Recordo perfectament el dia que ens vam conèixer. Com si fos ahir. Avui fa 15 anys, el 26 de juliol de l’any 1995, el dia del meu sant. Jo tenia 8 anys.
Llavors encara celebràvem els sants, i jo estava molt nerviosa, perquè sabia que abans de sopar em donarien els regals. Cada any era el mateix ritual. Jo m’amagava a la meva habitació amb la porta tancada, mentre sentia els passos dels meus pares i veia les seves ombres a través de l’escletxa anant passadís amunt, passadís avall, portant els paquets cap al menjador.
I va arribar el moment més esperat, el d’obrir els regals. No recordo amb exactitud amb quin ordre me’ls van donar, només sé que cada vegada que n’obria un, estava més i més desconcertada. Tot eren complements i accessoris per a gossos: una menjadora, una abeuradora, una corretja i un arnés, un llitet, xampú i colònia, pinta i raspall, un sac de pinso… fins i tot hi havia un llibre titulat “El Maltès”.
Jo no entenia absolutament res. Per què em regalaven tot allò si no teníem gos?
Per últim, la mama va entrar al menjador amb una bossa de regal a les mans i me la va donar. Jo la vaig agafar per les nanses, la vaig obrir, i a dins hi havia la cosa més bonica i encantadora que he vist mai.
Devies fer poc més d’un pam i tenies el pèl blanc i esborrifat. Llavors vas alçar el cap i em vas mirar amb els teus dos preciosos ullets negres. Et brillaven molt. Jo també et vaig mirar, somrient. A partir d’aquell moment vaig saber que m’havia enamorat.
Eres tan petitó i tan blanquet que ens vas recordar un floc de neu. És per això que de seguida vam trobar el nom perfecte per a tu: Floc.
Em van explicar que t’havien adoptat a Barberà del Vallès, on hi havia una senyora que criava gossos de la teva raça. En el moment de les presentacions, tota la ventrada de cadells es van posar a córrer i a saltar, contents d’alegria. Però n’hi havia un que portava una calma, una tranquilitat i una patxorra, passant de tot, anant al seu rotllo i fent-se l’interessant, com si l’importés un bledo que l’adoptéssin o no. Els papes ho van tenir claríssim.
Des del primer moment que vas entrar a casa et vas convertir en un membre més de la família i, durant aquests 13 anys i mig que has estat al nostre costat, has sigut el millor gos que podíem haver tingut mai. Ens has fet riure, ens has fet plorar, ens has fet enfadar i ens has fet patir... però, sobretot, ens has fet passar moments inoblidables:
Recordo aquella vegada que els papes et van voler tallar les ungles perquè les portaves massa llargues, però sense voler te les van tallar massa i vas començar a sagnar. En aquell moment vaig arribar de l’escola i quan vaig veure el terra i el vidre de la porta del balcó tacats de sang, a part de pensar que els papes s’havien pres alguna cosa més que cafè aquell matí, em vaig espantar molt perquè creia que t’havia passat alguna cosa greu. Per sort no va ser res, però et vam haver d’embenar les potetes perquè s’aturés l’hemorràgia. Després d’allò, vam trigar molt de temps en voler tallar-te-les una altra vegada!
Hi va haver dues ocasions en que te’ns vas escapar. Bé, de fet només va ser una. L’altra va ser una falsa alarma. Va ser després de dinar, quan ens vam adonar que no hi eres. Et vam buscar per totes les habitacions de la casa, pel balcó, per l’escala, però res. Vam pensar que potser hauríes aprofitat un moment en que la porta d’entrada estava oberta i hauríes sortit. La mama i jo vam sortir al carrer i ens vam estar una bona estona buscan-te. Vam recórrer els carrers de la zona amunt i avall, fent el recorregut que feies quan et trèiem a passejar, però res. Es van fer les 3 de la tarda i jo me n’havia d’anar a l’escola, però durant aquelles dues hores de classe no podia tenir el cap en una altra banda que no fos en tu. No sabia on estaves, ni si et trobaves bé, no entenia per què t’havies escapat. Finalment, al tornar de l’escola, em vaig assabentar que no havies marxat mai de casa. Tenies el costum d’anar al safareig a olorar les escombraries i, amb un cop de vent, es va tancar la porta i t’hi vas quedar tancat.
