Ara fa temps que no somio res a les nits. O almenys no ho recordo. I és una llàstima, perquè gairebé sempre he tingut uns somnis bastant peculiars i surrealistes, i al matí els he recordat amb tota mena de detalls, com si fossin escenes d'una pel·lícula dirigida pel mateix Tim Burton.
És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.
Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.
I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...
Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensamentsestrambòtics interessants que pululen dins del meu cap quan dormo. I així també tinc un material extra que em servirà per quan no tingui ni puta idea del que escriure, per a què enganyar-nos...
Bé, començo...
La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.
Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.
Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.
Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.
Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).
L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.
Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.
Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.
El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.
Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:
Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.
Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...
Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:
És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.
Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.
I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...
Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensaments
Bé, començo...
LA CABANA DE L'OSSITO
La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.
Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.
Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.
Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.
Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).
L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.
Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.
Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.
El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.
Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:
Eh, tú, ós! Tinc gana. Prepara'm un bocata!Així que l'Ossito va anar cap al rebost i va agafar una barra de pa de xapata i un parell de tomàquets de penjar. Després va obrir un calaix de l'armari i va treure un ganivet de serra. Va deixar les coses a sobre de l'encimera i va començar a tallar el pa per després sucar-lo amb el tomàquet.
Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.
Ossito, somriu!I l'Ossito va girar el cap, em va mirar i, amb el ganivet a la ma (perdó, a la pota), em va somriure d'orella a orella.
Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...
Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:
* Noti's la brillantor en el somriure de l'Ossito. Sinistre, molt sinistre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada