La nit anterior gairebé no vaig dormir. A mi em semblava que no, però en el fons estava feta un sac de nervis! Me'n vaig anar al llit a les 2 de la matinada però a les 7 del dia següent ja estava en peu, així que vaig aprofitar per acabar d'arreglar-me la maleta i preparar-me la documentació que calia. Vaig agafar el DNI, el passaport i un sobre amb 170 lliures en bitllets petits (i sense marcar), i ho vaig posar tot dins de la ronyonera.
A les 11 vam sortir de casa, vam pujar al cotxe i, rumb cap a l'aeroport de Girona. Amb menys d'una hora hi vam arribar però, com que no havíem de facturar maletes, vam aprofitar per dinar alguna cosa ja que, probablement no tindríem temps de tornar a menjar fins la nit.
Les meves amigues es van menjar una hamburguesa amb patates fregides i ketchup, però jo, a no ser que es tractin de les hamburgueses fetes per la meva mare (casolanes, primes, sucoses, farcides de formatge fos i amb gust d'hamburguesa (i que consti que no li estic fent la pilota!)), no en menjo. Així que em vaig demanar un frankfurt.
De seguida que vam acabar, vam pujar al pis de dalt per passar pel control. Ens vam haver de treure la jaqueta, les botes, els penjolls, les polseres, els rellotges, el cinturó, els ovaris inflats i posar-ho tot dins d'una safata. Vam passar per l'escàner i, després de vigilar de no relliscar, caure al terra i obrir-nos el cap per culpa d'un bassal (suposadament d'aigua) que hi havia just a la sortida de l'escàner, ens vam tornar a posar les botes, vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir a la porta d'embarcament.
Nosaltres vam ser de les últimes en embarcar i, per això, un cop dalt de l'avió ens vam trobar amb què no hi havia suficient espai dins dels compartiments per les nostres maletes. N'hi hauria hagut si existís gent amable al món, però com que la majoria hi guardava els seus immensos anoracsde merda de 5 quilos, vam haver d'estar les 2 hores de viatge amb la maleta sota els peus que, no és que molestés... és que molestava molt.
Però per si no n'hi hagués prou, a més d'estar amb les cames encongides i acabar amb l'esquena com un cigonyal de barco, leshostesses auxiliars de vol no paraven de donar pel sac contínuament. Van passar com unes 123565 vegades amb el carret, oferint entrepans, begudes, articles de regal, galetes de la sort, revistes, butlletes de loteria, targetes telefòniques, targetes rasca-i-guanya i, atenció, l'última novetat en productes inútils que no et compraries en ta vida però, com que viatges en avió, molen: cigarrets sense fum! Per tots aquells ionquis que no poden estar ni 2 hores sense xutar-se nicotina, s'han inventat una espècie de cigarrets elèctrics (a 6€ el paquet!) que no s'encenen, però que proporcionen la dosi de nicotina necessària perquè el/la ionqui en qüestió no exploti a mig vol i la lïi parda.
A les tres, hora anglesa, vam aterrar a l'aeroport de Gatwick. Vam recórrer tota la terminal fins arribar a l'estació de tren, des d'on agafariem el Gatwick Express, un tren-llançadera que va de l'aeroport a Victoria Station i viceversa en mitja hora. Un cop allà, vam comprar dues Travelcards d'un dia, una per divendres i una altra per dissabte. Bé, almenys aquesta era la nostra idea... El que no esperàvem era que al dia següent ens trobaríem amb una sorpreseta.
El nostre Bed&Breakfast es trobava al barri de Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (limita a la dreta amb Nothing Hill), de manera que vam haver d'agafar la línia blava -- Victoria fins a Oxford Circus, fer transbord amb la línia vermella -- Central i, després de 7 parades, baixar a Shepherd's Bush.
M’havien dit que m’abrigués molt, que faria molta rasca. Però la veritat és que durant el camí de l’estació al B&B no em va semblar que fés gaire fred. Ja eren les 4 i mitja de la tarda i, tot i que el sol començava a amagar-se, s’aguantava força bé. Però el que no m’imaginava és que no pensaria el mateix al cap d’un parell d’hores, muahaha!
Després de caminar 2 o 3 illes per Uxbridge Road vam girar a mà dreta per Aldine Street. El nostre B&B es deia Jim’s Guest House (visca la originalitat!), i estava format per dues casetes, situades al mateix carrer, però separades per uns 20 o 30 metres. A la primera és on hi havia el menjador i, a l’altra, les habitacions. Ens va tocar la nº 7, a la planta baixa. Era bastant petita, però molt acollidora. Tenia 3 llits, bany, armari, telèfon, televisió i cafetera, i una única finestra amb unes meravelloses vistes a l’extractor de la calefacció.
A punt una altra vegada per sortir, ens vam dirigir cap a l’estació. I el primer que vam veure quan vam sortir de la boca del metro (i no és una manera de parlar) va ser el Big Ben. Oh, què maco, què gran, posa’t que et faig una foto, blablabla.
El Big Ben
El Palau de Westminster
Fruita glassejada
Reproduccions de fruita fetes de massapà
L'única foto foto que tinc de Picadilly Circus
A les 11 vam sortir de casa, vam pujar al cotxe i, rumb cap a l'aeroport de Girona. Amb menys d'una hora hi vam arribar però, com que no havíem de facturar maletes, vam aprofitar per dinar alguna cosa ja que, probablement no tindríem temps de tornar a menjar fins la nit.
Les meves amigues es van menjar una hamburguesa amb patates fregides i ketchup, però jo, a no ser que es tractin de les hamburgueses fetes per la meva mare (casolanes, primes, sucoses, farcides de formatge fos i amb gust d'hamburguesa (i que consti que no li estic fent la pilota!)), no en menjo. Així que em vaig demanar un frankfurt.
De seguida que vam acabar, vam pujar al pis de dalt per passar pel control. Ens vam haver de treure la jaqueta, les botes, els penjolls, les polseres, els rellotges, el cinturó, els ovaris inflats i posar-ho tot dins d'una safata. Vam passar per l'escàner i, després de vigilar de no relliscar, caure al terra i obrir-nos el cap per culpa d'un bassal (suposadament d'aigua) que hi havia just a la sortida de l'escàner, ens vam tornar a posar les botes, vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir a la porta d'embarcament.
Nosaltres vam ser de les últimes en embarcar i, per això, un cop dalt de l'avió ens vam trobar amb què no hi havia suficient espai dins dels compartiments per les nostres maletes. N'hi hauria hagut si existís gent amable al món, però com que la majoria hi guardava els seus immensos anoracs
Però per si no n'hi hagués prou, a més d'estar amb les cames encongides i acabar amb l'esquena com un cigonyal de barco, les
A les tres, hora anglesa, vam aterrar a l'aeroport de Gatwick. Vam recórrer tota la terminal fins arribar a l'estació de tren, des d'on agafariem el Gatwick Express, un tren-llançadera que va de l'aeroport a Victoria Station i viceversa en mitja hora. Un cop allà, vam comprar dues Travelcards d'un dia, una per divendres i una altra per dissabte. Bé, almenys aquesta era la nostra idea... El que no esperàvem era que al dia següent ens trobaríem amb una sorpreseta.
El nostre Bed&Breakfast es trobava al barri de Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (limita a la dreta amb Nothing Hill), de manera que vam haver d'agafar la línia blava -- Victoria fins a Oxford Circus, fer transbord amb la línia vermella -- Central i, després de 7 parades, baixar a Shepherd's Bush.
M’havien dit que m’abrigués molt, que faria molta rasca. Però la veritat és que durant el camí de l’estació al B&B no em va semblar que fés gaire fred. Ja eren les 4 i mitja de la tarda i, tot i que el sol començava a amagar-se, s’aguantava força bé. Però el que no m’imaginava és que no pensaria el mateix al cap d’un parell d’hores, muahaha!
Després de caminar 2 o 3 illes per Uxbridge Road vam girar a mà dreta per Aldine Street. El nostre B&B es deia Jim’s Guest House (visca la originalitat!), i estava format per dues casetes, situades al mateix carrer, però separades per uns 20 o 30 metres. A la primera és on hi havia el menjador i, a l’altra, les habitacions. Ens va tocar la nº 7, a la planta baixa. Era bastant petita, però molt acollidora. Tenia 3 llits, bany, armari, telèfon, televisió i cafetera, i una única finestra amb unes meravelloses vistes a l’extractor de la calefacció.
A punt una altra vegada per sortir, ens vam dirigir cap a l’estació. I el primer que vam veure quan vam sortir de la boca del metro (i no és una manera de parlar) va ser el Big Ben. Oh, què maco, què gran, posa’t que et faig una foto, blablabla.
Llavors vam creuar el riu pel pont de Westminster i, des de l’altra banda, ens vam fer les típiques fotos amb el Big Ben i el Palau de Westminster al fons. Ah, per cert, el London Eye és xulo però no deixa de ser una nòria. Al meu poble també n’hi ha una, quan ve la fira, tsss!!
El Palau de Westminster
Després vam tornar a creuar el riu per l’altra vorera i vam anar a veure Westminster Abbey. És una església gòtica molt maca i impressionant, però de nit i, darrere d’una reixa, no s’apreciava tant.
Eren les 8 del vespre, era negre nit i cada vegada feia més rasca. Tot i portar guants, tenia les mans gelades i garratibades, i del nas no parava de rajar-me una substància viscosa, popularment coneguda com moquillu. A més, els llavis se'm començaven a tallar i a quedar-se en carn viva per culpa del vent.
I després d'aquesta bonica imatge que se us haurà quedat de mi, continuo.
Vam tornar a agafar el metro, aquesta vegada fins a Knightsbridge. La nostra següent parada era Harrods. Tot i que teníem molt poc temps per visitar la ciutat volíem fer una visita ràpida a aquests famosos magatzems, per això només vam passejar per la planta baixa ja que, juntament amb la façana exterior de nit, és el que crida més l'atenció.
La primera sala que ens vam trobar estava decorada amb estil egipci antic, amb una estàtua de l'esfinx, i en la que hi ha la tira de complements de marques com Gucci, Luis Vuitton i altres pijades vàries. A partir de la següent sala ja entràvem a la zona d'alimentació, on hi ha la carnisseria i la peixateria, la xarcuteria (uns formatges, uns patés... oh!!), la sala de tes i cafès i, la meva preferida, la pastisseria: Les estanteries i els expositors estaven plens de xocolates, bombons, galetes, dolços, melmelades, pastissos, fruita confitada i altres coses que ara mateix no puc descriure perquè entraria en coma de sucre.
Eren les 8 del vespre, era negre nit i cada vegada feia més rasca. Tot i portar guants, tenia les mans gelades i garratibades, i del nas no parava de rajar-me una substància viscosa, popularment coneguda com moquillu. A més, els llavis se'm començaven a tallar i a quedar-se en carn viva per culpa del vent.
I després d'aquesta bonica imatge que se us haurà quedat de mi, continuo.
Vam tornar a agafar el metro, aquesta vegada fins a Knightsbridge. La nostra següent parada era Harrods. Tot i que teníem molt poc temps per visitar la ciutat volíem fer una visita ràpida a aquests famosos magatzems, per això només vam passejar per la planta baixa ja que, juntament amb la façana exterior de nit, és el que crida més l'atenció.
La primera sala que ens vam trobar estava decorada amb estil egipci antic, amb una estàtua de l'esfinx, i en la que hi ha la tira de complements de marques com Gucci, Luis Vuitton i altres pijades vàries. A partir de la següent sala ja entràvem a la zona d'alimentació, on hi ha la carnisseria i la peixateria, la xarcuteria (uns formatges, uns patés... oh!!), la sala de tes i cafès i, la meva preferida, la pastisseria: Les estanteries i els expositors estaven plens de xocolates, bombons, galetes, dolços, melmelades, pastissos, fruita confitada i altres coses que ara mateix no puc descriure perquè entraria en coma de sucre.
Fruita glassejada
Reproduccions de fruita fetes de massapà
Perquè us en feu una idea, en aquest vídeo teniu una reproducció bastant aproximada de la meva reacció.
O sigui que, si algun dia desapareixo, ja sabeu on m’heu d’anar a buscar :D
Després d’eixugar-nos l’espuma que ens sortia de la boca i tornar a posar els ulls dins de les òrbites, vam seguir el recorregut fins a la sala dels perfums i productes de cosmètica i, finalment, la joieria. Allò va ser... com ho diria finament i sense ofendre a ningú? Veure una estúpida pija recalcitrant acompanyada de les seves dues súper-osea-amigues que no devien tenir més anys que jo, emprovant-se un munt de penjolls per acabar comprant-se el més ostentós i carregat, només per portar-lo un cop a la vida, i pagant-lo amb la Visa del papà, és un fet que em fa venir ganes de vomitar.
De fet, Harrods ja és un centre comercial amb un nivell de pijura per metre quadrat bastant preocupant però, tot i així, he de reconèixer que em va agradar fer-hi una visita. Està tot ben decorat i il·luminat, i els productes estan col·locats d’una manera que criden l’atenció quan hi passes per davant. També he de dir que no era tot tan car com m’imginava.
