese día, el cielo estaba más despejado que nunca, así que decidieron quedarse y ver el eclipse todos juntos desde el jardín de su casa.
Todos menos su hermana, Marta, que no quería salir por nada del mundo, así que se quedó en la sala de estar mirando la tele. Desde donde estaba podía oír los gritos de entusiasmo de Marc, así que decidió sacar la cabeza, y lo que vio no le gustó nada. La luna estaba más grande que nunca, con esa expresión de terror, y con un tono rojizo que aún la hacía más aterradora.
Volvió a entrar en casa y continuó mirando la tele. De repente escuchó un ruido. Pensó que tal vez se habría caído alguna cosa en el pasillo, pero no le dio importancia. Otro ruido. Bajó el volumen de la tele y ésta vez escuchó unos pequeños golpes que provenían del piso de arriba.
Subió las escaleras y fue avanzando hasta que los golpes la guiaron hasta su habitación. No estaba segura, pero creyó que procedían del cofre de madera dónde guardaba sus juguetes. Escuchó más golpes, seguidos de arañazos y susurros. Parecía que alguien quisiera salir del cofre. De repente, la tapa se empezó a levantar muy lentamente y desde el interior, a través de la rendija, se iluminaron dos lucecitas rojas, como si fueran los ojos de un gato en la noche.
Se oyó un grito. Los padres de Marc entraron en la sala de estar para ver qué pasaba pero Marta no estaba allí. La buscaron por toda la casa pero no apareció. Desesperados, decidieron salir a la calle para encontrarla, mientras Marc se quedaba en casa por si volvía.
Absorto mirando a través del telescopio el eclipse que ya se terminaba, no se dio cuenta de que la puerta de entrada se abría sigilosamente dejando escapar un leve chirrido. Entonces, la puerta se cerró de golpe, y Marc, sin dejar de mirar por el telescopio dijo:
¿Ya estás aquí? Mamá y papá estaban muy asustados y han salido a buscarte fuera... Ya verás cuando vuelvan y se enteren que todo ha sido una broma. Creo que mañana alguien se va a quedar sin postre...Pero nadie contestó. Entonces Marc se dio la vuelta y no vio nada. Estaba él solo en el jardín. Estaba todo oscuro y las únicas luces que había eran las de las farolas de la calle que sobresalían por encima de la verja de la casa.
De repente escuchó lo que pareció ser una risita. Pero seguía sin ver a nadie. Entonces se fijó en algo que había en el suelo, entre el césped. Se acercó y vio que era una de las muñecas de su hermana. La cogió y la observó: medía como unos 15 cm de alto, estaba hecha de trapo y cosida a mano. Su pelo estaba hecho de lana roja y llevaba trenzas. Sus ojos eran grandes y negros y su boca formaba una gran sonrisa. Llevaba un vestido también de color rojo e iba descalza.
Ufff... qué grima me da... ¡Marta! ¡Como no salgas ya, voy a lanzar tu preciosa muñeca al fuego! – dijo, y la dejó caer al suelo.Mientras se dirigía hacia la entrada de su casa para buscar a su hermana, volvió a oír esa risita burlesca, casi maléfica. Se dio la vuelta pensando que tal vez había salido de su escondite, pero ésta vez tampoco vio nada.
Cuando se volvió para girar el pomo de la puerta, lo que vio le dejó paralizado. La muñeca que había tirado al suelo unos metros más allá, se encontraba en ese mismo momento sentada en el alfeizar de la ventana y apoyada contra el cristal. Sus ojos estaban iluminados de un color rojo y le miraban fijamente a él. Al menos eso le pareció.
Entonces, se dio cuenta de que del pequeño cinturón del vestido, le sobresalía un papel doblado, que parecía tener algo escrito. Tan rápido como pudo, cogió la nota y la abrió, y lo que leyó en ella lo dejó horrorizado.
Tiró la nota al suelo, entró corriendo en casa y subió a su habitación. Cerró la puerta y se tumbó en su cama, temblando de miedo y llorando. Decidió quedarse allí hasta que volvieran sus padres. Entonces se dio cuenta de que estaba a oscuras y se levantó para encender la luz de la lámpara de su escritorio. Pero justo en ese momento, escuchó de nuevo la risita malvada, y vio que el pomo de la puerta empezaba a girar lentamente. La puerta se abrió con sigilo y, a través de la rendija pudo ver esos dos ojos rojos fijos en él.Tu hermana no va a volver. En el próximo eclipse, tú serás el siguiente.
Con horror, vio como los dos ojos avanzaban directo hacia él mientras la muñeca no paraba de soltar risitas, a cada cuál más malvada.
Tú serás el siguiente, tú serás el siguiente...
Esas palabras retumbaban en su mente. Cerró sus ojos lo más fuerte que pudo, como si de esa manera, la muñeca o lo que fuera que estaba a punto de atacarle, no pudiera hacerle daño.
Entonces, sintió que alguien le tocaba el hombro y que una voz le susurraba:
¡Vamos, Marc, arriba! ¡Ya son las 10, el eclipse está a punto de empezar!Se despertó sobresaltado, en la sala de estar, tumbado en el sofá. ¡Había estado soñando! ¡Toda esa historia de la muñeca no era más que un absurdo sueño!
Se levantó de un salto, cruzó el salón y se dirigió hasta la puerta que daba al patio trasero. Antes de salir, le pareció oír una risa en su espalda. Se giró y vio a su hermana bajando de las escaleras. Sostenía algo entre sus manos: era una muñeca de trapo. Cabellos y vestido rojo. Ojos grandes y una boca sonriente.
