London, here I go again!

Doncs sí.

No feia ni un any que havia anat per primera vegada a Londres i ja hi tornava. De fet AQUÍ teniu l'entrada que vaig publicar explicant la crònica del viatge. Per cert, m'acabo de donar compte que només vaig escriure sobre el primer dia, o sigui que encara em falta tota la resta... Però a hores d'ara, què més dóna? xD

Total, la idea de tornar-hi va ser perquè una amiga meva està vivint allà i ens va convidar a mi i a una altra amiga a passar-hi uns dies.

Vam sortir de l'Aeroport del Prat el divendres 21 de gener i vam tornar el diumenge 23. Ens va tocar sortir de la Terminal 2, la més antiga. Es veu que en aquesta terminal només s'hi han quedat les companyies xungues de baix cost. I la veritat és que es notava una barbaritat: estava buida, gairebé no hi havia ningú pels passadissos i les botigues estaven totes tancades. Ens va tocar recórrer tota la terminal d'una punta a l'altra nosaltres dues soles. Estava desèrtica. Semblava una pel·li de terror. No m'hauria estranyat que en qualsevol moment hagués aparegut un zombie per allà al mig.

Vam arribar a la sala d'espera una hora abans que s'obrissin les portes per embarcar. Suposo que per fer més entretinguda l'espera hi havia un parell o tres de persones fent enquestes. A mi em va tocar un home que em va preguntar sobre l'estat de l'aeroport, i una de les primeres preguntes que em va fer va ser:

Què li han semblat les botigues?

Aquesta és una aproximació de la cara que se'm va quedar després de sentir aquesta estúpida pregunta:

Al contrari que la primera vegada, aquest cop ens va tocar volar amb EasyJet, en comptes de Ryanair. Encara no ens havíem ni enlairat que la meva amiga ja estava amb el coll inhumanament dislocat i dormint com un tronc. Just a mig vol hi va haver turbulències. Està bé una mica d'emoció, però tampoc cal passar-se! Em vaig passar els dos minuts que van durar els tremolors arrapada als reposabraços dels seients com si no hi hagués demà.

Per sort, el pilot va tenir l'amabilitat de dir-nos que acabàvem de travessar una zona de turbulències, però que just relax. Ah, vale, gràcies! Si no arriba a ser pel teu avís, ni me n'hauria adonat! Però la propera vegada avisa abans, perquè vaig estar a punt de sofrir una combustió espontània allà al mig i liar-la ben parda.

Vam aterrar a les 15h a l'Aeroport de Gatwick. Recordo que després de caminar quilometres i quilòmetres a través dels passadissos de l'aeroport, teniem l'esperança que arribariem directament a Londres sense haver d'agafar el Gatwick Express. Però no. Vam haver d'agafar una llançadora fins a la terminal nord, i després el tren fins al centre.

Vam arribar a Victoria sobre les 16h, on la nostra amiga ens esperava, i després vam agafar el metro fins al seu barri, Hornsey, al nord de la ciutat i a uns 20 minuts del centre. Vam donar una volta pel barri i després vam tornar al centre, a veure Picadilly Circus i Trafalgar Square.



Típica foto guiri, a Picadilly Circus.

Per sopar vam anar a China Town. Ens va agradar tant l'última vegada que hi vam anar, que vam decidir tornar-hi. El menjar que et serveixen no té res a veure amb els restaurants xinesos rotllo "La Muralla Feliz" que corren per aquí. Res de pollo con almendras, serdo agridulse, ternera con bambú i pan de gambas ranci.



Davant del restaurant on vam sopar, amb els típics ànecs penjats dels ous, que després ens vam menjar. Entranyable.


En acabat de sopar, estavem tan cansades que en comptes de sortir a prendre una copa, ens en vam anar a dormir, com les iaietes. A més, a l'endemà ens haviem d'aixecar d'hora perquè una altra amiga s'havia ofert a portar-nos amb cotxe a les afores de Londres. Ella viu a Richmond i ens haviem de trobar allà. Richmond està a l'altra punta de la ciutat, i teniem una hora de trajecte en metro.

---

A l'endemà a les 7 ja estavem en peu. La meva amiga va tenir el gust de conèixer un dels altres llogaters de la casa, un petit escarabat de cuina que pululava pel lavabo d'1m² que teníem al costat de l'habitació. Quan hi vaig anar jo, tota il·lusionada per coneixe'l, ja no hi era. Vaig asseure el cul a la tassa intentant no imaginar-me on estaria pululant en aquell moment.

Vam baixar a la cuina a fer-nos l'esmorzar (un entrepà de Bimbo amb pernil dolç i formatge i un capuccino de sobre), i a les 9 vam sortir de casa camí del metro. A les 10h estavem davant de l'estació de tren de Richmond esperant a que l'amiga ens vingués a recollir amb cotxe. Just en aquell moment va començar a ploure. Perfecte!

Vam decidir anar fins a Windsor. En tres quarts d'hora hi vam arribar, vam aparcar el cotxe en un dels molts parkings que hi havia (no gaire barats, per cert) i vam sortir a recórrer tot el perímetre del castell. En aquell interval de temps va aparèixer el sol i es va ennuvolar per tornar a ploure unes dues o tres vegades. Sí, el temps de Londres està com una p*** cabra.

Abans, però, vam entrar a una cafeteria a prendre un cafè de veritat, ja que totes portàvem una cara de zombies que no ens l'aguantàvem. Després vam anar cap al centre comercial. Em va recordar molt a La Roca Village. Ple de botigues de marca i bastant osea, tot disposat de manera com si fos un petit poble. Molt xulo!



Castell de Windsor
Cap a les 14h vam anar a dinar i després vam agafar el cotxe per tornar. L'amiga ens va tornar a deixar a Richmond i des d'allà vam agafar el metro fins al centre, aquesta vegada per veure Oxford Street. És com un carrer Pelayo, però a lu bèstia. Vam recórrer el carrer de dalt a baix fins l'hora de sopar, on vam tornar a China Town. Aquesta vegada ens vam demanar un bol de fideus amb tropezons cadascuna, que no ens vam poder acabar perquè allò no era un bol, era una enciamera. En acabar, tampoc teníem ganes de sortir de festa, així que a les 12 de la nit vam córrer a agafar l'últim metro per tornar a casa.

---

El diumenge també ens vam aixecar d'hora. L'últim dia tocava visitar Camden Town. Vam agafar el bus (una vegada que n'agafem un a Londres i va resultar ser un bus normal i corrent, res dels típics busos anglesos vermells de dos pisos.) A més, com si no n'hi hagués prou en viatjar durant mitja hora a través de carrers plens de sots, l'autobuseru conduïa com el cul. Que vaig estar a punt de posar-me jo al volant i tot. L'únic cotxe que he conduït ha sigut amb el GTA, però no hauria sigut res comparat amb les frenades que fotia aquell animal!

* Es pren un trankimazin *

Vam arribar a les 10 del matí i vam estar un parell d'hores passejant pel mercat, però jo m'hi hauria estat tot el dia. Vam recórrer el carrer principal i després ens vam desviar cap a Camden Stables, la part més gran del mercat que va ser construïda sobre els antics estables.



A la vora del riu, a Camden Town


Devorada per un ferotge lleó, a Camden Town.
Després d'acabar de veure els estables i de que la meva amiga sucumbís a la temptació i es comprés unes botes a una de les moltes sabateries del carrer principal, ens vam dirigir a la parada del bus per tornar a casa a recollir les maletes i marxar cap a l'aeroport.

El nostre vol sortia a les 17h, però volíem anar amb calma i arribar bastant d'hora a l'aeroport per tenir temps de dinar abans d'agafar l'avió. Vam anar al mateix pub-restaurant de l'última vegada, The Flying Horse, si no recordo malament. Jo vaig triar un dels plats típics anglesos: salsitxes amb salsa acompanyades de puré de patata i pèsols. No cal dir que la meitat d'aquelles boletes verdes i fastigoses les vaig deixar, evidentment! Tssss!

El nostre avió va sortir amb una mica de retard, però a les 20h ja havíem aterrat a Girona. El vol de tornada se'm va fer realment curt, més que res perquè aquesta vegada sí que em vaig adormir, tot i les constants interrupcions de la tripulació oferint regals, butlletes de loteria, cigars electrònics i demés collonades similars que no interessen a ningú, per no parlar del soroll perturbador dels motors i de la resta de passatgers menjant com porcs. Però tot i així va ser un vol agradable.

A veure quin serà el nostre proper destí. Suggerències? =)

Mana Ous!

Per on anàvem? Ah, sí! Doncs bé, després d'estar dos anys a l'atur, un bon dia de juliol em van trucar. No una, ni dues vegades, no. Tres! O sigui... en dos punyeterus anys ningú es va dignar a trucar-me, i en menys de dues setmanes se'm van presentar tres ofertes de feina! Manda huevos! O, en català, mana ous!

Recordo que la primera trucada va ser de l'Ajuntament d'un poble proper al meu. S'havia posat en marxa un nou Pla d'Ocupació, i s'estaven posant en contacte amb tots els pringats aturats per fer-los una prova i una entrevista. A mi em van seleccionar per a la categoria de programadora. No hi tenia res a perdre, així que em vaig presentar a la prova, que era al cap de dos dies a les 4 de la tarda.

No podia ser a les 9 del matí, noooo. Havien de fer la prova a les 4 de la tarda, amb el dinar a la gola i a l'hora de la novel·la (que per aquelles dates ja no la feien, però continua sent L'Hora de la Novel·la). Mitja hora caminant sota el sol abrasador del mes de juliol, i per un carrer que, no és que fés pujada... És que una mica més i he d'agafar el piolet i els grampons com en Jesús Calleja per poder arribar a dalt de tot.

Total, que vaig arribar esbufegant (per aquell entonses encara no anava al gimnàs) i suant com una truja. Quan ja hi vam ser tots (deviem ser uns 30 aspirants en total, i jo era l'única noia... Ah, no, espera, hi havia una súper-divina-osea-de-la-muerte, que se les va pirar a mitja prova dient que eso no era pa'ella).

Al cap d'un parell de dies em van tornar a trucar per a fer l'entrevista. Les entrevistadores eren dues noies, una era simpàtica i l'altra... bé, diguem que aquell dia no havia tingut el seu moment All Bran. Tot anava molt bé fins que la simpàtica em va fer una pregunta pràctica. Ho sabia perfectament, però en aquell moment em vaig quedar com la Belén Esteban quan li pregunten la taula de multiplicar: em vaig bloquejar i vaig començar a desbarrar.

Però abans de cagar-la més vaig parar i vaig tornar a començar des del principi, amb la conseqüent cara de paciència de la senyora All Bran.

Després em van parlar de l'horari. Em van dir que segurament seria de 9 a 14, i em van preguntar si hi tenia cap inconvenient. Els vaig dir que m'havia matriculat per fer un Cicle Formatiu de Disseny Gràfic i que em coincidia amb l'horari, i que m'aniria millor que fós per la tarda. La senyora All Bran em va mirar amb més cara de fàstic que mai i em va preguntar:

O sigui que dónes més prioritat als estudis que a la feina que t'estem oferint?

I jo, ni curta ni peresosa, vaig dir:

Pozi.

Això va ser un "Zas, en toda la boca". Però la poker face que se li va quedar a l'entrevistadora va ser boníssima!

Dilluns de la setmana següent em van tornar a trucar. Aquesta vegada era de l'Ajuntament de Premià de Mar, on visc. També estaven organitzant un Pla d'Ocupació i havien de contractar gairebé 50 persones. Havien contactat amb mi per a que cobrís també un lloc de Programadora. Tenia una entrevista el dia següent, i la veritat és que em va anar força bé.

Això sí, els propers dies me'ls vaig passar fatal. No és que volgués anar de sobrada però, i si em seleccionaven en els dos llocs? No sabria pas quin triar! Per sort només vaig haver d'esperar fins divendres (just quan sortien els altres resultats). Arriben a trigar una mica més i aquella perturbació hauria acabat amb mi.

I per fi va arribar divendres. Em van dir que els resultats sortirien a través del web, així que em vaig passar tot el matí davant de la pantalla de l'ordinador, amb els ulls injectats en sang, espuma a la boca i donant-li a F5 cada 10 minuts. Sí, F5 és el mateix que Actualitzar.