Ampolles d'aigua H2Osea
Vam sortir d’OseaVille, vam tornar a agafar el metro i vam baixar a Hyde Park Corner, una parada després. La nostra intenció era anar a sopar al Hard Rock Café, visita obligada sempre que anem de viatge. Però, quan hi vam arribar hi havia cua i, a més, ens van dir que en teniem per dues hores. Així que vam girar cua i tornar a agafar el metro, aquest cop per anar a Picadilly Circus.
De fet, l'únic que crida l'atenció d'aquesta plaça és la façana amb els rètols lluminosos a l'estil de Times Square de Nova York o Shibuya de Tokyo, ja que la plaça en sí és més aviat una cantonada amb un xamfrà ample com ara el de la FNAC de Plaça Catalunya. La veritat és que em va decebre una mica, me l'imaginava més gran i més espectacular.
És clar que, part d'aquella indiferència potser va tenir a veure amb el fet que estava cansada del viatge, de caminar, em feia mal l'esquena, tenia fred, feia més de 9 hores que no menjava res i, a més, la meva bufeta estava en un nivell crític d'inflor. Així que, en aquells moments, la veritat és que tant me feia que Picadilly Circus no fos el que m’esperava. De fet no vaig treure ni la càmera per fer fotos del lloc, més que res perquè per agafar el punt de vista maco havíem de creuar el carrer i, a més, l'altra vorera estava en obres, i com que tampoc teníem gaires ganes de fer el guiri-palurdo, ho vam deixar córrer.
O sigui que, si algun dia desapareixo, ja sabeu on m’heu d’anar a buscar :D
Després d’eixugar-nos l’espuma que ens sortia de la boca i tornar a posar els ulls dins de les òrbites, vam seguir el recorregut fins a la sala dels perfums i productes de cosmètica i, finalment, la joieria. Allò va ser... com ho diria finament i sense ofendre a ningú? Veure una estúpida pija recalcitrant acompanyada de les seves dues súper-osea-amigues que no devien tenir més anys que jo, emprovant-se un munt de penjolls per acabar comprant-se el més ostentós i carregat, només per portar-lo un cop a la vida, i pagant-lo amb la Visa del papà, és un fet que em fa venir ganes de vomitar.
De fet, Harrods ja és un centre comercial amb un nivell de pijura per metre quadrat bastant preocupant però, tot i així, he de reconèixer que em va agradar fer-hi una visita. Està tot ben decorat i il·luminat, i els productes estan col·locats d’una manera que criden l’atenció quan hi passes per davant. També he de dir que no era tot tan car com m’imginava.
Ampolles d'aigua H2Osea
Vam sortir d’OseaVille, vam tornar a agafar el metro i vam baixar a Hyde Park Corner, una parada després. La nostra intenció era anar a sopar al Hard Rock Café, visita obligada sempre que anem de viatge. Però, quan hi vam arribar hi havia cua i, a més, ens van dir que en teniem per dues hores. Així que vam girar cua i tornar a agafar el metro, aquest cop per anar a Picadilly Circus.
De fet, l'únic que crida l'atenció d'aquesta plaça és la façana amb els rètols lluminosos a l'estil de Times Square de Nova York o Shibuya de Tokyo, ja que la plaça en sí és més aviat una cantonada amb un xamfrà ample com ara el de la FNAC de Plaça Catalunya. La veritat és que em va decebre una mica, me l'imaginava més gran i més espectacular.
És clar que, part d'aquella indiferència potser va tenir a veure amb el fet que estava cansada del viatge, de caminar, em feia mal l'esquena, tenia fred, feia més de 9 hores que no menjava res i, a més, la meva bufeta estava en un nivell crític d'inflor. Així que, en aquells moments, la veritat és que tant me feia que Picadilly Circus no fos el que m’esperava. De fet no vaig treure ni la càmera per fer fotos del lloc, més que res perquè per agafar el punt de vista maco havíem de creuar el carrer i, a més, l'altra vorera estava en obres, i com que tampoc teníem gaires ganes de fer el guiri-palurdo, ho vam deixar córrer.
L'única foto foto que tinc de Picadilly Circus
Així que vam recórrer un parell o tres d'illes fins arribar a Chinatown. Pels xinesos, aquest any se celebra l'any nou xinès, i tot Gerrard Street estava decorat amb els clàssics fanalets vermells, garlandes, llums, boles i altres típics adorns xinesos.