- Ehh... uhh... ¿no vas a salir al jardín a ver el eclipse? Va a empezar ahora...Antes de irse, no pudo evitar echar otro vistazo, con cierto temor, a la muñeca de su hermana que se parecía tanto a la de su sueño. Pero rápidamente se dijo a sí mismo que era una tontería tener miedo de un simple juguete sin vida, y se volvió para dirigirse al jardín, no sin antes apreciar un misterioso y extraño brillo rojizo en los ojos de la muñeca, seguido de una risita sutil.
- No, prefiero quedarme en el salón viendo la tele.
- Como quieras...
O al menos eso le pareció.
P.D.1: Oju amb el títol del conte. Més original impossible. Estic per canviar-lo.
diumenge, 30 d’agost del 2009
Somnis I - La Cabana de l'Ossito
Ara fa temps que no somio res a les nits. O almenys no ho recordo. I és una llàstima, perquè gairebé sempre he tingut uns somnis bastant peculiars i surrealistes, i al matí els he recordat amb tota mena de detalls, com si fossin escenes d'una pel·lícula dirigida pel mateix Tim Burton.
És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.
Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.
I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...
Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensamentsestrambòtics interessants que pululen dins del meu cap quan dormo. I així també tinc un material extra que em servirà per quan no tingui ni puta idea del que escriure, per a què enganyar-nos...
Bé, començo...
La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.
Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.
Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.
Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.
Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).
L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.
Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.
Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.
El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.
Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:
Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.
Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...
Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:
És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.
Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.
I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...
Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensaments
Bé, començo...
LA CABANA DE L'OSSITO
La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.
Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.
Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.
Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.
Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).
L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.
Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.
Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.
El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.
Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:
Eh, tú, ós! Tinc gana. Prepara'm un bocata!Així que l'Ossito va anar cap al rebost i va agafar una barra de pa de xapata i un parell de tomàquets de penjar. Després va obrir un calaix de l'armari i va treure un ganivet de serra. Va deixar les coses a sobre de l'encimera i va començar a tallar el pa per després sucar-lo amb el tomàquet.
Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.
Ossito, somriu!I l'Ossito va girar el cap, em va mirar i, amb el ganivet a la ma (perdó, a la pota), em va somriure d'orella a orella.
Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...
Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:
* Noti's la brillantor en el somriure de l'Ossito. Sinistre, molt sinistre...
dijous, 27 d’agost del 2009
Fotos Per Un Tub II
Feia almenys un mes que no tocava aquest blog per a res, i ara, de cop i volta, m'agafa per actualitzar-lo escrivint 5 entrades per dia... Mira, sóc així...
Sento no haver-lo actualitzat abans però, ja sabeu, és agost i aquest mes he estat molt ocupada fent un munt de coses:
Total, com veieu, han estat unes setmanes d'allò més estressants i agotadores. Vaja, el més normal en ple mes d'agost.
Bé, continuem... per on anava? No me'n recordo... ¿Havia començat aquesta entrada per alguna raó en especial o era només per escriure parides que se'm van acudint sobre la marxa? És que ara no hi caic... Algun dia m'ho hauré de fer mirar...
...
Ah si! Veieu com sabia que aquesta entrada tenia una finalitat? Quin espant, a vegades penso que se m'envà l'olla...
En fi, aquestes són les fotos:
Sento no haver-lo actualitzat abans però, ja sabeu, és agost i aquest mes he estat molt ocupada fent un munt de coses:
- Mirant les mussaranyes.
- Jugant als Sims.
- Veient Lost per cinquena vegada.
- Potoshopejant.
- Torrant-me a la platja.
- Menjant com un serdu.
- Estant apalancada al sofà fent veure que miro la tele però en realitat estic pensant quan ens diran què és el fum negre d'una p*** vegada.
- Fent fotografies xorres/rares/peculiars.
- Recordant el meu estimat Floc.
- Tararejant la nova cançó de Europe.
- Intentant endevinar quin eyeliner fa servir en Richard Alpert
- Anant a Barcelona a aconseguir cafè (no, no és cap missatge xifrat. Que no, no estic parlant de drogues, estic parlant de càpsules de cafè, les de la Nespresso. De debó!! Que sí!!!)
- Obrint-me el cap (metafòricament) pensant regals per l'aniversari de la meva mare i sacrificant-me per acompanyar-la a una sessió de banys àrabs.
- Obrint-me el cap (literalment) anant per la muntanya.
- Preguntant-me perquè mola tant en Benjamin Linus tot i ser un cabronàs, un mentider, un manipulador, un filldep***, un jabcñodwejñf i un &%$#@!.
- Fent un curs d'anglès a través de la UOC.
- Practicant el que he après en el curs d'anglès:
- Perdent el temps vilment fent tests inútils del Facebook com ara: "¿Qué frase de la Belén Esteban eres?" o "¿Qué tipo de lagarto basilisco eres?".
- Donant-li voltes al cap per comprendre com és possible que en Josh Holloway / Sawyer estigui tan endimoniadament bo.
- Jugant als Sims.
- Veient Lost per cinquena vegada.
- Potoshopejant.
- Torrant-me a la platja.
- Menjant com un serdu.
- Estant apalancada al sofà fent veure que miro la tele però en realitat estic pensant quan ens diran què és el fum negre d'una p*** vegada.
- Fent fotografies xorres/rares/peculiars.
- Recordant el meu estimat Floc.
- Tararejant la nova cançó de Europe.
- Intentant endevinar quin eyeliner fa servir en Richard Alpert
- Anant a Barcelona a aconseguir cafè (no, no és cap missatge xifrat. Que no, no estic parlant de drogues, estic parlant de càpsules de cafè, les de la Nespresso. De debó!! Que sí!!!)
- Obrint-me el cap (metafòricament) pensant regals per l'aniversari de la meva mare i sacrificant-me per acompanyar-la a una sessió de banys àrabs.
- Obrint-me el cap (literalment) anant per la muntanya.