I així em vaig passar fins al migdia. A punt d'entrar en combustió espontània, vaig obrir el PDF amb el llistat dels seleccionats, i entre els 50 DNIs, estava el meu. Havia aconseguit la feina. Però se'm va quedar la mateixa cara que quan es va acabar LOST.

Per una banda estava contenta, però per l'altra m'estava cagant en tot (i sense necessitat de prendre All Bran). Feia dos anys que estava a l'atur i, veient que no trobava feina d'informàtica, vaig decidir posar-me a estudiar disseny. Encara no feia ni dos mesos que havia superat la Prova d'Accés, i que m'havia matriculat a un centre per estudiar Disseny Gràfic. I ara havia trobat una feina del que havia estat buscant durant mesos, i que coincidia amb els horaris dels estudis. O sigui que havia de triar i ràpid, perquè havíem de començar el 15 de juliol.

Després d'estar tot el cap de setmana donant-hi voltes, vaig decidir acceptar la feina. Una oportunitat així no se'm tornaria a presentar i el curs el podria comenar l'any vinent.

El més bo de tot és que el mateix dilluns em van trucar de l'altre Ajuntament dient-me que m'havien seleccionat. Però ja havia acceptat, i fins i tot havia portat la documentació que necessitaven per preparar-me el contracte, o sigui que els hi vaig haver de dir que no.

Putu Murphy i la seva Llei dels pebrots!!!!!

* Es pren un trankimazin *

---

Avui fa un mes just que se'm va acabar el contracte, ja que només era per 6 mesos. Però ha sigut mig any molt ben aprofitat. He après molt, he pogut posar en pràctica els coneixements que tenia sobre Access i Visual Basic, i ara el meu currículum ocupa mitja pàgina més!

En part és per això que no he deixat això una mica abandonat. Em passava 5 hores seguides davant de l'ordinador i l'última cosa que volia era passar-m'hi 5 més escrivint collonades al blog.

Però ara he tornat! Tremoleu, maleïts! Muahahahahaha!!!

I'm back!

Doncs això, que ja torno a ser aquí. M'heu trobat a faltar? Jo tampoc.

Feia ben bé 4 mesos que no actualitzava el blog. De fet, l'última entrada que vaig escriure va ser el 6 d'octubre, més o menys quan vaig començar a anar al gimnàs. Sí, al gimnàs, heu sentit bé. Però d'aquest fenòmen paranormal en parlaré més tard.

Ara tirem més enrera, cap al mes de juliol de l'any passat. O sigui que ja podeu començar a tremolar, perquè penso escriure tot el que he fet des de llavors. Però encara sou a temps de fugir. Si no voleu perdre el temps miserablement escoltant les estupideses d'una tia que no interessen a ningú, apagueu l'ordinador i escapeu d'aquesta tortura. És clar que per aquesta regla de tres, també s'hauria d'apagar la tele cada vegada que surt la Belén Esteban a Sálvame i, ja veus, cada p*** divendres té rècord d'audiència.

Per altra banda, si teniu unes quantes hores lliures i no sabeu com malgastar-les, continueu llegint. O poseu Telecinco, total, què més dóna? Jo continuaré sent pobra i els tertulians dels programes de xafarderies que es creuen periodistes cada vegada estaran més i més forrats.

Uhhh... ehhh... quina manera de fer propaganda del meu blog, eh?? xD Però mira, si no despotrico d'alguna cosa no sóc jo... A més, ara feia molt que no escrivia, d'alguna cosa m'havia de queixar, no? ¿I què millor que acarnissar-se amb aquesta gentussa que l'únic que fan és dir collonades, jalar com porcs durant el programa i putejar-se els uns als altres tirant-se menjar per sobre? Valeeeeee, ja paro!!!

* Es pren un trankimazin *

Com que començo a estar inspirada i pressento que aquesta entrada serà la hòstia de llarga, he decidit dividir-la en diverses parts, de manera que no es farà tan cansina, ni per vosaltres ni per mi (que, encara que no ho sembli, tinc una vida més enllà d'aquest estúpid blog, afbhñawsfhbwawa).