Eren les 10 i mitja de la nit, cada vegada feia més fred i la meva bufeta estava en alerta màxima. Així que, després de recórrer el carrer amunt i avall durant 15 llargs minuts vam decidir que aniríem a un restaurant xinès (ens va costar molt de trobar) i que, dels 4 tipus diferents de cuina que es feien (cuina xinesa, cuina xinesa, cuina xinesa i cuina xinesa) menjaríem cuina xinesa // mode sarcasme: Off.
El restaurant estava bastant ple i, com que érem unes quantes persones fent cua, l'encarregat de menjador (que, vés per on, era xinès) va tenir la genial idea d'asseure'ns tots a la mateixa taula. Això sí, abans va tenir el detall de preguntar-nos si ens importava. Amb els ulls fora de les òrbites i espuma a la boca, tots li vam dir que no, menys una noia que va fer un gest estrany, segurament perquè no s'imaginava que tindria un sopar íntim i romàntic amb el seu xurri i 7 persones més. Però des d'aquí, i sabent que no em llegirà mai, li donaré un consell a aquesta bona noia:
Vam demanar un menú per 4 persones. Per començar ens van portar una sopeta de cranc. Tenia una textura... entre viscosa i gelatinosa. Al principi no em va fer gaire gràcia però, de veritat, en aquells moments tenia tanta gana que m'hauria menjat el cambrer i tot.
La resta de plats eren els típics que es poden trobar en qualsevol restaurant xinès de per aquí: arròs tres delícies, rotllets de primavera, vedella amb bambú,iaio pollastre amb ametlles, porc agredolç, pa xinès, etc.
A mig sopar em van venir unes ganes irrefrenables de clavar els palets xinesos en els globus oculars d'una de les súper-osea-amigues. En les dues hores que vam estar sopant, no va callar ni un sol moment. No entenia gairebé res del que deia, només sé que parlava rapidíssim, amb una veu de pito que superava el nivell de decibels permesos i que, de tant en tant, deixava anar un d'aquells riures tan estúpidament falsos. El més divertit de tot és que podíem enfotre’ns-en d'ella davant dels seus nassos que se'n donés compte, muahahaha! (riure malèfic)
Però això no és tot. Recordeu la parelleta romàntica que els hi semblava que la millor manera de celebrar el seu aniversari era anar a menjar un serdu agridulce? Doncs resulta que no hi anaven sols a sopar, sino que es van emportar el típic amic plasta que s'autoconvida i que ha d'acabar fent d'espelma i veient com els altres dos es foten ma. El més estrany és que fins a mig sopar no em vaig donar compte que aquest peculiar ésser havia estat allà des del principi.
Quan vam acabar de sopar, vam decidir anar a fer els postres a un altre local de la mateixa zona, on ens havien dit que hi feien uns batuts bastant peculiars.
Després que l'home ens fes cara de fals esternut dient-li que a l'hora dels sopars li estaríem ocupant una taula durant mitja hora només per prendre una beguda, ens vam asseure i vam demanar un batut.
Es tracta d'un batut de fruita normal i corrent, però jo diria que hi ha molta més varietat que aquí: a part dels clàssics, també n'hi havia de pinya, meló, poma, pera, taronja, plàtan, gerds, etc. El que no sé és si era fruita sola o també portaven llet. El cas és que hi afegeixen perles de tapioca, que queden a la base del got. També t'hi posen una canyeta, més ample del normal, perquè hi puguin passar les perles.
Jo me'l vaig demanar de síndria. He de reconèixer que em va fer gràcia quan em van dir allò de les boletes de tapioca, però un cop vaig veure aquelles coses marrons semblants a una caca de cabra flotant pel got, no em va fer gaire gràcia i les vaig deixar. A més, ja estava bastant tipa del sopar i el batut de 354531 litres que em van portar em va acabar de rematar.
Quan ens vam acabar el batut amb caquetes ja era gairebé la 1 de la matinada i, com que a l'endemà ens havíem d'aixecar bastant d'hora per poder visitar més coses, vam fer un pensament.
Van passar 20 o 30 minuts fins que no vam arribar al Bed&Breakfast. Ens vam posar el pijama i vam caure rodones al llit. L'endemà ens esperava un dia mooooolt llarg.
Eren les 10 i mitja de la nit, cada vegada feia més fred i la meva bufeta estava en alerta màxima. Així que, després de recórrer el carrer amunt i avall durant 15 llargs minuts vam decidir que aniríem a un restaurant xinès (ens va costar molt de trobar) i que, dels 4 tipus diferents de cuina que es feien (cuina xinesa, cuina xinesa, cuina xinesa i cuina xinesa) menjaríem cuina xinesa // mode sarcasme: Off.
El restaurant estava bastant ple i, com que érem unes quantes persones fent cua, l'encarregat de menjador (que, vés per on, era xinès) va tenir la genial idea d'asseure'ns tots a la mateixa taula. Això sí, abans va tenir el detall de preguntar-nos si ens importava. Amb els ulls fora de les òrbites i espuma a la boca, tots li vam dir que no, menys una noia que va fer un gest estrany, segurament perquè no s'imaginava que tindria un sopar íntim i romàntic amb el seu xurri i 7 persones més. Però des d'aquí, i sabent que no em llegirà mai, li donaré un consell a aquesta bona noia:
Mira, guapa, si vols tenir un sopar romàntic amb el teu nòvio, no vagis a un restaurant on tinguin l'aparador ple d'ànecs desplomats penjats dels pebrots. I si hi vas, almenys no facis cara de fals esternut quan et diguin de compartir taula amb 7 desconeguts. Això és el millor que et pot passar!Vam baixar al segon pis i ens van asseure en una taula rodona. En total érem 8: Les meves amigues i jo, la parelleta romàntica i dues súper-osea-amigues. El restaurant era més aviat petitet i tenia una decoració cutrilla, tirant cap a rància, però hi vam menjar bé.
Vam demanar un menú per 4 persones. Per començar ens van portar una sopeta de cranc. Tenia una textura... entre viscosa i gelatinosa. Al principi no em va fer gaire gràcia però, de veritat, en aquells moments tenia tanta gana que m'hauria menjat el cambrer i tot.
La resta de plats eren els típics que es poden trobar en qualsevol restaurant xinès de per aquí: arròs tres delícies, rotllets de primavera, vedella amb bambú,
A mig sopar em van venir unes ganes irrefrenables de clavar els palets xinesos en els globus oculars d'una de les súper-osea-amigues. En les dues hores que vam estar sopant, no va callar ni un sol moment. No entenia gairebé res del que deia, només sé que parlava rapidíssim, amb una veu de pito que superava el nivell de decibels permesos i que, de tant en tant, deixava anar un d'aquells riures tan estúpidament falsos. El més divertit de tot és que podíem enfotre’ns-en d'ella davant dels seus nassos que se'n donés compte, muahahaha! (riure malèfic)
Però això no és tot. Recordeu la parelleta romàntica que els hi semblava que la millor manera de celebrar el seu aniversari era anar a menjar un serdu agridulce? Doncs resulta que no hi anaven sols a sopar, sino que es van emportar el típic amic plasta que s'autoconvida i que ha d'acabar fent d'espelma i veient com els altres dos es foten ma. El més estrany és que fins a mig sopar no em vaig donar compte que aquest peculiar ésser havia estat allà des del principi.
Quan vam acabar de sopar, vam decidir anar a fer els postres a un altre local de la mateixa zona, on ens havien dit que hi feien uns batuts bastant peculiars.
Després que l'home ens fes cara de fals esternut dient-li que a l'hora dels sopars li estaríem ocupant una taula durant mitja hora només per prendre una beguda, ens vam asseure i vam demanar un batut.
Es tracta d'un batut de fruita normal i corrent, però jo diria que hi ha molta més varietat que aquí: a part dels clàssics, també n'hi havia de pinya, meló, poma, pera, taronja, plàtan, gerds, etc. El que no sé és si era fruita sola o també portaven llet. El cas és que hi afegeixen perles de tapioca, que queden a la base del got. També t'hi posen una canyeta, més ample del normal, perquè hi puguin passar les perles.
Jo me'l vaig demanar de síndria. He de reconèixer que em va fer gràcia quan em van dir allò de les boletes de tapioca, però un cop vaig veure aquelles coses marrons semblants a una caca de cabra flotant pel got, no em va fer gaire gràcia i les vaig deixar. A més, ja estava bastant tipa del sopar i el batut de 354531 litres que em van portar em va acabar de rematar.
Quan ens vam acabar el batut amb caquetes ja era gairebé la 1 de la matinada i, com que a l'endemà ens havíem d'aixecar bastant d'hora per poder visitar més coses, vam fer un pensament.
Van passar 20 o 30 minuts fins que no vam arribar al Bed&Breakfast. Ens vam posar el pijama i vam caure rodones al llit. L'endemà ens esperava un dia mooooolt llarg.