- Preguntant-me perquè mola tant en Benjamin Linus tot i ser un cabronàs, un mentider, un manipulador, un filldep***, un jabcñodwejñf i un &%$#@!.
- Fent un curs d'anglès a través de la UOC.
- Practicant el que he après en el curs d'anglès:
Jelou! Jauar llú? Aim fain, zenquiu. Llesterdei ai güent tu de cinema. Omaigot! Liv tugeder, dai alon! Seiv de chirlider, seiv de güorl! Gutbai!- Divertint-me xamuscant cuquets que surten de bolets corcats.
- Perdent el temps vilment fent tests inútils del Facebook com ara: "¿Qué frase de la Belén Esteban eres?" o "¿Qué tipo de lagarto basilisco eres?".
- Donant-li voltes al cap per comprendre com és possible que en Josh Holloway / Sawyer estigui tan endimoniadament bo.
Total, com veieu, han estat unes setmanes d'allò més estressants i agotadores. Vaja, el més normal en ple mes d'agost.
Bé, continuem... per on anava? No me'n recordo... ¿Havia començat aquesta entrada per alguna raó en especial o era només per escriure parides que se'm van acudint sobre la marxa? És que ara no hi caic... Algun dia m'ho hauré de fer mirar...
...
Ah si! Veieu com sabia que aquesta entrada tenia una finalitat? Quin espant, a vegades penso que se m'envà l'olla...
En fi, aquestes són les fotos:
El nº10
I direu:
Encara que estiguem a l'estiu i hi hagi gent que s'estigui tot el dia tocant els [CENSURAT], fent tests xorres al Facebook o escrivint parides al blog (que no és el meu cas, REPETEIXO, no és el meu cas), no us agafarà cap rampa al dit per fer rodar la rodeta del mouse o , en el seu defecte, moure la barra de desplaçament. Vagos, que sou una colla de vagos!
Total, veureu que falta el desè manament, així que el meu germà (sí, el dels calamars farcits), es va posar a escriure una parrafada a tall de conya relacionada amb la platja i me la va enviar com a punt nº10. Bé, de fet no és cap manament, però ho penjo igualment al blog perquè l'escrit és brutal i molt catxondo.
Aquí us el deixo:
La platja, quin lloc tan maco. Sorra blanca, el so de les onades, la brisa marina amb regust a salitre i combustible de vaixell pesquer, i aquella sensació tan agradable de flotabilitat al banyar-se. Un lloc ideal per relaxar-se i fer el burro amb els amics. Pero no, els tios no anem a la platja per gaudir de totes aquestes qualitats.
Ens importa un pepino el bronzejat, lo malament que ens queda el banyador, si el sol apreta i estem a punt de quedar flamejats com un sigaló. Ens és igual si fa més vent que al Cap de Creus, o si a l’aigua hi ha més compreses que al super. I fins i tot ens la porta fluixa si el magnum white ens costa un ull de la cara, un ronyó, i els dos ous.
Només ens interessen les churris. Sempre ens posem a prop de dos churris maques. Sabem que tenim tantes possibilitats de lligar amb elles com de que acabi la construcció de la Sagrada Família, pero així i tot fem veure que no les hem vistes i ens posem a prop d’elles, en un intent patètic de dissimul. Les churris saben que no hem caigut allà per casualitat i o bé poden somriure tímidament entre elles, o posar cara de fàstic com aquell que trepitja una tifarada de gos pudent amb mosques verdes. Si es produeix aquesta última opció cal perdre tota esperança de que alguna de les churris es fixi en els teus michelins i pensi “quin noi més interessant”.
Si per casualitat alguna d’elles, o les dues, es treuen la part de dalt del bikini aprofitem per mirar en el precís instant en què sembla que no tenen posat el radar. Craso error; elles saben que mirem, encara que no ens vegin la boca oberta i la babeta caient com si ens haguéssim pres una caixa de tranquimazin.
Si a més tenen uns pits generosos i el mugró maco, el tema de conversa amb el teu amic de batalles queda reduït a un intercanvi monotemàtic on les marranades van i venen com les onades. Gran moment també quan les churris decideixen fer un bany simbòlic, principalment per veure’ns la cara de babaus mentre tornen a la sorra i dir “mira aquests dos sortits, no paren de mirar…”.
Elles no ho saben (o si…), pero durant la seva incursió marina (on segur que es pixen a l’aigua, igual que nosaltres) les hem repassades de dalt a baix, les hem puntuades, i hem evaluat quina d’elles està més bona (bàsicament per la forma de remenar el culet mentre s’allunya cap al mar).
El moment estrella arriba quan per art de birli-birloque apareixen dos amics seus (dels que es passen tot el dia al gimnàs, no com nosaltres, que som gent culta i mentre no parlem de marranades llegim quelcom) i veiem que les fan riure. No sabem pas què els diuen; segurament alguna subnormalitat garrula, però com que no tenen michelins, elles els riuen totes les gràcies.
Per nosaltres només hi ha mirades tipo trepitjar-tifarada-amb-mosques-verdes, encara que llegim Kafka (que tampoc és el cas). Així que uns garrulos de gimnàs amb un quart de neurona (el meu amic i jo encara la conservem sencera) se’ns emporten les churris com el vent que s’endú un gra de sorra. Així és la vida del voyeur playero. Culo veo, culo quiero, y a dos velas me quedo.
I després d'aquest sublim monòleg, només puc fer una cosa:
El nº10 de què?Si recordeu, a l'última entrada vaig escriure una parrafada titulada Els 10 Manaments de la Platja. I si no ho recordeu, no passa res, podeu desplaçar-vos pàgina avall i us trobareu amb ella. Sí, ho sé, podria haver posat un enllaç directe perquè hi aneu només fent un clic, però no em dona la gana.
Encara que estiguem a l'estiu i hi hagi gent que s'estigui tot el dia tocant els [CENSURAT], fent tests xorres al Facebook o escrivint parides al blog (que no és el meu cas, REPETEIXO, no és el meu cas), no us agafarà cap rampa al dit per fer rodar la rodeta del mouse o , en el seu defecte, moure la barra de desplaçament. Vagos, que sou una colla de vagos!
Passat aquest moment de calentament mental...
Total, veureu que falta el desè manament, així que el meu germà (sí, el dels calamars farcits), es va posar a escriure una parrafada a tall de conya relacionada amb la platja i me la va enviar com a punt nº10. Bé, de fet no és cap manament, però ho penjo igualment al blog perquè l'escrit és brutal i molt catxondo.
Aquí us el deixo:
Els tios i la platja, per Jordi Valero
La platja, quin lloc tan maco. Sorra blanca, el so de les onades, la brisa marina amb regust a salitre i combustible de vaixell pesquer, i aquella sensació tan agradable de flotabilitat al banyar-se. Un lloc ideal per relaxar-se i fer el burro amb els amics. Pero no, els tios no anem a la platja per gaudir de totes aquestes qualitats.
Ens importa un pepino el bronzejat, lo malament que ens queda el banyador, si el sol apreta i estem a punt de quedar flamejats com un sigaló. Ens és igual si fa més vent que al Cap de Creus, o si a l’aigua hi ha més compreses que al super. I fins i tot ens la porta fluixa si el magnum white ens costa un ull de la cara, un ronyó, i els dos ous.
Només ens interessen les churris. Sempre ens posem a prop de dos churris maques. Sabem que tenim tantes possibilitats de lligar amb elles com de que acabi la construcció de la Sagrada Família, pero així i tot fem veure que no les hem vistes i ens posem a prop d’elles, en un intent patètic de dissimul. Les churris saben que no hem caigut allà per casualitat i o bé poden somriure tímidament entre elles, o posar cara de fàstic com aquell que trepitja una tifarada de gos pudent amb mosques verdes. Si es produeix aquesta última opció cal perdre tota esperança de que alguna de les churris es fixi en els teus michelins i pensi “quin noi més interessant”.
Si per casualitat alguna d’elles, o les dues, es treuen la part de dalt del bikini aprofitem per mirar en el precís instant en què sembla que no tenen posat el radar. Craso error; elles saben que mirem, encara que no ens vegin la boca oberta i la babeta caient com si ens haguéssim pres una caixa de tranquimazin.
Si a més tenen uns pits generosos i el mugró maco, el tema de conversa amb el teu amic de batalles queda reduït a un intercanvi monotemàtic on les marranades van i venen com les onades. Gran moment també quan les churris decideixen fer un bany simbòlic, principalment per veure’ns la cara de babaus mentre tornen a la sorra i dir “mira aquests dos sortits, no paren de mirar…”.
Elles no ho saben (o si…), pero durant la seva incursió marina (on segur que es pixen a l’aigua, igual que nosaltres) les hem repassades de dalt a baix, les hem puntuades, i hem evaluat quina d’elles està més bona (bàsicament per la forma de remenar el culet mentre s’allunya cap al mar).
El moment estrella arriba quan per art de birli-birloque apareixen dos amics seus (dels que es passen tot el dia al gimnàs, no com nosaltres, que som gent culta i mentre no parlem de marranades llegim quelcom) i veiem que les fan riure. No sabem pas què els diuen; segurament alguna subnormalitat garrula, però com que no tenen michelins, elles els riuen totes les gràcies.
Per nosaltres només hi ha mirades tipo trepitjar-tifarada-amb-mosques-verdes, encara que llegim Kafka (que tampoc és el cas). Així que uns garrulos de gimnàs amb un quart de neurona (el meu amic i jo encara la conservem sencera) se’ns emporten les churris com el vent que s’endú un gra de sorra. Així és la vida del voyeur playero. Culo veo, culo quiero, y a dos velas me quedo.
I després d'aquest sublim monòleg, només puc fer una cosa:
dijous, 30 de juliol del 2009
Els 10 Manaments De La Platja
ELS 10 MANAMENTS DE LA PLATJA
1. No et pixaràs sobre les roques
Encara que no puguis aguantar-te més i creguis que estàs a punt de rebentar, no et pixis a les roques. Per molt que diguis que t'agrada seure en un pedruscu per contemplar l'horitzó i gaudir de la brisa marina, tots sabem que és mentida i el que estàs fent és dissimular perquè no es noti el que fas.
2. No t'emportaràs la crema solar en va
Te la posaràs abans de sortir de casa i te la reaplicarás freqüentment, especialment després de banyar-te o assecar-te. Que després et quedes vermell com un tomàquet, fregit com una gamba i et peles com un fuet (literalment), i encara et sorprens.
3. No et banyaràs quan hi hagi bandera vermella
No és que els socorristes la posin per fotre als banyistes. Ni tampoc és cap aposta per veure qui és el primer que pateix una combustió espontània per culpa del sol abrasador del migdia. La posen perquè veuen que el mar està una mica alterat i creuen que pot ser un pèl perillós que entris a l'aigua quan bufen vents de 80 Km/h, hi ha onades de 2 metres d'alçada, fortes corrents marines i remolins.
Que tu et creus molt valent i després apareix el teu cadàver mig esquarterat surant a 2 Km de la costa. I encara et sorprens.
4. No et banyarás quan hi hagi marea vermella (només noies)
Sí, ja sabem que és una putada que et vingui la marea roja en ple estiu i en els dies més calorosos però, més desagradable és estar nedant i trobar-te amb una compresa (que normalment sol estar usada) just davant dels teus nassos. MOLT desagradable. I repugnant. De debò. Fes-te un favor a tu i a la resta de la humanitat i, quan estiguis en aquests dies, si us plau, queda't a casa teva menjant xocolata i veient Yo Soy Bea.
5. No col·locaràs l'ombrel·la en un dia ventós
Sí, està molt bé que vulguis protegir-te del sol per no cremar-te la pell, bla bla bla. Però, si us plau, no la utilitzis quan vegis que fa una ventolera prou forta com perquè el pal del parasol surti volant i et tregui un ull. O pitjor encara. Que l'hi tregui a un playeru innocent i indefens que no té la culpa de la teva estupidesa.
6. No t'oblidaràs ni l'ampolla d'aigua ni l'xuff xuff*
Pots endur-te els parasols i les cremes solars que faci falta, que si se t'ha oblidat una ampolla d'aigua, un suc o alguna cosa per a no deshidratarte, estàs fotut.
Sí, tens altres alternatives, anar corrent com un llangardaix basilisc per no cremar-te els peus fins al xiringuito més proper i comprar alguna cosa de beure que et costarà més diners dels que portes a sobre, o també pots beure aigua de les dutxes, i en aquest cas la gent del teu voltant et mirarà com si fossis... un llangardaix basilisc.
*Xuff Xuff: Recipient vaporitzador que serveix en els dies de bandera vermella o, en el seu defecte, en els dies de marea vermella, per poder ruixar-se amb aigua i refrescar el teu cuerpu serranu sense necessitat de banyar-se.
7. No faràs topless si el teu cos no està capacitat per a això
Està molt bé que no vulguis que et quedin les marques de bronzejat. Ens sembla admirable que segueixis volen-te treure la part de dalt del biquini tot i tenint un cos que, no ens enganyem, ja no és el que era. És fantàstic que estiguis orgullós/a del teu cos i vulguis lluïr-lo. Però, si us plau, no el llueixis en públic, i molt menys a l'hora del berenar, que hi ha nens, tingues pietat.
8. No et col·locaràs a menys de 5 metres del teu veí playeru
És molt bonic estar envoltat de gent i conèixer noves persones. Ah, l'amistat! Quant de companyerisme! Quanta alegria! Unim-nos tots! Pau i amor! (I el Plus pa'l salón!). Però a la platja NO.
Anem a veure, piltrafilla. Em sembla molt bé que vulguis estar a prop de l'única persona que hi ha en un radi de 50 dunes de sorra (i si ja és una noia fent topless i ruixant seu cos amb el xuff xuff ja ni et dic). Però no t'has parat a pensar que aquesta persona s'ha posat en aquest lloc per una raó? Vol relaxar-se, vol tranquil·litat, vol pau, vol escoltar el so de les onades, vol transportar-se en el món del llibre que està llegint... O sigui: Vol que deixis de tocar els ******* d'una **** vegada!
Sinó, és molt possible que perdis un ull "accidentalment" (vegeu punt 5).
9. No faràs el gilipolles
Sí, tu, que et poses a ballar, cantar, saltar, córrer, cridar, bramar, plorar, dir estupideses, fer el pi-pont, arrebossar-te per la sorra, jugar a pilota i tot el que se't pugui ocórrer per tal de fastiguejar als del punt 8.
A la platja ni es balla ni es canta, per això estan les discoteques.
Si corres o saltes, procura no aixecar una tempesta de sorra, més que res perquè els altres no ens agrada massa com a aperitiu.
Si vols cridar, bramar o plorar, fes-ho sota l'aigua, almenys no t'escoltarà ningú.
Si vols arrebossar-te per la sorra, tu mateix, però t'aviso que se't ficarà en llocs insospitats que ni tu mateix saps que existeixen (el mateix val per als que us asseieu a la vora del mar i espereu a que us banyin les onades) .
Ja que diràs alguna estupidesa, almenys diga-la en veu baixa (o sota l'aigua), perquè ningú no sàpiga l'estúpid (valgui la redundància) que ets. Aviam, què és això de: "Buah, tiaaaa, vineee, hi ha peixos a l'aigua! Què supermegafort!". Però, anem a veure, álmara de canto, què esperes que hi hagi? Elefants?
10. ...
Em falta el número 10. Algú m'ajuda a acabar? :-)
Encara que no puguis aguantar-te més i creguis que estàs a punt de rebentar, no et pixis a les roques. Per molt que diguis que t'agrada seure en un pedruscu per contemplar l'horitzó i gaudir de la brisa marina, tots sabem que és mentida i el que estàs fent és dissimular perquè no es noti el que fas.
2. No t'emportaràs la crema solar en va
Te la posaràs abans de sortir de casa i te la reaplicarás freqüentment, especialment després de banyar-te o assecar-te. Que després et quedes vermell com un tomàquet, fregit com una gamba i et peles com un fuet (literalment), i encara et sorprens.
3. No et banyaràs quan hi hagi bandera vermella
No és que els socorristes la posin per fotre als banyistes. Ni tampoc és cap aposta per veure qui és el primer que pateix una combustió espontània per culpa del sol abrasador del migdia. La posen perquè veuen que el mar està una mica alterat i creuen que pot ser un pèl perillós que entris a l'aigua quan bufen vents de 80 Km/h, hi ha onades de 2 metres d'alçada, fortes corrents marines i remolins.
Que tu et creus molt valent i després apareix el teu cadàver mig esquarterat surant a 2 Km de la costa. I encara et sorprens.
4. No et banyarás quan hi hagi marea vermella (només noies)
Sí, ja sabem que és una putada que et vingui la marea roja en ple estiu i en els dies més calorosos però, més desagradable és estar nedant i trobar-te amb una compresa (que normalment sol estar usada) just davant dels teus nassos. MOLT desagradable. I repugnant. De debò. Fes-te un favor a tu i a la resta de la humanitat i, quan estiguis en aquests dies, si us plau, queda't a casa teva menjant xocolata i veient Yo Soy Bea.
5. No col·locaràs l'ombrel·la en un dia ventós
Sí, està molt bé que vulguis protegir-te del sol per no cremar-te la pell, bla bla bla. Però, si us plau, no la utilitzis quan vegis que fa una ventolera prou forta com perquè el pal del parasol surti volant i et tregui un ull. O pitjor encara. Que l'hi tregui a un playeru innocent i indefens que no té la culpa de la teva estupidesa.
6. No t'oblidaràs ni l'ampolla d'aigua ni l'xuff xuff*
Pots endur-te els parasols i les cremes solars que faci falta, que si se t'ha oblidat una ampolla d'aigua, un suc o alguna cosa per a no deshidratarte, estàs fotut.
Sí, tens altres alternatives, anar corrent com un llangardaix basilisc per no cremar-te els peus fins al xiringuito més proper i comprar alguna cosa de beure que et costarà més diners dels que portes a sobre, o també pots beure aigua de les dutxes, i en aquest cas la gent del teu voltant et mirarà com si fossis... un llangardaix basilisc.
*Xuff Xuff: Recipient vaporitzador que serveix en els dies de bandera vermella o, en el seu defecte, en els dies de marea vermella, per poder ruixar-se amb aigua i refrescar el teu cuerpu serranu sense necessitat de banyar-se.
7. No faràs topless si el teu cos no està capacitat per a això
Està molt bé que no vulguis que et quedin les marques de bronzejat. Ens sembla admirable que segueixis volen-te treure la part de dalt del biquini tot i tenint un cos que, no ens enganyem, ja no és el que era. És fantàstic que estiguis orgullós/a del teu cos i vulguis lluïr-lo. Però, si us plau, no el llueixis en públic, i molt menys a l'hora del berenar, que hi ha nens, tingues pietat.
8. No et col·locaràs a menys de 5 metres del teu veí playeru
És molt bonic estar envoltat de gent i conèixer noves persones. Ah, l'amistat! Quant de companyerisme! Quanta alegria! Unim-nos tots! Pau i amor! (I el Plus pa'l salón!). Però a la platja NO.
Anem a veure, piltrafilla. Em sembla molt bé que vulguis estar a prop de l'única persona que hi ha en un radi de 50 dunes de sorra (i si ja és una noia fent topless i ruixant seu cos amb el xuff xuff ja ni et dic). Però no t'has parat a pensar que aquesta persona s'ha posat en aquest lloc per una raó? Vol relaxar-se, vol tranquil·litat, vol pau, vol escoltar el so de les onades, vol transportar-se en el món del llibre que està llegint... O sigui: Vol que deixis de tocar els ******* d'una **** vegada!
Sinó, és molt possible que perdis un ull "accidentalment" (vegeu punt 5).
9. No faràs el gilipolles
Sí, tu, que et poses a ballar, cantar, saltar, córrer, cridar, bramar, plorar, dir estupideses, fer el pi-pont, arrebossar-te per la sorra, jugar a pilota i tot el que se't pugui ocórrer per tal de fastiguejar als del punt 8.
A la platja ni es balla ni es canta, per això estan les discoteques.
Si corres o saltes, procura no aixecar una tempesta de sorra, més que res perquè els altres no ens agrada massa com a aperitiu.
Si vols cridar, bramar o plorar, fes-ho sota l'aigua, almenys no t'escoltarà ningú.
Si vols arrebossar-te per la sorra, tu mateix, però t'aviso que se't ficarà en llocs insospitats que ni tu mateix saps que existeixen (el mateix val per als que us asseieu a la vora del mar i espereu a que us banyin les onades) .
Ja que diràs alguna estupidesa, almenys diga-la en veu baixa (o sota l'aigua), perquè ningú no sàpiga l'estúpid (valgui la redundància) que ets. Aviam, què és això de: "Buah, tiaaaa, vineee, hi ha peixos a l'aigua! Què supermegafort!". Però, anem a veure, álmara de canto, què esperes que hi hagi? Elefants?
10. ...
Em falta el número 10. Algú m'ajuda a acabar? :-)
divendres, 17 de juliol del 2009
Steve Lukather a Barcelona - Part II
L'última vegada que vaig anar a un concert a la sala Luz de Gas, va ser l'1 de juliol de l'any passat, a veure Alan Parsons Live Project. Bé, no, ara que hi caic... l'últim cop va ser al setembre, a veure el grup on toca el meu germà (no et queixaràs, eh? Que últimament t'estic fent molta propaganda!)
M'agrada molt, aquesta sala, és petita, acollidora, té molt bona acústica i, normalment (o almenys les vegades que hi he estat), la gent que que hi va és bastant assenyada i no intenta liquidar-te per aconseguir estar a primera fila. Bé, ara que hi penso... com a molt només hauré estat en dos o tres concerts on el públic hagi estat tranquilet, escoltant música pacíficament, sense molestar, ni empènyer ni voler arrencar-te els ulls.
De fet, ho tinc comprovat: els instints assassins d'algunes persones del públic són directament proporcionals al grau de bellesa dels músics. O sigui, com més buenorrus estiguin els del grup, més probabilitats hi haurà que el teu cuir cabellut acabi a l'altra banda de la sala. És clar que hi pot haver alguna excepció, com és el cas dels Rolling Stones... I això últim que cadascú s'ho agafi com vulgui... ¬¬
Vam arribar a la sala sobre les 19.30. Per sorpresa nostra només hi havia un parell o tres de persones fent cua, cosa que va fer que els meus germans i el meu pare (que també s'hi va apuntar) es poséssin de mala hòstia per haver-los fet sortir de casa tan d'hora :-)
El que passa és que estic acostumada a haver de fer 6 hores de cua o més per poder estar en un lloc decent, en un concert. Però, com ja he dit abans, com més endavant estiguis, més corres el risc d'acabar sense capacitat auditiva o amb una extremitat menys.
Per sort, com que la majoria de fans de Toto i d'en Lukather supera els 30 anys i, per tant, se suposa que ja tenen el cervell ben desenvolupat, no hi havia cap perill. És clar que també hi ha excepcions... I això que cadascú s'ho agafi com vulgui >:)
A les 20.30 van obrir les portes, però encara no hi havia tanta gent com m'esperava. A les 21.00 van tocar els teloners que, ho sento molt, però no tinc ni idea de com es deien. De fet, per no saber, no sabia ni que hi hauria teloners. Van tocar en acústic, mitja horeta, fins a les 21.30. A aquesta hora la sala ja estava bastant plena.
A les 22.00, ni un minut més ni un minut menys, es van apagar els llums i, amb el clam unànime del públic, l'Steve Lukather va sortir a l'escenari. L'acompanyaven tres magnífics músics: l'Steve Weingart als teclats, Carlitos del Puerto al baix i Eric Valentine a la bateria.
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather - No es veu gaire bé, però em va mirar directament, d'això ve l'atac de Parkinson al fer la foto
Steve Lukather
Carlitos del Puerto
He de dir que dies abans, vaig estat googlejant a veure si en els anteriors concerts de Madrid o Las Palmas havien tocat algun tema de Toto. És més, tenia la il·lusió que potser en cauria alguna, com Rosanna o Don't Chain My Heart, però no va ser així.
Com a anècdota, al principi del concert, entre cançó i cançó hi va haver algú que va cridar: White Sister!!! I l'Steve el va mirar i va fer un gest com dient: "Tsss... Estàs flipant o què?". L'expressió que va posar en aquell moment va ser per partir-se!
Steve Lukather - Aquesta és la mateixa cara que poso jo quan hi ha paella els diumenges
Steve Lukather
Eric Valentine - Animant el públic
Steve Lukather
He de reconèixer que fins llavors no havia escoltat res de la seva carrera en solitari, i la veritat és que durant les primeres cançons estava bastant paradeta, però després em vaig començar a animar i a moure el cap seguint el ritme de la música.
Una de les cançons que més em va agradar va ser precisament la que dóna nom al seu últim disc, Ever Changing Times. Recordo que era aquesta pel riff de la guitarra, i també per la tornada, bastant enganxosa, i on l'Steve deixava cantar al públic.
Steve Lukather - Ever Changing Times
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather
També van tocar Song For Jeff, un homenatge a en Jeff Porcaro, que pertany al segon disc d'en Lukather. Aquest és un fragment que vaig poder grabar:
Més tard, cadascú va fer el seu particular solo. Els músics que acompanyaven l'Steve eren unes màquines i tots tres van fer uns solos increïbles, sobretot l'Eric Valentine i en Carlitos del Puerto. Això sí, el que es va emportar la palma, sense cap mena de dubte, va ser l'Eric. Hi va haver més d'una ocasió en que va deixar el públic amb la boca oberta, i no era per menys.
Quan va arribar el seu torn, hi va haver un moment molt còmic, on els dos Steve i en Carlitos s'hi van acostar i li van llançar una tovallola al cap. Malgrat sense poder veure-hi gens, l'Eric va continuar tocant com si res, davant la mirada atònita de tothom, i les rialles dels seus companys i del públic. Aquest era un moment perfecte per grabar-lo en vídeo, però sóc idiota i no vaig tenir temps ni de reaccionar... Estava tan empanada disfrutant d'aquella demostració que no volia apartar la vista de l'escenari ni un moment. I és que aquell magnífic solo va fascinar a tot el públic.
Carlitos del Puerto - Després del solo de baix
Steve Lukather
Eric Valentine
Després del clam del públic cantant el típic: "Oeee oe oe oeeeee" durant el bis, van tornar a sortir a l'escenari per deleitar-nos ni més ni menys que amb una magistral versió de Pink Floyd, la de Shine On You Crazy Diamond. Les primeres notes, inconfusibles per tothom, van fer que el públic esclatés amb crits i forts aplaudiments. També era un moment idòni per grabar-ho en vídeo, però... recordeu que sóc idiota? Doncs això...
El concert va durar una hora i tres quarts, ben bé, però se'm va fer tan curt! Al final es van acomiadar amb un... ejem... ball... Si més no graciós... Aquí el meu grau d'idiotesa va baixar perquè vaig ser capaç d'agafar la càmera i grabar el moment:
En definitiva, va ser un gran concert! Segurament l'hauria disfrutat més si hagués conegut algunes de les cançons però, tot i així, m'ho vaig passar molt bé, i ho tornaria a repetir sense cap mena de dubte! A més, només pel fet d'haver pogut veure les meravelles i les improvitzacions que són capaços de fer aquests quatre músics, ja va valer la pena.
Steve Weingart, Steve Lukather, Carlitos del Puerto & Eric Valentine
P.D: Per cert, el teloner era Jordi Sandalinas! Ho dic perquè pogueu dormir tranquils aquesta nit :-)
M'agrada molt, aquesta sala, és petita, acollidora, té molt bona acústica i, normalment (o almenys les vegades que hi he estat), la gent que que hi va és bastant assenyada i no intenta liquidar-te per aconseguir estar a primera fila. Bé, ara que hi penso... com a molt només hauré estat en dos o tres concerts on el públic hagi estat tranquilet, escoltant música pacíficament, sense molestar, ni empènyer ni voler arrencar-te els ulls.
