Partes Singapurenses (II)

Un bitllet d'anada i tornada a Barcelona: 4,70 €.

Una T-10: 7,95 €.

La 6ª Temporada de LOST: 46,99 €.

Anar a Starbucks, demanar un p*** cafè amb llet de tota la vida i que la dependenta et miri com si haguéssis demanat urani empobrit, no té preu.

Visita a l'escorxador

Haveu Heu vist The Ring? Sí, home, aquella pel·lícula de terror que se centra en una misteriosa cinta de vídeo que, moments després de veure-la, reps una trucada de telèfon avisan-te que palmaràs en una setmana.





Us imagineu el mal rotllo que t'entra? El mal tràngol que passes durant tota aquella setmana, comptant els dies i les hores que falten per anar-te'n a l'altre barri? I el millor pitjor de tot: pensant com serà el gran moment. Em caurà un piano de cua al cap, en plan George Clooney? M'atropellarà un bus conduït per un autobusero kamikaze que se salta les parades i no es neteja les ungles? Moriré asfixiada per la calor i els flaires sobaquils dins d'un vagó de tren en direcció Barcelona a les 8 del matí? Per sobredosis d'Ibuprofeno? M'ennuegaré amb un tall de llibret de llom? O potser per un Actimel caducat?

Bé, ehem... Com deia abans de deixar-me emportar per aquesta... diguem-ne... macabra emoció, passats els 7 dies, efectivament, et surt una nena amb els cabells greixosos de dins del televisor i arrossegant-se pel terra d'una manera estranya, et fot un crit i, PUM! La dinyes.

Doncs bé, segur que alguna vegada a la vida, tots hem rebut alguna trucada xunga que ens ha tallat la respiració. Trucades que et fan posar la pell de gallina, que fan que et tremoli la veu i que et quedis pàl·lid com un cadàver.

Tot comença quan estàs a casa, tranquil·lament acomodat al sofà mirant la novel·la de la tarda. De cop i volta, un so agut i irritant ressona en l'ambient. Truquen al telèfon. Amb mala hòstia, t'aixeques del sofà despotricant, renegant i murmurant que aquestes no són hores de trucar, i menys en aquesta escena tant important.

No es podien esperar fins als anuncis, no! Ha de ser ara!

T'acostes al telèfon, mires la pantalleta i com que el número que hi apareix no sembla sospitós, aixeques l'auricular i te l'apropes a l'orella.

Digui?

No trigues en adonar-te que ha sigut un greu error. Des de l'altra banda del telèfon, una veu misteriosa deixa anar les paraules més terribles que un ésser viu pot escoltar mai:

Bona tarda. Truquem de la clínica dental

Un calfred et recorre tota l'esquena. En aquest moment et quedes paralitzat, amb els músculs encarcarats i la mirada perduda. Penses que tard o d'hora t'havia de tocar i que, si no és avui, tornaran a insistir la setmana que ve, i la següent, i la següent...

Et recordem que ja fa un any des de la teva última visita, i ja toca una neteja. Quin dia t'aniria bé?

Es delecten en les seves sàdiques paraules i tú, acollonit perdut, penses en penjar el telèfon com un cobard i continuar mirant la novel·la, com si res no hagués passat. Però ells insisteixen perquè triïs una data. Finalment, sense poder aguantar tanta pressió, empasses saliva i, amb la veu tremolosa, aconsegueixes pronunciar amb un fil de veu:

Qualsevol dia per la tarda em va bé...

Ja l'has cagat. T'encolomen la visita el proper dilluns a les 5 i mitja de la tarda, et diuen passi-ho bé i fins dilluns.

Dilluns?? Però si només queden 3 dies!! Amb prou feines tindràs temps per acomiadar-te de la teva família i dels teus amics.... Bé, aniràs per feina i et centraràs en la gent que viu a un radi de menys de 5 Km. A la gent que visqui més lluny, ja els hi enviaràs un missatge pel Facebook i, de passada, material de construcció pel FarmVille, que sino s'enfaden.

Durant els 3 dies següents et sents com la protagonista de The Ring. Tant, que fins i tot acabes per desitjar que se t'aparegui la nena dels cabells greixosos, et foti un crit i se t'endugui, a veure si acaba aquest sofriment d'una vegada.

Finalment arriba el dia, i només fas que repetir-te:

Neteja... Només és una neteja... No fa mal... No fa gens de mal...

Però tots sabem que això és una tàctica perquè piquis, hi vagis confiat pensant que no corres perill, i a l'últim moment: ZAS! Et deixen anar la típica frase de:

Uiuiui... Aquest puntet negre té mala pinta...

Amb la qual cosa et segresten mitja hora més per arreglar-te "el puntet negre".

Total, que estàs tan nerviós que t'hi presentes mitja hora abans. Truques al timbre i al cap d'uns moments se t'apareix un espectre amb pijama de color blau turquesa, mascareta i el que sembla ser un petit ganxo entre les mans. La mascareta li tapa gairebé tota la cara, però pots arribar a distingir un petit somriure malèfic. Amb un gest de la mà que porta el ganxo i una estranya brillantor als ulls, et convida a entrar a les seves estances mentre et diu:

Hola, bona tarda. Si pots fer el favor d'esperar-te uns minuts? Et cridarem de seguida.

I tú comences a avançar pel llarg i sinuós passadís de 2 metres fins que arribes a LA SALA. Obres la porta i et trobes amb altres ànimes en pena que esperen, pacients, a que els arribi el torn.

Entres a la sala i t'asseus a la primera butaca buida que veus. Penses que amb la mitja hora que et queda tindràs temps per tranquilitzar-te i anar-te fent a la idea.

I és que no hi ha res més relaxant que estar-se assegut en aquella butaca de pell que és de tot menys còmoda, entre aquelles quatre parets blanques decorades amb dos quadres d'alguna cosa que es vol assemblar al cubisme, i una trista finestra que dóna al carrer.

De fons se sent una lúgubre musiqueta amb violins, provinent d'un vell altaveu cutre i salsitxeru penjat d'una de les cantonades de la paret.

I en un racó de la sala està el moble que no pot faltar mai en una sala d'espera. Allà està. Quieta. Esperant. Aguaitant. Intentes no mirar-la, pero segueix allà. Té un poder d'atracció que fa que, encara que no vulguis, t'acabes apropant-hi i fent ús d'ella. Exacte. Es tracta de la taula telebrosa de les revistes. Tot i que s'han donat casos de taules que tenen revistes de viatges o fins i tot de ciència, la majoria d'elles només existeixen per: les revistes del cor.

Fas el cor fort i procures no mirar la taula ni les revistes directament a les tapes. Així que et dediques a mirar la rància decoració de la sala. Et centres en els quadres i, per més que t'hi fixes, no acabes de veure què és el que hi tenen pintat. Després et limites a mirar les cares de les ànimes en pena que t'acompanyen. Les observes atentament i en el fons t'alegres perquè la majoria fa més mala cara que tú, menys un nen acabat de sortir de l'escola (el deleta la motxilla de la Hannah Montana), acompanyat de la seva mare, i amb un somriure d'orella a orella.

De cop i volta, el pany de la porta gira i la porta s'obre lentament, deixant anar un grinyol digne d'un castell encantat. Un cap flotant amb mascareta apareix per darrera la porta, i veus que recorre tota la sala amb la seva mirada perturbadora. En aquest moment et sents com en Frodo a l'escena del Monte del Destino, i supliques perquè l'Ull de Sauron passi de llarg. Per sort, el cap flotant es dirigeix cap al nen, que surt tot content i rialler per la porta. Que tu penses:

Ai, xaval, que no saps el que t'espera. D'aquí 10 minuts sortiràs bramant i sagnant com un p*** garrí.

I efectivament. No passen ni 5 minuts que comencen a sentir-se sorollets esgarrifosos, plors i crits. Qui riu ara, eh? Això et passa per atipar-te de Phoskitos, gofres i Ossitos Lulu d'aquells. Això només és un avís. Com continüis així, aviat t'hauran d'arrencar la dentadura de cuaju. Ja veuràs com no rius tant la propera vegada que vens al dentista. Al dentista no s'hi riu. Al dentista s'hi ve acollonit. Ells tenen el poder i com et passis un pèl et poden fer moooolt de mal.

Al cap de no res es torna a obrir la porta i reapareix el cap flotant. Aquest cop sí que ja no tens escapatòria. Notes la mirada ombrívola de l'espectre clavada en el teu cuir cabellut. Tú no vols aixecar el cap, però una força exterior t'obliga a fer-ho. I l'espectre et diu:

Ja pots passar. Cap a la sala de l'esquerra, si us plau.

Ah! Que hi ha més d'una sala! Això s'avisa, hòstiaaaaaa!

Esbosses un somriure, fals a més no poder, tornes el Cuore (que no saps com ha arribat fins a la teva falda) a la taula tenebrosa, agafes les teves coses i surts per la porta, no sense abans fer una última ullada a la sala de les ànimes en pena, entre les que veus mirades de llàstima i compassió.

