diumenge, 18 de setembre de 2011

Tot va començar a finals d'agost amb una simple frase:
Puc agafar-me uns dies de vacances. Fem alguna cosa?
Jo començava el curs el dia 19, així que havia de ser durant les dues primeres setmanes de setembre. Finalment vam triar el cap de setmana del 10 al 14.

No sabíem si passar-nos els 5 dies fent el perru, o anar a fer excursions. Però al final a algú se li va il·luminar la bombeta i va tenir la genial idea d'agafar el cotxe i anar en plan camperu per França. A mi al principi no em feia gaire gràcia, ja que no m'atreia la idea de passar-me 72342 hores tancada dins d'un cotxe. Però després vaig pensar:
Què coi? A saber quan tornarem a tenir una oportunitat com aquesta, i per fer excursions d'un dia ja tenim els caps de setmana.

Així que dit i fet. Vam començar a mirar possibles destinacions, i entre ells teníem:

1. Vall del Loira
2. Ginebra
3. Provença / Costa Blava

M'agradava molt la idea de la Vall del Loira, ja que diuen que és una zona molt bonica plena de castells. Però ens tirava enrere la distància, ja que ens quedava a més de 10 hores en cotxe, i tenint només 5 dies, seria anar una mica justos de temps, igual que Ginebra.

Així que finalment ens vam decidir per fer un tour pel sud de França, el que és la zona de la Provença i la Costa Blava.

Vam visitar alguns fòrums de viatgers per fer una ullada sobre quines eren les ciutats i els llocs que no ens havíem de perdre.

Vam començar a fer la llista de les coses que ens havíem d'emportar, i ens vam adonar que, per anar-nos-en en menys d'una setmana, no teníem ni tenda de campanya. Així que al dia següent vam fer una escapadeta al temple sagrat de tot esportista, al Decathlon.

Sí. Allà on pots trobar des del motxiller professional a qui li agrada fer aquestes caminades de la hòstia, obrir-se les cames amb hortigues i el cap amb pedruscus, fins al típic que s'ha fotut com un porc durant tot l'estiu i ara vol baixar pes apuntant-se al gimnàs del poble, passant pel camperu masoquista que sembla que li doni morbo que li piquin com més bestioles millor.

Nosaltres suposo que entraríem en la segona categoria. Sí, la dels camperus masoquistes-bitxils. Tenim fòbia als insectes, no ens agrada fer vida social amb cap tipus de bestiola, correm com nenes quan veiem aparèixer una vespa, insultem als mosquits que ens brunzeixen en l'oïda, ens donem d'hòsties a nosaltres mateixos quan una arna refrega les seves ales a la nostra cara... Però tot i així, ens emocionava la idea d'anar-nos-en uns dies de càmping.

Perquè no hi ha res millor que perdre 2 hores al dia muntant i desmuntant la tenda de campanya.

No hi ha res com aixecar-se a les 8 del matí amb aquest fred de l'hòstia que et posa els mugrons com per ratllar vidres.

Que tot el càmping et vegi anar cap als banys enfundat en un pijama d'ossets (amb la samarreta per dins dels pantalons i els mitjons per sobre) amb el teu necesser entre les mans i la teva cara de zombie famolenc.

Haver de donar el bon dia a tots els altres camperus encara que no els hagis vist en la teva punyetera vida.

Dutxar-te i canviar-te en aquests banys públics mentre una aranya posada sobre la seva teranyina et mira des de la cantonada qual voyeur mentre es cruspeix una bestiola montanyenca no identificada que acabava de passar per allà.

Encendre el càmping gaz i esperar 78.236 hores a que es faci el cafè en la teva magnífica cafetera Oroley mentre els mosquits et piquen i es riuen a la teva cara.


No em digueu que no us donen ganes d'anar-hi ara mateix?

Total, que un cop allà, vam comprar la tenda de campanya. Però no una qualsevol, no. AQUESTA tenda:



No sabíem si comprar una de 3 places o una de 4, però ja que els matalassos que ens anàvem a emportar ocupaven força lloc, ens van recomanar que ens quedéssim amb aquesta de 4. És bastant gran, amb un petit porxo a l'entrada en què quedar-s'hi si plou i amb mosquiteres perquè els bitxos no donin pel sac. I sí, aquesta tenda està bé per a 4 persones sempre que sigueu hobbits i us agradi dormir amb l'alè del vostre company al clatell. Però en el nostre cas, com que només érem dos, vam dormir la mar de bé allà dins, sense agobio ni sensació de claustrofòbia.

També vam comprar un pack d'estris de cuina en el qual venien dos cassoles (que em vaig carregar el primer dia, sense voler -_-), dos plats d'alumini (que es van ratllar en només mirar-los) i dues tasses de plàstic (que gairebé no vam utilitzar perquè bevíem directament de la llauna, en plan serdu).

I amb això ja ho teníem tot. Era dilluns, i només quedaven 5 dies per començar aquestes mini-vacances improvisades.

Tic, tac, tic, tac! Combustion is coming!

dijous, 15 de setembre de 2011

I'm back (again)!

29 d'abril. Sí, ho sé, fa gairebé 5 mesos que no actualitzo el bloc. Tortureu-me, si voleu. Envieu una horda de zombies o d'arnes. O millor encara, envieu-me en Bear Grylls amb un cuc a la mà cridant: "Té gust de pus, té gust de pus!". És el que em mereixo per haver deixat això abandonat durant tant de temps.

Sé que és dur anar al bany i no tenir cap entrada nova de la Boja de Singapur per llegir. Però mira, sempre quedaran altres coses per distreure's: veure cares en les rajoles del terra, llegir les etiquetes dels xampús o dels prospectes dels medicaments que guardeu en els calaixos. Això últim és efectiu, ja que llegir els efectes secundaris fa que et caguis a sobre.

Bé, total, al que anava, que començo a anar-me'n per les branques i al final acabaré publicant 5 entrades el mateix dia parlant de les meves anades d'olla, que em conec.

Si no he escrit durant aquests mesos ha estat perquè vaig començar amb alguna cosa que m'ha tingut bastant entretinguda, i amb el cap en un altre lloc. És més, ni tan sols estava inspirada per fer una sessió de fotos com les que feia abans.

De fet, aquest proper dilluns dia 19 començo el Cicle Formatiu de Gràfica Publicitària que tantes ganes tinc de fer, del qual ja vaig parlar aquí, així que estaré més ocupada encara. De tota manera intentaré trobar foradets per anar actualitzant el blog, ara que he tornat a començar. No vull que us hagueu de conformar en llegir els prospectes dels medicaments, i molt menys que m'envieu al flipat d'en Bear Grylls.

Com he dit anteriorment, aquest estiu ha estat entretingut i bastant mogudet. De fet, feia temps que no passava un estiu tan genial com aquest, sobretot per les mini-vacances improvisades de les que acabo de tornar. Així que, aprofitant que encara ho tinc fresc, a la pròxima entrada escriuré la ressenya d'aquest viatget, documentant-ho amb algunes de les fotos que vaig fer.

Sí, serà com una d'aquestes situacions en les que el típic amic o company de feina plasta t'enganxa i t'explica detalladament tot el viatge, restregan-te per la cara els llocs pels quals ha passat, els llocs on ha estat, hotelassos en els quals s'ha allotjat, els dinars / sopars que s'ha fotut i les borratxeres que ha agafat, fen-te empassar, com no, les 486312 fotos que ha fet. I mentrestant, tu, aguantant tot el xàfec amb el teu millor somriure Profident.

Doncs aquí és exactament igual, jo sóc la col·lega plasta i vosaltres sou aquests éssers indefensos els quals us faré perdre mitja hora de les vostres vides escoltant-me parlar de les meves meravelloses vacances. La diferència és que, en aquest cas, podeu fugir de la tortura abans que sigui massa tard, és el que té el món 2.0.

Així que, ja sabeu, quedeu-vos o fugiu. Encara hi sou a temps.

I benvinguts de nou :-)

divendres, 29 d’abril de 2011

Perdoneu, però algú ho havia de dir (I)

A veure, que m'importa una punyetera merda la boda reial, els nuvis, els vestits horteres, les pameles immenses, els convidats pijos i el caviar israelí del pica-pica.

Deixeu de restregar-nos per la cara la de pasta que s'han gastat i parleu d'una altra cosa, cansinos!

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

dimecres, 23 de març de 2011

Carta a una arna

Benvolguda Larva d'Arna que s'ha instal·lat a la meva habitació:

No sé des de quan portes enganxada a la paret, però volia dir-te que no t'amoïnis, que no tinc pensat fer-te mal mentre duri la metamorfosi. Ja és prou putada haver d'arrossegar-se enfundada en aquesta pelussa de melic. Tú fes, fes, sense pressa.

Només et demano una cosa. Quan et facis gran i et converteixis en aquell putu bitxo amb ales lleig, repugnant i repulsiu, t'agrairia que seguissis les següents normes de convivència:

1. Els armaris de la cuina no són un bufet lliure.

No, no em miris així. Ja sé que està ple de menjar i begudes, però això no vol dir que sigui per a tú i molt menys que tinguis dret a restregar les teves fastigoses ales peludes per tots els racons. Que fa molt de fàstic obrir la porta de l'armari i trobar-se, no una, sino tres o quatre arnes voletejant per allà dins. A vosaltres potser us sembla un bon lloc per jugar a Fet i Amagar. Ho entenc, és un lloc fosc ple de capses i raconets recòndits.
Uhhh, mira, què divertit, jujuju, jajaja, segur que dins del pot de Nesquik no em troben!
Doncs que sàpigues que almenys una cinquantena de companyes teves que van entrar en aquest armari l'estiu passat no en van tornar a sortir.

[Mode sàdic ON]

Sí, no t'imagines la il·lusió que em feia obrir la porteta i descobrir que cada vegada hi havia més i més arnes enganxades a la trampa adhesiva. No t'imagines el morbo que donava veure-les agonitzar i com em miraven suplicant que les ajudés, mentre jo les contemplava menjant galetetes salades. Moments com aquell em feien sentir com un Dexter en potència

[Mode sàdic OFF]

Evidentment, també tens prohibit acostar-te a les meves galetes, donuts, pastes i altres guarrades. Les tinc en un armari a part, l'amagatall, que li dic jo. Allà és on hi guardo totes les llaminadures dignes de comentaris del tipus: "Et fotràs com una vaca" o, dit més sutilment, "Muuuuuuuuuuu".

2. Res de jugar a Susto o Muerte dins dels paquets de crispis.

També us deu semblar d'allò més divertit criar com cunejus dins dels paquets de crispis. I sí, segurament existeixen éssers peculiars com en Bear Grylls o en Frank de la Jungla que saltarien d'alegria pensant: "Mmmm... Proteïnes!", però a la resta de mortals no ens fa puta gràcia.

Que més d'una vegada he estat a la vora d'un atac cardíac quan, a l'obrir el paquet gairebé nou i tancat amb una pinça, ha sortit una arna disparada al crit de "Freedooooom!". Llavors he acabat llençant tots els crispis a terra i me n'he anat cagant llets el més lluny possible. Però per si això no fos prou humiliant, sempre hi ha algú que em veu córrer pel passadís amb cara de camió i em pregunta:
Què et passa?
I jo, per no quedar malament, sempre exagero una mica la situació:
Una arna així de grossa (indicant una mida d'uns 7 cm amb els dit índex i polze) m'ha atacat quan m'anava a fer un bol de crispis amb llet! Una mica més i m'entra per la boca, la molt guarra!

3. La meva tassa de cafè amb llet no és una piscina.

No m'agrada gens aixecar-me de bon matí amb cara de zombie i trobar-me amb una de vosaltres nedant feliçment dins de la meva tassa de cafè amb llet. Que, perdoneu que us digui però... Si no sabeu nedar, què coi hi feu allà dins?? Ho feu només per fotre, no? Teniu arnes kamikaze entrenades exclusivament per boicotejar-me l'esmorzar, oi que sí?

4. El cosí de Zumosol és benvingut sempre i quan estigui disposat a fer-me de model per a una sessió de necrofotografia.

Si, home, totes les arnetes petites teniu un cosí de Zumosol, aquell que es passa tot l'any menjant com un serdu, i quan arriba l'estiu, va de visita a la casa del pueblu.

Que jo estic tan tranquil·la a casa meva i de cop i volta veig alguna cosa estranya pel rabillu de l'ull. Miro cap amunt i veig una immensa arnota negra de 5 cm d'ample per 7 de llarg, allà, enganxada a la paret. M'acolloneixo i faig un bot del sofà com si hagués vist un zombie afamat venint cap a mi.

La gent normal agafaria el diari i PLAF. Però jo, des que tinc l'objectiu macro, m'interessa fer fotos de bitxos diversos. Però, què passa? Que no paren de moure's i això, juntament amb el meu pols de merda, la foto no pot quedar bé de cap manera. I com que les arnes no enteneu el nostre idioma, no puc dir-vos:
Escolta, fes el favor d'estar-te quieta! I somriu, hòstia, que això no és un funeral! Va, que si et portes bé t'etiquetaré al Facebook. Vinga, digues: "naftaliiiiiiina".
Així que al final he arribat a la conclusió que per poder-li fer una foto en condicions a una arna, ha d'estar... ejem... com dir-ho d'una manera que no t'ofengui... mmmm.... morta. Però no pateixis, procuro fer-ho de la millor manera possible i sense que pateixin.

[Mode Sàdic: ON]

Primer les ruixo amb mig pot de Bloom. Quan comencen a voleiar com si s'haguéssin passat tota la nit de botellón i finalment cauen al terra, les recullo i les deixo agonitzant dins d'un pot. Al dia següent les clavo en una agulla i... que comenci l'espectacle.

[Mode Sàdic: OFF]



Ara que, ben pensat, no sé per què t'escric aquestes línies. Les arnes sou uns bitxos lletjos, estúpids i insignificants i, a més, no sabeu llegir. Només sabeu incordiar i donar pel sac.

Així que he pensat que com que tú continuaràs fent el que et roti, jo també.

P.D: Per cert, si ara veus venir algú amb un diari a la mà no t'espantis.

Amb carinyu,

Anna

diumenge, 13 de març de 2011

Partes Singapurenses

13:00h. -> El portàtil ha passat del mode Doncs-ara-m'enfado-i-no-respiro a No-he-funcionat-millor-en-toda-la-meva-vida en menys de 24 hores. Com una cabra.

13:10h. -> Crec que necessita carinyu. Començaré per posar-li un nom, o algo.

16:00h. -> Definitivament, el Toshi* té problemes de convivència. Quan està sol a l'habitació es comporta de meravella. Quan el porto al menjador amb tota la familia, peta.

16:15h. -> Necessito un Encantador de Perros, però que en comptes de perrus, encanti portàtils. Sucorru.

18:00h. ->

Senyor Windows,

La propera vegada que et faci falta una actualització d'un dels teus drivers, diga-ho clar.

Prefereixo llegir un "No pararé de donar pel sac fins que no instal·lis l'última versió", que perdre el temps, les neurones i la paciència intentant endevinar què collons és el que et passa.

La propera vegada, un ballestazo i acabem abans.



*Nota: Sí, ho heu pillat. Toshi de Toshiba. Què voleu, he perdut les poques neurones que tenia per intentar arreglar-lo, añlkñañsjasña.

dissabte, 12 de març de 2011

Partes Singapurenses

10:25 h. del matí. Em trobo a la meva habitació, asseguda tranquil·lament davant de l'ordinador. Sento la porta. Algú entra a casa. Unes passes s'acosten. Apareix el meu pare xop com un pollastre. Diu (senyalant l'abric que porta):
Això sembla un xubasqueru, però no ho és.
I se'n va.



dimarts, 8 de març de 2011

Partes Singapurenses

21:35 h. -> Bocata de xistorra, i entrant en combustió espontània en 3, 2, 1...

22:50 h. -> El 90% de la gent que tinc al FB està babejant perquè 11 tios en calçotets han fotut 3 gols. Jo faig el mateix veient l'Orlando Bloom i la seva espasa a El Reino de los Cielos.

23:40 h. -> Definitivament, l'Orlando guanya molt més lluitant amb una espasa que no pas tirant fletxes mentre fa skate sobre la trompa d'un mumakil. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

dimarts, 1 de març de 2011

Partes Singapurenses

Enganxada a Crímenes Imperfectos, de La Sexta. Cada dia estic més a la vora de poder cometre un crim sense ser descoberta. Tremoleu, maleïts!!



dimecres, 16 de febrer de 2011

London, here I go again!

Doncs sí.

No feia ni un any que havia anat per primera vegada a Londres i ja hi tornava. De fet AQUÍ teniu l'entrada que vaig publicar explicant la crònica del viatge. Per cert, m'acabo de donar compte que només vaig escriure sobre el primer dia, o sigui que encara em falta tota la resta... Però a hores d'ara, què més dóna? xD

Total, la idea de tornar-hi va ser perquè una amiga meva està vivint allà i ens va convidar a mi i a una altra amiga a passar-hi uns dies.

Vam sortir de l'Aeroport del Prat el divendres 21 de gener i vam tornar el diumenge 23. Ens va tocar sortir de la Terminal 2, la més antiga. Es veu que en aquesta terminal només s'hi han quedat les companyies xungues de baix cost. I la veritat és que es notava una barbaritat: estava buida, gairebé no hi havia ningú pels passadissos i les botigues estaven totes tancades. Ens va tocar recórrer tota la terminal d'una punta a l'altra nosaltres dues soles. Estava desèrtica. Semblava una pel·li de terror. No m'hauria estranyat que en qualsevol moment hagués aparegut un zombie per allà al mig.

Vam arribar a la sala d'espera una hora abans que s'obrissin les portes per embarcar. Suposo que per fer més entretinguda l'espera hi havia un parell o tres de persones fent enquestes. A mi em va tocar un home que em va preguntar sobre l'estat de l'aeroport, i una de les primeres preguntes que em va fer va ser:
Què li han semblat les botigues?
Aquesta és una aproximació de la cara que se'm va quedar després de sentir aquesta estúpida pregunta:


Al contrari que la primera vegada, aquest cop ens va tocar volar amb EasyJet, en comptes de Ryanair. Encara no ens havíem ni enlairat que la meva amiga ja estava amb el coll inhumanament dislocat i dormint com un tronc. Just a mig vol hi va haver turbulències. Està bé una mica d'emoció, però tampoc cal passar-se! Em vaig passar els dos minuts que van durar els tremolors arrapada als reposabraços dels seients com si no hi hagués demà.

Per sort, el pilot va tenir l'amabilitat de dir-nos que acabàvem de travessar una zona de turbulències, però que just relax. Ah, vale, gràcies! Si no arriba a ser pel teu avís, ni me n'hauria adonat! Però la propera vegada avisa abans, perquè vaig estar a punt de sofrir una combustió espontània allà al mig i liar-la ben parda.


Vam aterrar a les 15h a l'Aeroport de Gatwick. Recordo que després de caminar quilometres i quilòmetres a través dels passadissos de l'aeroport, teniem l'esperança que arribariem directament a Londres sense haver d'agafar el Gatwick Express. Però no. Vam haver d'agafar una llançadora fins a la terminal nord, i després el tren fins al centre.

Vam arribar a Victoria sobre les 16h, on la nostra amiga ens esperava, i després vam agafar el metro fins al seu barri, Hornsey, al nord de la ciutat i a uns 20 minuts del centre. Vam donar una volta pel barri i després vam tornar al centre, a veure Picadilly Circus i Trafalgar Square.



Típica foto guiri, a Picadilly Circus.

Per sopar vam anar a China Town. Ens va agradar tant l'última vegada que hi vam anar, que vam decidir tornar-hi. El menjar que et serveixen no té res a veure amb els restaurants xinesos rotllo "La Muralla Feliz" que corren per aquí. Res de pollo con almendras, serdo agridulse, ternera con bambú i pan de gambas ranci.



Davant del restaurant on vam sopar, amb els típics ànecs penjats dels ous, que després ens vam menjar. Entranyable.


En acabat de sopar, estavem tan cansades que en comptes de sortir a prendre una copa, ens en vam anar a dormir, com les iaietes. A més, a l'endemà ens haviem d'aixecar d'hora perquè una altra amiga s'havia ofert a portar-nos amb cotxe a les afores de Londres. Ella viu a Richmond i ens haviem de trobar allà. Richmond està a l'altra punta de la ciutat, i teniem una hora de trajecte en metro.




A l'endemà a les 7 ja estavem en peu. La meva amiga va tenir el gust de conèixer un dels altres llogaters de la casa, un petit escarabat de cuina que pululava pel lavabo d'1m² que teníem al costat de l'habitació. Quan hi vaig anar jo, tota il·lusionada per coneixe'l, ja no hi era. Vaig asseure el cul a la tassa intentant no imaginar-me on estaria pululant en aquell moment.

Vam baixar a la cuina a fer-nos l'esmorzar (un entrepà de Bimbo amb pernil dolç i formatge i un capuccino de sobre), i a les 9 vam sortir de casa camí del metro. A les 10h estavem davant de l'estació de tren de Richmond esperant a que l'amiga ens vingués a recollir amb cotxe. Just en aquell moment va començar a ploure. Perfecte!

Vam decidir anar fins a Windsor. En tres quarts d'hora hi vam arribar, vam aparcar el cotxe en un dels molts parkings que hi havia (no gaire barats, per cert) i vam sortir a recórrer tot el perímetre del castell. En aquell interval de temps va aparèixer el sol i es va ennuvolar per tornar a ploure unes dues o tres vegades. Sí, el temps de Londres està com una p*** cabra.

Abans, però, vam entrar a una cafeteria a prendre un cafè de veritat, ja que totes portàvem una cara de zombies que no ens l'aguantàvem. Després vam anar cap al centre comercial. Em va recordar molt a La Roca Village. Ple de botigues de marca i bastant osea, tot disposat de manera com si fos un petit poble. Molt xulo!




Castell de Windsor

Cap a les 14h vam anar a dinar i després vam agafar el cotxe per tornar. L'amiga ens va tornar a deixar a Richmond i des d'allà vam agafar el metro fins al centre, aquesta vegada per veure Oxford Street. És com un carrer Pelayo, però a lu bèstia. Vam recórrer el carrer de dalt a baix fins l'hora de sopar, on vam tornar a China Town. Aquesta vegada ens vam demanar un bol de fideus amb tropezons cadascuna, que no ens vam poder acabar perquè allò no era un bol, era una enciamera. En acabar, tampoc teníem ganes de sortir de festa, així que a les 12 de la nit vam córrer a agafar l'últim metro per tornar a casa.



El diumenge també ens vam aixecar d'hora. L'últim dia tocava visitar Camden Town. Vam agafar el bus (una vegada que n'agafem un a Londres i va resultar ser un bus normal i corrent, res dels típics busos anglesos vermells de dos pisos.) A més, com si no n'hi hagués prou en viatjar durant mitja hora a través de carrers plens de sots, l'autobuseru conduïa com el cul. Que vaig estar a punt de posar-me jo al volant i tot. L'únic cotxe que he conduït ha sigut amb el GTA, però no hauria sigut res comparat amb les frenades que fotia aquell animal!

* Es pren un trankimazin *

Vam arribar a les 10 del matí i vam estar un parell d'hores passejant pel mercat, però jo m'hi hauria estat tot el dia. Vam recórrer el carrer principal i després ens vam desviar cap a Camden Stables, la part més gran del mercat que va ser construïda sobre els antics estables.



A la vora del riu, a Camden Town



Devorada per un ferotge lleó, a Camden Town.

Després d'acabar de veure els estables i de que la meva amiga sucumbís a la temptació i es comprés unes botes a una de les moltes sabateries del carrer principal, ens vam dirigir a la parada del bus per tornar a casa a recollir les maletes i marxar cap a l'aeroport.

El nostre vol sortia a les 17h, però volíem anar amb calma i arribar bastant d'hora a l'aeroport per tenir temps de dinar abans d'agafar l'avió. Vam anar al mateix pub-restaurant de l'última vegada, The Flying Horse, si no recordo malament. Jo vaig triar un dels plats típics anglesos: salsitxes amb salsa acompanyades de puré de patata i pèsols. No cal dir que la meitat d'aquelles boletes verdes i fastigoses les vaig deixar, evidentment! Tssss!

El nostre avió va sortir amb una mica de retard, però a les 20h ja havíem aterrat a Girona. El vol de tornada se'm va fer realment curt, més que res perquè aquesta vegada sí que em vaig adormir, tot i les constants interrupcions de la tripulació oferint regals, butlletes de loteria, cigars electrònics i demés collonades similars que no interessen a ningú, per no parlar del soroll perturbador dels motors i de la resta de passatgers menjant com porcs. Però tot i així va ser un vol agradable.

A veure quin serà el nostre proper destí. Suggerències? =)

Mana Ous!

Per on anàvem? Ah, sí! Doncs bé, després d'estar dos anys a l'atur, un bon dia de juliol em van trucar. No una, ni dues vegades, no. Tres! O sigui... en dos punyeterus anys ningú es va dignar a trucar-me, i en menys de dues setmanes se'm van presentar tres ofertes de feina! Manda huevos! O, en català, mana ous!

Recordo que la primera trucada va ser de l'Ajuntament
d'un poble proper al meu. S'havia posat en marxa un nou Pla d'Ocupació, i s'estaven posant en contacte amb tots els pringats aturats per fer-los una prova i una entrevista. A mi em van seleccionar per a la categoria de programadora. No hi tenia res a perdre, així que em vaig presentar a la prova, que era al cap de dos dies a les 4 de la tarda.

No podia ser a les 9 del matí, noooo. Havien de fer la prova a les 4 de la tarda, amb el dinar a la gola i a l'hora de la novel·la (que per aquelles dates ja no la feien, però continua sent L'Hora de la Novel·la). Mitja hora caminant sota el sol abrasador del mes de juliol, i per un carrer que, no és que fés pujada... És que una mica més i he d'agafar el piolet i els grampons com en Jesús Calleja per poder arribar a dalt de tot.


Total, que vaig arribar esbufegant (per aquell entonses encara no anava al gimnàs) i suant com una truja. Quan ja hi vam ser tots (deviem ser uns 30 aspirants en total, i jo era l'única noia... Ah, no, espera, hi havia una súper-divina-osea-de-la-muerte, que se les va pirar a mitja prova dient que eso no era pa'ella).


Al cap d'un parell de dies em van tornar a trucar per a fer l'entrevista. Les entrevistadores eren dues noies, una era simpàtica i l'altra... bé, diguem que aquell dia no havia tingut el seu moment All Bran. Tot anava molt bé fins que la simpàtica em va fer una pregunta pràctica. Ho sabia perfectament, però en aquell moment em vaig quedar com la Belén Esteban quan li pregunten la taula de multiplicar: em vaig bloquejar i vaig començar a desbarrar.


Però abans de cagar-la més vaig parar i vaig tornar a començar des del principi, amb la conseqüent cara de paciència de la senyora All Bran.


Després em van parlar de l'horari. Em van dir que segurament seria de 9 a 14, i em van preguntar si hi tenia cap inconvenient. Els vaig dir que m'havia matriculat per fer un Cicle Formatiu de Disseny Gràfic i que em coincidia amb l'horari, i que m'aniria millor que fós per la tarda. La senyora All Bran em va mirar amb més cara de fàstic que mai i em va preguntar:


O sigui que dónes més prioritat als estudis que a la feina que t'estem oferint?
I jo, ni curta ni peresosa, vaig dir:
Pozi.
Això va ser un "Zas, en toda la boca". Però la poker face que se li va quedar a l'entrevistadora va ser boníssima!

Dilluns de la setmana següent em van tornar a trucar. Aquesta vegada era de l'Ajuntament de Premià de Mar, on visc. També estaven organitzant un Pla d'Ocupació i havien de contractar gairebé 50 persones. Havien contactat amb mi per a que cobrís també un lloc de Programadora.
Tenia una entrevista el dia següent, i la veritat és que em va anar força bé.

Això sí, els propers dies me'ls vaig passar fatal. No és que volgués anar de sobrada però, i si em seleccionaven en els dos llocs? No sabria pas quin triar! Per sort només vaig haver d'esperar fins divendres (just quan sortien els altres resultats). Arriben a trigar una mica més i aquella perturbació hauria acabat amb mi.


I per fi va arribar divendres. Em van dir que els resultats sortirien a través del web, així que em vaig passar tot el matí davant de la pantalla de l'ordinador, amb els ulls injectats en sang, espuma a la boca i donant-li a F5 cada 10 minuts. Sí, F5 és el mateix que Actualitzar.


I així em vaig passar fins al migdia. A punt d'entrar en combustió espontània, vaig obrir el PDF amb el llistat dels seleccionats, i entre els 50 DNIs, estava el meu. Havia aconseguit la feina. Però se'm va quedar la mateixa cara que quan es va acabar LOST.


Per una banda estava contenta, però per l'altra m'estava cagant en tot (i sense necessitat de prendre All Bran). Feia dos anys que estava a l'atur i, veient que no trobava feina d'informàtica, vaig decidir posar-me a estudiar disseny. Encara no feia ni dos mesos que havia superat la Prova d'Accés, i que m'havia matriculat a un centre per estudiar Disseny Gràfic. I ara havia trobat una feina del que havia estat buscant durant mesos, i que coincidia amb els horaris dels estudis. O sigui que havia de triar i ràpid, perquè havíem de començar el 15 de juliol.

Després d'estar tot el cap de setmana donant-hi voltes, vaig decidir acceptar la feina. Una oportunitat així no se'm tornaria a presentar i el curs el podria comenar l'any vinent.

El més bo de tot és que el mateix dilluns em van trucar de l'altre Ajuntament dient-me que m'havien seleccionat. Però ja havia acceptat, i fins i tot havia portat la documentació que necessitaven per preparar-me el contracte, o sigui que els hi vaig haver de dir que no.

Putu Murphy i la seva Llei dels pebrots!!!!!

* Es pren un trankimazin *



Avui fa un mes just que se'm va acabar el contracte, ja que només era per 6 mesos. Però ha sigut mig any molt ben aprofitat. He après molt, he pogut posar en pràctica els coneixements que tenia sobre Access i Visual Basic, i ara el meu currículum ocupa mitja pàgina més!

En part és per això que no he deixat això una mica abandonat. Em passava 5 hores seguides davant de l'ordinador i l'última cosa que volia era passar-m'hi 5 més escrivint collonades al blog.

Però ara he tornat! Tremoleu, maleïts! Muahahahahaha!!!

dimarts, 15 de febrer de 2011

I'm back!

Doncs això, que ja torno a ser aquí. M'heu trobat a faltar? Jo tampoc.

Feia ben bé 4 mesos que no actualitzava el blog. De fet, l'última entrada que vaig escriure va ser el 6 d'octubre, més o menys quan vaig començar a anar al gimnàs. Sí, al gimnàs, heu sentit bé. Però d'aquest fenòmen paranormal en parlaré més tard.


Ara tirem més enrera, cap al mes de juliol de l'any passat. O sigui que ja podeu començar a tremolar, perquè penso escriure tot el que he fet des de llavors. Però encara sou a temps de fugir. Si no voleu perdre el temps miserablement escoltant les estupideses d'una tia que no interessen a ningú, apagueu l'ordinador i escapeu d'aquesta tortura. És clar que per aquesta regla de tres, també s'hauria d'apagar la tele cada vegada que surt la Belén Esteban a Sálvame i, ja veus, cada p*** divendres té rècord d'audiència.

Per altra banda, si teniu unes quantes hores lliures i no sabeu com malgastar-les, continueu llegint. O poseu Telecinco, total, què més dóna? Jo continuaré sent pobra i els tertulians dels programes de xafarderies que es creuen periodistes cada vegada estaran més i més forrats.

Uhhh... ehhh... quina manera de fer propaganda del meu blog, eh?? xD Però mira, si no despotrico d'alguna cosa no sóc jo... A més, ara feia molt que no escrivia, d'alguna cosa m'havia de queixar, no? ¿I què millor que acarnissar-se amb aquesta gentussa que l'únic que fan és dir collonades, jalar com porcs durant el programa i putejar-se els uns als altres tirant-se menjar per sobre? Valeeeeee, ja paro!!!


* Es pren un trankimazin *


Com que començo a estar inspirada i pressento que aquesta entrada serà la hòstia de llarga, he decidit dividir-la en diverses parts, de manera que no es farà tan cansina, ni per vosaltres ni per mi (que, encara que no ho sembli, tinc una vida més enllà d'aquest estúpid blog, afbhñawsfhbwawa).

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Partes Singapurenses (III)

Atenció mosquits: Avui, barra lliure de O+ a Can Valero.
Entrada gratis (portes, finestres, celoberts, conductes de ventilació o per on us roti).
Només 1 consumició per bitxo (tampoc és plan d'abusar, que després us poseu com la Caballé).
Subministrament limitat.
Espectacle final amb Raid i After Bite.
Passin i xuclin.

divendres, 24 de setembre de 2010

Partes Singapurenses (II)

Un bitllet d'anada i tornada a Barcelona: 4,70 €.

Una T-10: 7,95 €.

La 6ª Temporada de LOST: 46,99 €.

Anar a Starbucks, demanar un p*** cafè amb llet de tota la vida i que la dependenta et miri com si haguéssis demanat urani empobrit, no té preu.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Visita a l'escorxador

Haveu Heu vist The Ring? Sí, home, aquella pel·lícula de terror que se centra en una misteriosa cinta de vídeo que, moments després de veure-la, reps una trucada de telèfon avisan-te que palmaràs en una setmana.





Us imagineu el mal rotllo que t'entra? El mal tràngol que passes durant tota aquella setmana, comptant els dies i les hores que falten per anar-te'n a l'altre barri? I el millor pitjor de tot: pensant com serà el gran moment. Em caurà un piano de cua al cap, en plan George Clooney? M'atropellarà un bus conduït per un autobusero kamikaze que se salta les parades i no es neteja les ungles? Moriré asfixiada per la calor i els flaires sobaquils dins d'un vagó de tren en direcció Barcelona a les 8 del matí? Per sobredosis d'Ibuprofeno? M'ennuegaré amb un tall de llibret de llom? O potser per un Actimel caducat?

Bé, ehem... Com deia abans de deixar-me emportar per aquesta... diguem-ne... macabra emoció, passats els 7 dies, efectivament, et surt una nena amb els cabells greixosos de dins del televisor i arrossegant-se pel terra d'una manera estranya, et fot un crit i, PUM! La dinyes.

Doncs bé, segur que alguna vegada a la vida, tots hem rebut alguna trucada xunga que ens ha tallat la respiració. Trucades que et fan posar la pell de gallina, que fan que et tremoli la veu i que et quedis pàl·lid com un cadàver.

Tot comença quan estàs a casa, tranquil·lament acomodat al sofà mirant la novel·la de la tarda. De cop i volta, un so agut i irritant ressona en l'ambient. Truquen al telèfon. Amb mala hòstia, t'aixeques del sofà despotricant, renegant i murmurant que aquestes no són hores de trucar, i menys en aquesta escena tant important.
No es podien esperar fins als anuncis, no! Ha de ser ara!
T'acostes al telèfon, mires la pantalleta i com que el número que hi apareix no sembla sospitós, aixeques l'auricular i te l'apropes a l'orella.
Digui?
No trigues en adonar-te que ha sigut un greu error. Des de l'altra banda del telèfon, una veu misteriosa deixa anar les paraules més terribles que un ésser viu pot escoltar mai:
Bona tarda. Truquem de la clínica dental
Un calfred et recorre tota l'esquena. En aquest moment et quedes paralitzat, amb els músculs encarcarats i la mirada perduda. Penses que tard o d'hora t'havia de tocar i que, si no és avui, tornaran a insistir la setmana que ve, i la següent, i la següent...
Et recordem que ja fa un any des de la teva última visita, i ja toca una neteja. Quin dia t'aniria bé?
Es delecten en les seves sàdiques paraules i tú, acollonit perdut, penses en penjar el telèfon com un cobard i continuar mirant la novel·la, com si res no hagués passat. Però ells insisteixen perquè triïs una data. Finalment, sense poder aguantar tanta pressió, empasses saliva i, amb la veu tremolosa, aconsegueixes pronunciar amb un fil de veu:
Qualsevol dia per la tarda em va bé...
Ja l'has cagat. T'encolomen la visita el proper dilluns a les 5 i mitja de la tarda, et diuen passi-ho bé i fins dilluns.

Dilluns?? Però si només queden 3 dies!! Amb prou feines tindràs temps per acomiadar-te de la teva família i dels teus amics.... Bé, aniràs per feina i et centraràs en la gent que viu a un radi de menys de 5 Km. A la gent que visqui més lluny, ja els hi enviaràs un missatge pel Facebook i, de passada, material de construcció pel FarmVille, que sino s'enfaden.


Durant els 3 dies següents et sents com la protagonista de The Ring. Tant, que fins i tot acabes per desitjar que se t'aparegui la nena dels cabells greixosos, et foti un crit i se t'endugui, a veure si acaba aquest sofriment d'una vegada.

Finalment arriba el dia, i només fas que repetir-te:
Neteja... Només és una neteja... No fa mal... No fa gens de mal...
Però tots sabem que això és una tàctica perquè piquis, hi vagis confiat pensant que no corres perill, i a l'últim moment: ZAS! Et deixen anar la típica frase de:
Uiuiui... Aquest puntet negre té mala pinta...
Amb la qual cosa et segresten mitja hora més per arreglar-te "el puntet negre".

Total, que estàs tan nerviós que t'hi presentes mitja hora abans. Truques al timbre i al cap d'uns moments se t'apareix un espectre amb pijama de color blau turquesa, mascareta i el que sembla ser un petit ganxo entre les mans. La mascareta li tapa gairebé tota la cara, però pots arribar a distingir un petit somriure malèfic. Amb un gest de la mà que porta el ganxo i una estranya brillantor als ulls, et convida a entrar a les seves estances mentre et diu:
Hola, bona tarda. Si pots fer el favor d'esperar-te uns minuts? Et cridarem de seguida.
I tú comences a avançar pel llarg i sinuós passadís de 2 metres fins que arribes a LA SALA. Obres la porta i et trobes amb altres ànimes en pena que esperen, pacients, a que els arribi el torn.

Entres a la sala i t'asseus a la primera butaca buida que veus. Penses que amb la mitja hora que et queda tindràs temps per tranquilitzar-te i anar-te fent a la idea.

I és que no hi ha res més relaxant que estar-se assegut en aquella butaca de pell que és de tot menys còmoda, entre aquelles quatre parets blanques decorades amb dos quadres d'alguna cosa que es vol assemblar al cubisme, i una trista finestra que dóna al carrer.

De fons se sent una lúgubre musiqueta amb violins, provinent d'un vell altaveu cutre i salsitxeru penjat d'una de les cantonades de la paret.

I en un racó de la sala està el moble que no pot faltar mai en una sala d'espera. Allà està. Quieta. Esperant. Aguaitant. Intentes no mirar-la, pero segueix allà. Té un poder d'atracció que fa que, encara que no vulguis, t'acabes apropant-hi i fent ús d'ella. Exacte. Es tracta de la taula telebrosa de les revistes. Tot i que s'han donat casos de taules que tenen revistes de viatges o fins i tot de ciència, la majoria d'elles només existeixen per: les revistes del cor.

Fas el cor fort i procures no mirar la taula ni les revistes directament a les tapes. Així que et dediques a mirar la rància decoració de la sala. Et centres en els quadres i, per més que t'hi fixes, no acabes de veure què és el que hi tenen pintat. Després et limites a mirar les cares de les ànimes en pena que t'acompanyen. Les observes atentament i en el fons t'alegres perquè la majoria fa més mala cara que tú, menys un nen acabat de sortir de l'escola (el deleta la motxilla de la Hannah Montana), acompanyat de la seva mare, i amb un somriure d'orella a orella.

De cop i volta, el pany de la porta gira i la porta s'obre lentament, deixant anar un grinyol digne d'un castell encantat. Un cap flotant amb mascareta apareix per darrera la porta, i veus que recorre tota la sala amb la seva mirada perturbadora. En aquest moment et sents com en Frodo a l'escena del Monte del Destino, i supliques perquè l'Ull de Sauron passi de llarg. Per sort, el cap flotant es dirigeix cap al nen, que surt tot content i rialler per la porta. Que tu penses:
Ai, xaval, que no saps el que t'espera. D'aquí 10 minuts sortiràs bramant i sagnant com un p*** garrí.
I efectivament. No passen ni 5 minuts que comencen a sentir-se sorollets esgarrifosos, plors i crits. Qui riu ara, eh? Això et passa per atipar-te de Phoskitos, gofres i Ossitos Lulu d'aquells. Això només és un avís. Com continüis així, aviat t'hauran d'arrencar la dentadura de cuaju. Ja veuràs com no rius tant la propera vegada que vens al dentista. Al dentista no s'hi riu. Al dentista s'hi ve acollonit. Ells tenen el poder i com et passis un pèl et poden fer moooolt de mal.

Al cap de no res es torna a obrir la porta i reapareix el cap flotant. Aquest cop sí que ja no tens escapatòria. Notes la mirada ombrívola de l'espectre clavada en el teu cuir cabellut. Tú no vols aixecar el cap, però una força exterior t'obliga a fer-ho. I l'espectre et diu:

Ja pots passar. Cap a la sala de l'esquerra, si us plau.
Ah! Que hi ha més d'una sala! Això s'avisa, hòstiaaaaaa!

Esbosses un somriure, fals a més no poder, tornes el Cuore (que no saps com ha arribat fins a la teva falda) a la taula tenebrosa, agafes les teves coses i surts per la porta, no sense abans fer una última ullada a la sala de les ànimes en pena, entre les que veus mirades de llàstima i compassió.

Tal com t'ha indicat l'espectre, et dirigeixes cap a la sala de l'esquerra. La sala mortuòria. Només entrar-hi i veure tots aquells aparells, et comencen a venir al cap flashos amb imatges esgarrifoses. I allà està ell. L'ésser més maligne d'aquest clan. Està d'esquena a tu i assegut en una cadira ergonòmica amb rodes. Ja que s'ha de fer sofrir algú, almenys fer-ho còmodament, clar que sí. Està preparant el teu informe, no vulguis saber de què.

De cop, l'ésser maligne es gira i extén la seva mà, suposadament com a gest de salutació. Li estrenys i tornes a somriure falsament. Ho comences a fer prou bé. Et diu que t'asseguis a la cadira. Ahhh, la cadira!





Un moble del que li surten tot de tubs i eines punxagudes semblants a les que fa servir un tatuador no pot ser gaire bo. T’hi asseus. Ell ve rodant amb la cadira fins al teu costat mentre es calça els guants de làtex fent-los petar. Prem uns quants botons de la cadira fins que quedes en posició horitzontal. Un focus t’il·lumina. Comença la funció.


Et demana que obris la boca el més possible, però a tú et costa perquè tens la mandíbula petita. Amb el ganxo a la mà (esperes pel teu bé que no sigui el mateix que anava passejant l’espectre del pijama blau) te’l fica a la boca i comença a burxar amb l'ajuda del mirallet, mentre murmura llengües mortes. Després agafa una de les eines amb forma de trepant que penja d’un tub i l’activa. L’extrem punxegut comença a girar ràpidament sobre l’esmalt de cada una de les teves dents, fent el mateix soroll que un garrí en zel. I no serà perque t'hagin perseguit gaires garrins en zel, però timagines l'escena i en aquell moment t'agafen ganes d'esclatar a riure, però no pots perquè tens la boca plena de dits de dentista, eines punxagudes, tubs aspiradors i aigua.

La veritat és que no notes gaire bé res, tret d’una petita vibració. Fins i tot estàs a punt de donar-li les gràcies quan et treu un tros de butifarra d’ou que se t’havia quedat enganxat entre els incisius dos dies enrera.

De cop, torna a parlar llengües mortes. Intentes entendre el que diu, però entre el soroll de l'aspirador i del garrí en zel, només aconsegueixes captar aquestes paraules:
Uiuiui... Aquest puntet negre té mala pinta...
I ara ets tú el que comences a suar com un porc. Tems el pitjor. De les 5 eines que hi ha penjades a la cadira, només n'ha fet servir dues. Les altres tres segur que les reserva per a casos terminals. Però, per la teva sorpresa, seguidament et diu:
Bah, però és poca cosa. L'arreglarem una mica i l'anirem vigilant perquè no es faci més gros.
Després agafa una altra eina amb forma de lijadora, l'empastifa d'una pasta grisa i llafiscosa i.... Mmmmm!!! Si té bon gust i tot!! I a més és dolceta! Aprofites quan ell es gira per passar-te la llengua per les dents empastifades de pasta i menjar-te'n una mica. És tan bona! I a més avui no has berenat, amb els nervis...

Llavors apaga el focus, torna a col·locar la teva cadira en posició normal i omple un got d'aigua perquè glopegis. No glopeges. Vols quedar-te amb aquell bon gust fins l'hora de sopar. Agafes les teves coses i surts de la sala (ja no tant) mortuòria.

Vas cap al taulell de recepció i en aquell moment veus un altre pacient que surt de la sala d'espera amb cara de be degollat dirigint-se cap a l'escorxador. Al cap d'una estona apareix la recepcionista, i et diu que ja et tornaran a trucar per a la propera visita.

Estàs content. Tan acollonit que estaves i, ja veus, els 20 minuts que has estat a la sala mortuòria han passat de seguida. Et pensaves que seria més greu, que et trobaríen un munt de càries i que es muntaria allà la massacre del segle: crits, brams, plors, litres i litres de sang escampats pel terra, els ajudants subjectan-te a la cadira i el dentista taladran-te la boca...

Per sort, res d'això ha passat i tú segueixes viu. De totes maneres, aquest lloc infernal encara et fa venir esgarrifances, així que et disposes a marxar ràpidament, però la recepcionista fa un gest amb la mà perquè t'aturis. Què vol, ara?
Bé, doncs són... 60 €, si us plau :)
I ara sí que t'acaben de matar.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Partes Singapurenses (I)

S'acaba l'estiu. Comencen els anuncis de fascicles. Que algú em talli les venes.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Avui fa 15 anys

Recordo perfectament el dia que ens vam conèixer. Com si fos ahir. Avui fa 15 anys, el 26 de juliol de l’any 1995, el dia del meu sant. Jo tenia 8 anys.

Llavors encara celebràvem els sants, i jo estava molt nerviosa, perquè sabia que abans de sopar em donarien els regals. Cada any era el mateix ritual. Jo m’amagava a la meva habitació amb la porta tancada, mentre sentia els passos dels meus pares i veia les seves ombres a través de l’escletxa anant passadís amunt, passadís avall, portant els paquets cap al menjador.

I va arribar el moment més esperat, el d’obrir els regals. No recordo amb exactitud amb quin ordre me’ls van donar, només sé que cada vegada que n’obria un, estava més i més desconcertada. Tot eren complements i accessoris per a gossos: una menjadora, una abeuradora, una corretja i un arnés, un llitet, xampú i colònia, pinta i raspall, un sac de pinso… fins i tot hi havia un llibre titulat “El Maltès”.

Jo no entenia absolutament res. Per què em regalaven tot allò si no teníem gos?

Per últim, la mama va entrar al menjador amb una bossa de regal a les mans i me la va donar. Jo la vaig agafar per les nanses, la vaig obrir, i a dins hi havia la cosa més bonica i encantadora que he vist mai.

Devies fer poc més d’un pam i tenies el pèl blanc i esborrifat. Llavors vas alçar el cap i em vas mirar amb els teus dos preciosos ullets negres. Et brillaven molt. Jo també et vaig mirar, somrient. A partir d’aquell moment vaig saber que m’havia enamorat.

Eres tan petitó i tan blanquet que ens vas recordar un floc de neu. És per això que de seguida vam trobar el nom perfecte per a tu: Floc.

Em van explicar que t’havien adoptat a Barberà del Vallès, on hi havia una senyora que criava gossos de la teva raça. En el moment de les presentacions, tota la ventrada de cadells es van posar a córrer i a saltar, contents d’alegria. Però n’hi havia un que portava una calma, una tranquilitat i una patxorra, passant de tot, anant al seu rotllo i fent-se l’interessant, com si l’importés un bledo que l’adoptéssin o no. Els papes ho van tenir claríssim.

Des del primer moment que vas entrar a casa et vas convertir en un membre més de la família i, durant aquests 13 anys i mig que has estat al nostre costat, has sigut el millor gos que podíem haver tingut mai. Ens has fet riure, ens has fet plorar, ens has fet enfadar i ens has fet patir... però, sobretot, ens has fet passar moments inoblidables:

Recordo aquella vegada que els papes et van voler tallar les ungles perquè les portaves massa llargues, però sense voler te les van tallar massa i vas començar a sagnar. En aquell moment vaig arribar de l’escola i quan vaig veure el terra i el vidre de la porta del balcó tacats de sang, a part de pensar que els papes s’havien pres alguna cosa més que cafè aquell matí, em vaig espantar molt perquè creia que t’havia passat alguna cosa greu. Per sort no va ser res, però et vam haver d’embenar les potetes perquè s’aturés l’hemorràgia. Després d’allò, vam trigar molt de temps en voler tallar-te-les una altra vegada!

Hi va haver dues ocasions en que te’ns vas escapar. Bé, de fet només va ser una. L’altra va ser una falsa alarma. Va ser després de dinar, quan ens vam adonar que no hi eres. Et vam buscar per totes les habitacions de la casa, pel balcó, per l’escala, però res. Vam pensar que potser hauríes aprofitat un moment en que la porta d’entrada estava oberta i hauríes sortit. La mama i jo vam sortir al carrer i ens vam estar una bona estona buscan-te. Vam recórrer els carrers de la zona amunt i avall, fent el recorregut que feies quan et trèiem a passejar, però res. Es van fer les 3 de la tarda i jo me n’havia d’anar a l’escola, però durant aquelles dues hores de classe no podia tenir el cap en una altra banda que no fos en tu. No sabia on estaves, ni si et trobaves bé, no entenia per què t’havies escapat. Finalment, al tornar de l’escola, em vaig assabentar que no havies marxat mai de casa. Tenies el costum d’anar al safareig a olorar les escombraries i, amb un cop de vent, es va tancar la porta i t’hi vas quedar tancat.

La segona vegada sí que et vas escapar de debó, però va ser per culpa meva. La mama arribava de treballar a les 9 de la nit, i vaig pensar que aquell dia podíem baixar al replà de l’escala a rebre-la. Vaig deixar que baixéssis tot sol, però resulta que ella estava parlant amb una veïna i no es va donar compte que havies baixat les escales i havies sortit al carrer. Tothom va córrer a buscar-te, l’Ismael i el Jordi per una banda i la mama i el papa per una altra. Van estar molta estona buscan-te. Vaig ser tan estúpida de deixar-te sol a l’escala... Vaig sortir al balcó amb l’esperança de veure’t passar per davant de casa, però res... Finalment, vaig veure el papa girant la cantonada, atravessant el carrer i dirigint-se cap a casa, però no estava sol, venia amb tu, et tenia agafat a coll. I a mi se’m va il·luminar la cara. T’havia trobat al pipican de la placeta de la Gran Via, al lloc on sempre anàvem quan sortíem a passejar. A partir de llavors, sempre vaig vigilar de no tornar-te a perdre.

Però, volguéssim o no, sempre teníem aquesta por. Un dia et vaig començar a buscar per tota la casa perquè no et trobava enlloc, vaig anar cap al menjador on hi havia l’Ismael agegut al sofà i li vaig preguntar si t’havia vist. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, va fotre un bot del sofà deixant anar un renec i va córrer a buscar-te. Minuts després em vaig donar compte que havíes estat acurrucadet als peus de l’Ismael tota l’estona, i sense que ell se n’hagués donat compte.

És clar que, tu anaves a la teva bola i aprofitaves qualsevol descuit nostre per sortir al replà de l’escala. Més d’una vegada t’havíem trobat a baix, a l’entrada, mirant el carrer a través del vidre de la porta, com un pres engarjolat. Però no només baixaves, també eres capaç de pujar 4 pisos fins al terrat. Una vegada, em vaig espantar tant, que em vaig repassar de dalt a baix l’edifici (dues vegades), fins que et vaig trobar tan feliç corrent pel terrat. Quan vaig arribar a casa, el cor m’anava a mil per hora, les cames em feien figa, m’havia deixat els pulmons tirats pel replà i la regla m’havia baixat de cop. Però el pitjor va ser la terrible idea de pensar que t’havia tornat a perdre.

Recordes aquell dia que te’m vas cruspir el berenar? Com sempre, jo arribava de l’escola sobre les 5, i la mama em deixava una safata amb el meu berenar a sobre de l’encimera de la cuina. Aquell dia tenia dues llesques amb paté i un suc de taronja. Vaig portar-ho tot a la taula del menjador i vaig anar un moment a la meva habitació a buscar una cosa. Quan vaig tornar, et vaig trobar damunt de la cadira i amb actitud sospitosa. Vaig acostar-me i vaig veure que t’havies menjat una de les llesques i havies deixat la crosta. En el fons em va doldre que t’haguéssis fotut el meu berenar sense demanar-me permís, però em va fer molta gràcia que t’haguéssis menjat només la molla del pa untada. A partir d’aquell dia vaig saber que t’encantava el paté.

Tu i els gats no vau ser mai gaire bons amics. Quan sortíem a passejar i en veies un, tenies curiositat i t’hi acostaves per olorar-lo. Però ja saps com són els gats, uns rancis i uns estirats. Tu només tenies ganes de fer nous amics, en canvi ells sempre passàven de tu. Fins que un dia, te’n vas creuar amb un que no devia tenir gaire bon dia i, et va saludar amb una esgarrapada en tot el morro. A partir de llavors, mai més vas tornar a mirar els gats de la mateixa manera... bé, de fet, és que ni te’ls miraves. Quan passaves per davant d’un, giraves la cara. Con dos cohone!

Eres un gos molt llest i intel·ligent i, hauríes après moltes coses si nosaltres haguéssim tingut més paciència per ensenyar-te.

El primer que vas aprendre va ser a venir de seguida que et cridàvem pel nom i a seure. Alguna vegada m’havia assegut amb tu a ensenyar-te a donar-me la poteta, però pel posat de paciència que feies, em sembla que no t’entusiasmava gaire, la idea.

Però en canvi hi ha una cosa que vas aprendre a fer gairebé sol: pujar l’escala de ma del meu llit. Jo t’agafava i et col·locava de manera que les potetes del darrera estiguéssin sobre el primer esglaó i les potetes del davant sobre el segon. Llavors començaves a pujar. Alçaves la poteta dreta de darrera mentre amb les del davant feies força per arribar al següent esglaó, i així fins que aconseguies pujar els 5 esglaons de l’escala. Però un cop dalt t’ajudava a pujar al llit i, quan ho feies, t’abraçava i et felicitava pel que havíes fet. Tu et posaves molt content, remenant la cueta, i llavors anàvem corrent cap a la cuina a buscar una llaminadura com a premi. Encara que, més d’una vegada no t’havies atrevit a pujar fins dalt de tot, llavors em miraves amb cara de pena perquè t’ajudés a baixar i et deixaves caure perquè sabies que jo t’agafaria (i, evidentment, t’agafava).

Estic segura que no hi ha gaires gossos que sàpiguen fer una cosa així, però tu podies.

Te’n recordes quan jugàvem a l’“On està?”. Aprofitàvem que estàvem tots a taula per asseure’t a la falda i llavors et preguntàvem: “On està l’Anna?”, llavors tu, dubtaves uns segons, però de seguida em miraves. I quan ho feies bé, tots esclatàvem amb un “Ohhhhh!”. Quan eres petit t’agradava molt, aquest joc, però a mida que et feies gran, ho devíes trobar una ximpleria, perquè va arribar un moment en que et feies el suec... com quan veies un gat.

L’última pirueta que vas aprendre va ser a fer una volteta. No sé perquè no te l’havia ensenyat a fer abans, la vas aprendre molt ràpid i sense dificultat.
La primera vegada, vaig agafar una galeta de iogurt de les que tan t’agradaven i te la vaig ensenyar, però abans de donar-te-la, vaig dibuixar un cercle amb la ma, perquè tu la seguissis i donéssis una volta. Ho vam practicar un parell o tres de vegades més i, a partir de llavors, cada vegada que et donava una llaminadura, donaves una volta instintivament, sense que jo t’ho demanés.




Aquest escrit el tinc fet des de fa temps, poc després que te n’anéssis, però fins ara no m’havia atrevit a compartir-lo.

Però avui és 26 de juliol. Avui fa 15 anys que vaig conèixer el gosset més bo, meravellós i encantador que podríem haver tingut mai i, si encara fossis viu, et faria un pastisset amb una espelmeta, com el dia del teu aniversari, i et regalaria una llaminadura, la que fos però, això sí, que estigués embolicada amb paper de regal. T’encantava obrir els paquets i destrossar el paper. Crec que et feia més il·lusió això que no pas el regal en sí.

Sovint encara penso que, qualsevol dia, entraré al menjador i et trobaré ajagut al sofà, tot cargoladet i amb el cap arrepenjat al reposabraços, com si res no hagués passat. Llavors, quan em vegis t’aixecaràs i vindràs corrent a rebre’m bellugant la cua, com feies sempre que algú arribava a casa, i jo et rascaré la panxa i les orelles, t’acariciaré i t’abraçaré.

Aquesta és la imatge que vull recordar de tú. No la dels últims dies, en els que te’ls passaves sense poder moure’t del sofà, tapat amb la teva manteta, tremolant i amb els ulls tristos i vidriosos, sense forces per continuar vivint.

Vull recordar tots els bons moments que has viscut amb nosaltres, que han sigut molts, i dir-te no t’oblidarem mai, Floquito! Muak!

dijous, 15 de juliol de 2010

Partes Platjils II

Prenent el sol tranquil·lament. Família alemanya formada pel papa amb un barret de palla, la mama amb mig pitram fora i la nena de color taronja radioactiu envaeixen perillosament el meu espai vital. Mirada assessina i perturbada per sobre de les ulleres de sol. La família feliç retrocedeix uns metres. No falla mai :)

dimecres, 14 de juliol de 2010

Partes Platjils I

Crema solar: 12 €
Ampolla d'aigua: 0,40 €
Llibre: 7,95 €
El pànic que sents al veure aproximar-se un exèrcit de 50 nens cridant emocionats carregats amb raquetes, pilotes i manguitos, no té preu.

dimarts, 11 de maig de 2010

Diàleg de besugus entre un cambrer qualsevol i jo

- Que prendràs?
- Vull una ensaïmada.
- Una ensaïmada?
(dios del sielo i de los espasios infinitos, aquesta depravada ha entrat a una granja a menjar-se una ensaïmada!! Quin horror!!!)

- Sí, una ensaïmada.
- ......
- ......?
- Alguna cosa més?
- No, ja està.
- JA ESTÀ?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!
(mirant-me acollonit com si fos un velociraptor afamat a punt d'atacar-lo... tot i que, en cert sentit, no anava pas desencaminat)

- Sí, només vull una ensaïmada...
- No vols un cafè amb llet, o una aigua?
(amb ulls de súplica)

- .......
- Et surt més econòmic.
(gairebé agenollant-se i implorant-me)

- Doncs llavors porta'm un xupito de cianur, i així acabem d'una vegada amb aquesta tortura.
(per via telepàtica)

divendres, 30 d’abril de 2010

Lobovejas

I després d'un mes, 500 fotos, menjaments de tarro, diverses neurones mortes, nervis i estrés, al final he pogut acabar el treball de final de curs (i entregar-lo a temps!)

Així que, sense més dil·lació, us presento el meu primer curt: LOBOVEJAS.
Amb la col·laboració desinteressada de 5 peculiars ovelles i un llop vegetarià.
S'admet el llançament d'ous, tomàquets i/o caps de porc (encara que, llançar per llançar, si és un pernil, molt millor).





Avui fa un bonic i assolellat dia, una cosa poc habitual aquestes últimes setmanes a Irlanda.

El sol ha sortit d'hora i ara emergeix per darrere de les Wicklow Mountains, banyant les extenses praderies verdes en un to daurat.

Un petit ramat d'ovelles pasta tranquil.lament a dalt d'un turó, envoltada per una tanca de fusta blanca, assaborint la fresca i deliciosa herba.

De sobte, un objecte cau del cel. Les ovelles, estupefactes i curioses, s'acosten per observar-lo. És verd, rodó i fa molt bona olor.

Mai havien vist una cosa així, però els agrada, i aviat comencen a jugar-hi passant-s'ho entre elles.

Estan tan distretes amb el seu nou joc que no s'adonen que un llop aguaita darrere de la tanca, observant, llepant-se, esperant el moment oportú per deixar-se veure.