La segona vegada sí que et vas escapar de debó, però va ser per culpa meva. La mama arribava de treballar a les 9 de la nit, i vaig pensar que aquell dia podíem baixar al replà de l’escala a rebre-la. Vaig deixar que baixéssis tot sol, però resulta que ella estava parlant amb una veïna i no es va donar compte que havies baixat les escales i havies sortit al carrer. Tothom va córrer a buscar-te, l’Ismael i el Jordi per una banda i la mama i el papa per una altra. Van estar molta estona buscan-te. Vaig ser tan estúpida de deixar-te sol a l’escala... Vaig sortir al balcó amb l’esperança de veure’t passar per davant de casa, però res... Finalment, vaig veure el papa girant la cantonada, atravessant el carrer i dirigint-se cap a casa, però no estava sol, venia amb tu, et tenia agafat a coll. I a mi se’m va il·luminar la cara. T’havia trobat al pipican de la placeta de la Gran Via, al lloc on sempre anàvem quan sortíem a passejar. A partir de llavors, sempre vaig vigilar de no tornar-te a perdre.
Però, volguéssim o no, sempre teníem aquesta por. Un dia et vaig començar a buscar per tota la casa perquè no et trobava enlloc, vaig anar cap al menjador on hi havia l’Ismael agegut al sofà i li vaig preguntar si t’havia vist. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va fotre un bot del sofà deixant anar un renec i va córrer a buscar-te. Minuts després em vaig donar compte que havíes estat acurrucadet als peus de l’Ismael tota l’estona, i sense que ell se n’hagués donat compte.
És clar que, tu anaves a la teva bola i aprofitaves qualsevol descuit nostre per sortir al replà de l’escala. Més d’una vegada t’havíem trobat a baix, a l’entrada, mirant el carrer a través del vidre de la porta, com un pres engarjolat. Però no només baixaves, també eres capaç de pujar 4 pisos fins al terrat. Una vegada, em vaig espantar tant, que em vaig repassar de dalt a baix l’edifici (dues vegades), fins que et vaig trobar tan feliç corrent pel terrat. Quan vaig arribar a casa, el cor m’anava a mil per hora, les cames em feien figa, m’havia deixat els pulmons tirats pel replà i la regla m’havia baixat de cop. Però el pitjor va ser la terrible idea de pensar que t’havia tornat a perdre.
Recordes aquell dia que te’m vas cruspir el berenar? Com sempre, jo arribava de l’escola sobre les 5, i la mama em deixava una safata amb el meu berenar a sobre de l’encimera de la cuina. Aquell dia tenia dues llesques amb paté i un suc de taronja. Vaig portar-ho tot a la taula del menjador i vaig anar un moment a la meva habitació a buscar una cosa. Quan vaig tornar, et vaig trobar damunt de la cadira i amb actitud sospitosa. Vaig acostar-me i vaig veure que t’havies menjat una de les llesques i havies deixat la crosta. En el fons em va doldre que t’haguéssis fotut el meu berenar sense demanar-me permís, però em va fer molta gràcia que t’haguéssis menjat només la molla del pa untada. A partir d’aquell dia vaig saber que t’encantava el paté.
Tu i els gats no vau ser mai gaire bons amics. Quan sortíem a passejar i en veies un, tenies curiositat i t’hi acostaves per olorar-lo. Però ja saps com són els gats, uns rancis i uns estirats. Tu només tenies ganes de fer nous amics, en canvi ells sempre passàven de tu. Fins que un dia, te’n vas creuar amb un que no devia tenir gaire bon dia i, et va saludar amb una esgarrapada en tot el morro. A partir de llavors, mai més vas tornar a mirar els gats de la mateixa manera... bé, de fet, és que ni te’ls miraves. Quan passaves per davant d’un, giraves la cara. Con dos cohone!
Eres un gos molt llest i intel·ligent i, hauríes après moltes coses si nosaltres haguéssim tingut més paciència per ensenyar-te.
El primer que vas aprendre va ser a venir de seguida que et cridàvem pel nom i a seure. Alguna vegada m’havia assegut amb tu a ensenyar-te a donar-me la poteta, però pel posat de paciència que feies, em sembla que no t’entusiasmava gaire, la idea.
Però en canvi hi ha una cosa que vas aprendre a fer gairebé sol: pujar l’escala de ma del meu llit. Jo t’agafava i et col·locava de manera que les potetes del darrera estiguéssin sobre el primer esglaó i les potetes del davant sobre el segon. Llavors començaves a pujar. Alçaves la poteta dreta de darrera mentre amb les del davant feies força per arribar al següent esglaó, i així fins que aconseguies pujar els 5 esglaons de l’escala. Però un cop dalt t’ajudava a pujar al llit i, quan ho feies, t’abraçava i et felicitava pel que havíes fet. Tu et posaves molt content, remenant la cueta, i llavors anàvem corrent cap a la cuina a buscar una llaminadura com a premi. Encara que, més d’una vegada no t’havies atrevit a pujar fins dalt de tot, llavors em miraves amb cara de pena perquè t’ajudés a baixar i et deixaves caure perquè sabies que jo t’agafaria (i, evidentment, t’agafava).
Estic segura que no hi ha gaires gossos que sàpiguen fer una cosa així, però tu podies.
Te’n recordes quan jugàvem a l’“On està?”. Aprofitàvem que estàvem tots a taula per asseure’t a la falda i llavors et preguntàvem: “On està l’Anna?”, llavors tu, dubtaves uns segons, però de seguida em miraves. I quan ho feies bé, tots esclatàvem amb un “Ohhhhh!”. Quan eres petit t’agradava molt, aquest joc, però a mida que et feies gran, ho devíes trobar una ximpleria, perquè va arribar un moment en que et feies el suec... com quan veies un gat.
L’última pirueta que vas aprendre va ser a fer una volteta. No sé perquè no te l’havia ensenyat a fer abans, la vas aprendre molt ràpid i sense dificultat.
La primera vegada, vaig agafar una galeta de iogurt de les que tan t’agradaven i te la vaig ensenyar, però abans de donar-te-la, vaig dibuixar un cercle amb la ma, perquè tu la seguissis i donéssis una volta. Ho vam practicar un parell o tres de vegades més i, a partir de llavors, cada vegada que et donava una llaminadura, donaves una volta instintivament, sense que jo t’ho demanés.
Aquest escrit el tinc fet des de fa temps, poc després que te n’anéssis, però fins ara no m’havia atrevit a compartir-lo.
Però avui és 26 de juliol. Avui fa 15 anys que vaig conèixer el gosset més bo, meravellós i encantador que podríem haver tingut mai i, si encara fossis viu, et faria un pastisset amb una espelmeta, com el dia del teu aniversari, i et regalaria una llaminadura, la que fos però, això sí, que estigués embolicada amb paper de regal. T’encantava obrir els paquets i destrossar el paper. Crec que et feia més il·lusió això que no pas el regal en sí.
Sovint encara penso que, qualsevol dia, entraré al menjador i et trobaré ajagut al sofà, tot cargoladet i amb el cap arrepenjat al reposabraços, com si res no hagués passat. Llavors, quan em vegis t’aixecaràs i vindràs corrent a rebre’m bellugant la cua, com feies sempre que algú arribava a casa, i jo et rascaré la panxa i les orelles, t’acariciaré i t’abraçaré.
Aquesta és la imatge que vull recordar de tú. No la dels últims dies, en els que te’ls passaves sense poder moure’t del sofà, tapat amb la teva manteta, tremolant i amb els ulls tristos i vidriosos, sense forces per continuar vivint.
Vull recordar tots els bons moments que has viscut amb nosaltres, que han sigut molts, i dir-te no t’oblidarem mai, Floquito! Muak!