Tal com t'ha indicat l'espectre, et dirigeixes cap a la sala de l'esquerra. La sala mortuòria. Només entrar-hi i veure tots aquells aparells, et comencen a venir al cap flashos amb imatges esgarrifoses. I allà està ell. L'ésser més maligne d'aquest clan. Està d'esquena a tu i assegut en una cadira ergonòmica amb rodes. Ja que s'ha de fer sofrir algú, almenys fer-ho còmodament, clar que sí. Està preparant el teu informe, no vulguis saber de què.

De cop, l'ésser maligne es gira i extén la seva mà, suposadament com a gest de salutació. Li estrenys i tornes a somriure falsament. Ho comences a fer prou bé. Et diu que t'asseguis a la cadira. Ahhh, la cadira!





Un moble del que li surten tot de tubs i eines punxagudes semblants a les que fa servir un tatuador no pot ser gaire bo. T’hi asseus. Ell ve rodant amb la cadira fins al teu costat mentre es calça els guants de làtex fent-los petar. Prem uns quants botons de la cadira fins que quedes en posició horitzontal. Un focus t’il·lumina. Comença la funció.

Et demana que obris la boca el més possible, però a tú et costa perquè tens la mandíbula petita. Amb el ganxo a la mà (esperes pel teu bé que no sigui el mateix que anava passejant l’espectre del pijama blau) te’l fica a la boca i comença a burxar amb l'ajuda del mirallet, mentre murmura llengües mortes. Després agafa una de les eines amb forma de trepant que penja d’un tub i l’activa. L’extrem punxegut comença a girar ràpidament sobre l’esmalt de cada una de les teves dents, fent el mateix soroll que un garrí en zel. I no serà perque t'hagin perseguit gaires garrins en zel, però timagines l'escena i en aquell moment t'agafen ganes d'esclatar a riure, però no pots perquè tens la boca plena de dits de dentista, eines punxagudes, tubs aspiradors i aigua.

La veritat és que no notes gaire bé res, tret d’una petita vibració. Fins i tot estàs a punt de donar-li les gràcies quan et treu un tros de butifarra d’ou que se t’havia quedat enganxat entre els incisius dos dies enrera.

De cop, torna a parlar llengües mortes. Intentes entendre el que diu, però entre el soroll de l'aspirador i del garrí en zel, només aconsegueixes captar aquestes paraules:

Uiuiui... Aquest puntet negre té mala pinta...

I ara ets tú el que comences a suar com un porc. Tems el pitjor. De les 5 eines que hi ha penjades a la cadira, només n'ha fet servir dues. Les altres tres segur que les reserva per a casos terminals. Però, per la teva sorpresa, seguidament et diu:

Bah, però és poca cosa. L'arreglarem una mica i l'anirem vigilant perquè no es faci més gros.

Després agafa una altra eina amb forma de lijadora, l'empastifa d'una pasta grisa i llafiscosa i.... Mmmmm!!! Si té bon gust i tot!! I a més és dolceta! Aprofites quan ell es gira per passar-te la llengua per les dents empastifades de pasta i menjar-te'n una mica. És tan bona! I a més avui no has berenat, amb els nervis...

Llavors apaga el focus, torna a col·locar la teva cadira en posició normal i omple un got d'aigua perquè glopegis. No glopeges. Vols quedar-te amb aquell bon gust fins l'hora de sopar. Agafes les teves coses i surts de la sala (ja no tant) mortuòria.

Vas cap al taulell de recepció i en aquell moment veus un altre pacient que surt de la sala d'espera amb cara de be degollat dirigint-se cap a l'escorxador. Al cap d'una estona apareix la recepcionista, i et diu que ja et tornaran a trucar per a la propera visita.

Estàs content. Tan acollonit que estaves i, ja veus, els 20 minuts que has estat a la sala mortuòria han passat de seguida. Et pensaves que seria més greu, que et trobaríen un munt de càries i que es muntaria allà la massacre del segle: crits, brams, plors, litres i litres de sang escampats pel terra, els ajudants subjectan-te a la cadira i el dentista taladran-te la boca...

Per sort, res d'això ha passat i tú segueixes viu. De totes maneres, aquest lloc infernal encara et fa venir esgarrifances, així que et disposes a marxar ràpidament, però la recepcionista fa un gest amb la mà perquè t'aturis. Què vol, ara?

Bé, doncs són... 60 €, si us plau :)

I ara sí que t'acaben de matar.