De fet, ho tinc comprovat: els instints assassins d'algunes persones del públic són directament proporcionals al grau de bellesa dels músics. O sigui, com més buenorrus estiguin els del grup, més probabilitats hi haurà que el teu cuir cabellut acabi a l'altra banda de la sala. És clar que hi pot haver alguna excepció, com és el cas dels Rolling Stones... I això últim que cadascú s'ho agafi com vulgui... ¬¬
Vam arribar a la sala sobre les 19.30. Per sorpresa nostra només hi havia un parell o tres de persones fent cua, cosa que va fer que els meus germans i el meu pare (que també s'hi va apuntar) es poséssin de mala hòstia per haver-los fet sortir de casa tan d'hora :-)
El que passa és que estic acostumada a haver de fer 6 hores de cua o més per poder estar en un lloc decent, en un concert. Però, com ja he dit abans, com més endavant estiguis, més corres el risc d'acabar sense capacitat auditiva o amb una extremitat menys.
Per sort, com que la majoria de fans de Toto i d'en Lukather supera els 30 anys i, per tant, se suposa que ja tenen el cervell ben desenvolupat, no hi havia cap perill. És clar que també hi ha excepcions... I això que cadascú s'ho agafi com vulgui >:)
A les 20.30 van obrir les portes, però encara no hi havia tanta gent com m'esperava. A les 21.00 van tocar els teloners que, ho sento molt, però no tinc ni idea de com es deien. De fet, per no saber, no sabia ni que hi hauria teloners. Van tocar en acústic, mitja horeta, fins a les 21.30. A aquesta hora la sala ja estava bastant plena.
A les 22.00, ni un minut més ni un minut menys, es van apagar els llums i, amb el clam unànime del públic, l'Steve Lukather va sortir a l'escenari. L'acompanyaven tres magnífics músics: l'Steve Weingart als teclats, Carlitos del Puerto al baix i Eric Valentine a la bateria.
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather - No es veu gaire bé, però em va mirar directament, d'això ve l'atac de Parkinson al fer la foto
Steve Lukather
Carlitos del Puerto
He de dir que dies abans, vaig estat googlejant a veure si en els anteriors concerts de Madrid o Las Palmas havien tocat algun tema de Toto. És més, tenia la il·lusió que potser en cauria alguna, com Rosanna o Don't Chain My Heart, però no va ser així.
Com a anècdota, al principi del concert, entre cançó i cançó hi va haver algú que va cridar: White Sister!!! I l'Steve el va mirar i va fer un gest com dient: "Tsss... Estàs flipant o què?". L'expressió que va posar en aquell moment va ser per partir-se!
Steve Lukather - Aquesta és la mateixa cara que poso jo quan hi ha paella els diumenges
Steve Lukather
Eric Valentine - Animant el públic
Steve Lukather
He de reconèixer que fins llavors no havia escoltat res de la seva carrera en solitari, i la veritat és que durant les primeres cançons estava bastant paradeta, però després em vaig començar a animar i a moure el cap seguint el ritme de la música.
Una de les cançons que més em va agradar va ser precisament la que dóna nom al seu últim disc, Ever Changing Times. Recordo que era aquesta pel riff de la guitarra, i també per la tornada, bastant enganxosa, i on l'Steve deixava cantar al públic.
Steve Lukather - Ever Changing Times
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather
També van tocar Song For Jeff, un homenatge a en Jeff Porcaro, que pertany al segon disc d'en Lukather. Aquest és un fragment que vaig poder grabar:
Més tard, cadascú va fer el seu particular solo. Els músics que acompanyaven l'Steve eren unes màquines i tots tres van fer uns solos increïbles, sobretot l'Eric Valentine i en Carlitos del Puerto. Això sí, el que es va emportar la palma, sense cap mena de dubte, va ser l'Eric. Hi va haver més d'una ocasió en que va deixar el públic amb la boca oberta, i no era per menys.
Quan va arribar el seu torn, hi va haver un moment molt còmic, on els dos Steve i en Carlitos s'hi van acostar i li van llançar una tovallola al cap. Malgrat sense poder veure-hi gens, l'Eric va continuar tocant com si res, davant la mirada atònita de tothom, i les rialles dels seus companys i del públic. Aquest era un moment perfecte per grabar-lo en vídeo, però sóc idiota i no vaig tenir temps ni de reaccionar... Estava tan empanada disfrutant d'aquella demostració que no volia apartar la vista de l'escenari ni un moment. I és que aquell magnífic solo va fascinar a tot el públic.
Carlitos del Puerto - Després del solo de baix
Steve Lukather
Eric Valentine
Després del clam del públic cantant el típic: "Oeee oe oe oeeeee" durant el bis, van tornar a sortir a l'escenari per deleitar-nos ni més ni menys que amb una magistral versió de Pink Floyd, la de Shine On You Crazy Diamond. Les primeres notes, inconfusibles per tothom, van fer que el públic esclatés amb crits i forts aplaudiments. També era un moment idòni per grabar-ho en vídeo, però... recordeu que sóc idiota? Doncs això...
El concert va durar una hora i tres quarts, ben bé, però se'm va fer tan curt! Al final es van acomiadar amb un... ejem... ball... Si més no graciós... Aquí el meu grau d'idiotesa va baixar perquè vaig ser capaç d'agafar la càmera i grabar el moment:
En definitiva, va ser un gran concert! Segurament l'hauria disfrutat més si hagués conegut algunes de les cançons però, tot i així, m'ho vaig passar molt bé, i ho tornaria a repetir sense cap mena de dubte! A més, només pel fet d'haver pogut veure les meravelles i les improvitzacions que són capaços de fer aquests quatre músics, ja va valer la pena.
See you soon, guys!!!
Steve Weingart, Steve Lukather, Carlitos del Puerto & Eric Valentine
P.D: Per cert, el teloner era Jordi Sandalinas! Ho dic perquè pogueu dormir tranquils aquesta nit :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)