dijous, 27 d’agost de 2009

El nº10

I direu:
El nº10 de què?
Si recordeu, a l'última entrada vaig escriure una parrafada titulada Els 10 Manaments de la Platja. I si no ho recordeu, no passa res, podeu desplaçar-vos pàgina avall i us trobareu amb ella. Sí, ho sé, podria haver posat un enllaç directe perquè hi aneu només fent un clic, però no em dona la gana.

Encara que estiguem a l'estiu i hi hagi gent que s'estigui tot el dia tocant els [CENSURAT], fent tests xorres al Facebook o escrivint parides al blog (que no és el meu cas, REPETEIXO, no és el meu cas), no us agafarà cap rampa al dit per fer rodar la rodeta del mouse o , en el seu defecte, moure la barra de desplaçament. Vagos, que sou una colla de vagos!

Passat aquest moment de calentament mental...

Total, veureu que falta el desè manament, així que el meu germà (sí, el dels calamars farcits), es va posar a escriure una parrafada a tall de conya relacionada amb la platja i me la va enviar com a punt nº10. Bé, de fet no és cap manament, però ho penjo igualment al blog perquè l'escrit és brutal i molt catxondo.

Aquí us el deixo:



Els tios i la platja, per Jordi Valero

La platja, quin lloc tan maco. Sorra blanca, el so de les onades, la brisa marina amb regust a salitre i combustible de vaixell pesquer, i aquella sensació tan agradable de flotabilitat al banyar-se. Un lloc ideal per relaxar-se i fer el burro amb els amics. Pero no, els tios no anem a la platja per gaudir de totes aquestes qualitats.

Ens importa un pepino el bronzejat, lo malament que ens queda el banyador, si el sol apreta i estem a punt de quedar flamejats com un sigaló. Ens és igual si fa més vent que al Cap de Creus, o si a l’aigua hi ha més compreses que al super. I fins i tot ens la porta fluixa si el magnum white ens costa un ull de la cara, un ronyó, i els dos ous.

Només ens interessen les churris. Sempre ens posem a prop de dos churris maques. Sabem que tenim tantes possibilitats de lligar amb elles com de que acabi la construcció de la Sagrada Família, pero així i tot fem veure que no les hem vistes i ens posem a prop d’elles, en un intent patètic de dissimul. Les churris saben que no hem caigut allà per casualitat i o bé poden somriure tímidament entre elles, o posar cara de fàstic com aquell que trepitja una tifarada de gos pudent amb mosques verdes. Si es produeix aquesta última opció cal perdre tota esperança de que alguna de les churris es fixi en els teus michelins i pensi “quin noi més interessant”.

Si per casualitat alguna d’elles, o les dues, es treuen la part de dalt del bikini aprofitem per mirar en el precís instant en què sembla que no tenen posat el radar. Craso error; elles saben que mirem, encara que no ens vegin la boca oberta i la babeta caient com si ens haguéssim pres una caixa de tranquimazin.

Si a més tenen uns pits generosos i el mugró maco, el tema de conversa amb el teu amic de batalles queda reduït a un intercanvi monotemàtic on les marranades van i venen com les onades. Gran moment també quan les churris decideixen fer un bany simbòlic, principalment per veure’ns la cara de babaus mentre tornen a la sorra i dir “mira aquests dos sortits, no paren de mirar…”.

Elles no ho saben (o si…), pero durant la seva incursió marina (on segur que es pixen a l’aigua, igual que nosaltres) les hem repassades de dalt a baix, les hem puntuades, i hem evaluat quina d’elles està més bona (bàsicament per la forma de remenar el culet mentre s’allunya cap al mar).
El moment estrella arriba quan per art de birli-birloque apareixen dos amics seus (dels que es passen tot el dia al gimnàs, no com nosaltres, que som gent culta i mentre no parlem de marranades llegim quelcom) i veiem que les fan riure. No sabem pas què els diuen; segurament alguna subnormalitat garrula, però com que no tenen michelins, elles els riuen totes les gràcies.

Per nosaltres només hi ha mirades tipo trepitjar-tifarada-amb-mos
ques-verdes, encara que llegim Kafka (que tampoc és el cas). Així que uns garrulos de gimnàs amb un quart de neurona (el meu amic i jo encara la conservem sencera) se’ns emporten les churris com el vent que s’endú un gra de sorra. Així és la vida del voyeur playero. Culo veo, culo quiero, y a dos velas me quedo.



I després d'aquest sublim monòleg, només puc fer una cosa:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada