diumenge, 30 d’agost del 2009

Somnis I - La Cabana de l'Ossito

Ara fa temps que no somio res a les nits. O almenys no ho recordo. I és una llàstima, perquè gairebé sempre he tingut uns somnis bastant peculiars i surrealistes, i al matí els he recordat amb tota mena de detalls, com si fossin escenes d'una pel·lícula dirigida pel mateix Tim Burton.

És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.

Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.

I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...

Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensaments estrambòtics interessants que pululen dins del meu cap quan dormo. I així també tinc un material extra que em servirà per quan no tingui ni puta idea del que escriure, per a què enganyar-nos...

Bé, començo...

LA CABANA DE L'OSSITO

La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.

Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.

Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.

Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.

Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).

L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.

Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.

Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.

El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.

Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:
Eh, tú, ós! Tinc gana. Prepara'm un bocata!
Així que l'Ossito va anar cap al rebost i va agafar una barra de pa de xapata i un parell de tomàquets de penjar. Després va obrir un calaix de l'armari i va treure un ganivet de serra. Va deixar les coses a sobre de l'encimera i va començar a tallar el pa per després sucar-lo amb el tomàquet.


Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.
Ossito, somriu!
I l'Ossito va girar el cap, em va mirar i, amb el ganivet a la ma (perdó, a la pota), em va somriure d'orella a orella.


Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...

Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:


* Noti's la brillantor en el somriure de l'Ossito. Sinistre, molt sinistre...

dijous, 27 d’agost del 2009

Fotos Per Un Tub II

Feia almenys un mes que no tocava aquest blog per a res, i ara, de cop i volta, m'agafa per actualitzar-lo escrivint 5 entrades per dia... Mira, sóc així...

Sento no haver-lo actualitzat abans però, ja sabeu, és agost i aquest mes he estat molt ocupada fent un munt de coses:

- Mirant les mussaranyes.
- Jugant als Sims.
- Veient Lost per cinquena vegada.
- Potoshopejant.
- Torrant-me a la platja.
- Menjant com un serdu.
- Estant apalancada al sofà fent veure que miro la tele però en realitat estic pensant quan ens diran què és el fum negre d'una p*** vegada.
- Fent fotografies xorres/rares/peculiars.
- Recordant el meu estimat Floc.
- Tararejant la nova cançó de Europe.
- Intentant endevinar quin eyeliner fa servir en Richard Alpert
- Anant a Barcelona a aconseguir cafè (no, no és cap missatge xifrat. Que no, no estic parlant de drogues, estic parlant de càpsules de cafè, les de la Nespresso. De debó!! Que sí!!!)
- Obrint-me el cap (metafòricament) pensant regals per l'aniversari de la meva mare i sacrificant-me per acompanyar-la a una sessió de banys àrabs.
- Obrint-me el cap (literalment) anant per la muntanya.
- Preguntant-me perquè mola tant en Benjamin Linus tot i ser un cabronàs, un mentider, un manipulador, un filldep***, un jabcñodwejñf i un &%$#@!.
- Fent un curs d'anglès a través de la UOC.
- Practicant el que he après en el curs d'anglès:
Jelou! Jauar llú? Aim fain, zenquiu. Llesterdei ai güent tu de cinema. Omaigot! Liv tugeder, dai alon! Seiv de chirlider, seiv de güorl! Gutbai!
- Divertint-me xamuscant cuquets que surten de bolets corcats.
- Perdent el temps vilment fent tests inútils del Facebook com ara: "¿Qué frase de la Belén Esteban eres?" o "¿Qué tipo de lagarto basilisco eres?".
- Donant-li voltes al cap per comprendre com és possible que en Josh Holloway / Sawyer estigui tan endimoniadament bo.

Total, com veieu, han estat unes setmanes d'allò més estressants i agotadores. Vaja, el més normal en ple mes d'agost.

Bé, continuem... per on anava? No me'n recordo... ¿Havia començat aquesta entrada per alguna raó en especial o era només per escriure parides que se'm van acudint sobre la marxa? És que ara no hi caic... Algun dia m'ho hauré de fer mirar...

...

Ah si! Veieu com sabia que aquesta entrada tenia una finalitat? Quin espant, a vegades penso que se m'envà l'olla...

En fi, aquestes són les fotos:






























El nº10

I direu:
El nº10 de què?
Si recordeu, a l'última entrada vaig escriure una parrafada titulada Els 10 Manaments de la Platja. I si no ho recordeu, no passa res, podeu desplaçar-vos pàgina avall i us trobareu amb ella. Sí, ho sé, podria haver posat un enllaç directe perquè hi aneu només fent un clic, però no em dona la gana.

Encara que estiguem a l'estiu i hi hagi gent que s'estigui tot el dia tocant els [CENSURAT], fent tests xorres al Facebook o escrivint parides al blog (que no és el meu cas, REPETEIXO, no és el meu cas), no us agafarà cap rampa al dit per fer rodar la rodeta del mouse o , en el seu defecte, moure la barra de desplaçament. Vagos, que sou una colla de vagos!

Passat aquest moment de calentament mental...

Total, veureu que falta el desè manament, així que el meu germà (sí, el dels calamars farcits), es va posar a escriure una parrafada a tall de conya relacionada amb la platja i me la va enviar com a punt nº10. Bé, de fet no és cap manament, però ho penjo igualment al blog perquè l'escrit és brutal i molt catxondo.

Aquí us el deixo:



Els tios i la platja, per Jordi Valero

La platja, quin lloc tan maco. Sorra blanca, el so de les onades, la brisa marina amb regust a salitre i combustible de vaixell pesquer, i aquella sensació tan agradable de flotabilitat al banyar-se. Un lloc ideal per relaxar-se i fer el burro amb els amics. Pero no, els tios no anem a la platja per gaudir de totes aquestes qualitats.

Ens importa un pepino el bronzejat, lo malament que ens queda el banyador, si el sol apreta i estem a punt de quedar flamejats com un sigaló. Ens és igual si fa més vent que al Cap de Creus, o si a l’aigua hi ha més compreses que al super. I fins i tot ens la porta fluixa si el magnum white ens costa un ull de la cara, un ronyó, i els dos ous.

Només ens interessen les churris. Sempre ens posem a prop de dos churris maques. Sabem que tenim tantes possibilitats de lligar amb elles com de que acabi la construcció de la Sagrada Família, pero així i tot fem veure que no les hem vistes i ens posem a prop d’elles, en un intent patètic de dissimul. Les churris saben que no hem caigut allà per casualitat i o bé poden somriure tímidament entre elles, o posar cara de fàstic com aquell que trepitja una tifarada de gos pudent amb mosques verdes. Si es produeix aquesta última opció cal perdre tota esperança de que alguna de les churris es fixi en els teus michelins i pensi “quin noi més interessant”.

Si per casualitat alguna d’elles, o les dues, es treuen la part de dalt del bikini aprofitem per mirar en el precís instant en què sembla que no tenen posat el radar. Craso error; elles saben que mirem, encara que no ens vegin la boca oberta i la babeta caient com si ens haguéssim pres una caixa de tranquimazin.

Si a més tenen uns pits generosos i el mugró maco, el tema de conversa amb el teu amic de batalles queda reduït a un intercanvi monotemàtic on les marranades van i venen com les onades. Gran moment també quan les churris decideixen fer un bany simbòlic, principalment per veure’ns la cara de babaus mentre tornen a la sorra i dir “mira aquests dos sortits, no paren de mirar…”.

Elles no ho saben (o si…), pero durant la seva incursió marina (on segur que es pixen a l’aigua, igual que nosaltres) les hem repassades de dalt a baix, les hem puntuades, i hem evaluat quina d’elles està més bona (bàsicament per la forma de remenar el culet mentre s’allunya cap al mar).
El moment estrella arriba quan per art de birli-birloque apareixen dos amics seus (dels que es passen tot el dia al gimnàs, no com nosaltres, que som gent culta i mentre no parlem de marranades llegim quelcom) i veiem que les fan riure. No sabem pas què els diuen; segurament alguna subnormalitat garrula, però com que no tenen michelins, elles els riuen totes les gràcies.

Per nosaltres només hi ha mirades tipo trepitjar-tifarada-amb-mos
ques-verdes, encara que llegim Kafka (que tampoc és el cas). Així que uns garrulos de gimnàs amb un quart de neurona (el meu amic i jo encara la conservem sencera) se’ns emporten les churris com el vent que s’endú un gra de sorra. Així és la vida del voyeur playero. Culo veo, culo quiero, y a dos velas me quedo.



I després d'aquest sublim monòleg, només puc fer una cosa: