Mana Ous!

Per on anàvem? Ah, sí! Doncs bé, després d'estar dos anys a l'atur, un bon dia de juliol em van trucar. No una, ni dues vegades, no. Tres! O sigui... en dos punyeterus anys ningú es va dignar a trucar-me, i en menys de dues setmanes se'm van presentar tres ofertes de feina! Manda huevos! O, en català, mana ous!

Recordo que la primera trucada va ser de l'Ajuntament d'un poble proper al meu. S'havia posat en marxa un nou Pla d'Ocupació, i s'estaven posant en contacte amb tots els pringats aturats per fer-los una prova i una entrevista. A mi em van seleccionar per a la categoria de programadora. No hi tenia res a perdre, així que em vaig presentar a la prova, que era al cap de dos dies a les 4 de la tarda.

No podia ser a les 9 del matí, noooo. Havien de fer la prova a les 4 de la tarda, amb el dinar a la gola i a l'hora de la novel·la (que per aquelles dates ja no la feien, però continua sent L'Hora de la Novel·la). Mitja hora caminant sota el sol abrasador del mes de juliol, i per un carrer que, no és que fés pujada... És que una mica més i he d'agafar el piolet i els grampons com en Jesús Calleja per poder arribar a dalt de tot.

Total, que vaig arribar esbufegant (per aquell entonses encara no anava al gimnàs) i suant com una truja. Quan ja hi vam ser tots (deviem ser uns 30 aspirants en total, i jo era l'única noia... Ah, no, espera, hi havia una súper-divina-osea-de-la-muerte, que se les va pirar a mitja prova dient que eso no era pa'ella).

Al cap d'un parell de dies em van tornar a trucar per a fer l'entrevista. Les entrevistadores eren dues noies, una era simpàtica i l'altra... bé, diguem que aquell dia no havia tingut el seu moment All Bran. Tot anava molt bé fins que la simpàtica em va fer una pregunta pràctica. Ho sabia perfectament, però en aquell moment em vaig quedar com la Belén Esteban quan li pregunten la taula de multiplicar: em vaig bloquejar i vaig començar a desbarrar.

Però abans de cagar-la més vaig parar i vaig tornar a començar des del principi, amb la conseqüent cara de paciència de la senyora All Bran.

Després em van parlar de l'horari. Em van dir que segurament seria de 9 a 14, i em van preguntar si hi tenia cap inconvenient. Els vaig dir que m'havia matriculat per fer un Cicle Formatiu de Disseny Gràfic i que em coincidia amb l'horari, i que m'aniria millor que fós per la tarda. La senyora All Bran em va mirar amb més cara de fàstic que mai i em va preguntar:

O sigui que dónes més prioritat als estudis que a la feina que t'estem oferint?

I jo, ni curta ni peresosa, vaig dir:

Pozi.

Això va ser un "Zas, en toda la boca". Però la poker face que se li va quedar a l'entrevistadora va ser boníssima!

Dilluns de la setmana següent em van tornar a trucar. Aquesta vegada era de l'Ajuntament de Premià de Mar, on visc. També estaven organitzant un Pla d'Ocupació i havien de contractar gairebé 50 persones. Havien contactat amb mi per a que cobrís també un lloc de Programadora. Tenia una entrevista el dia següent, i la veritat és que em va anar força bé.

Això sí, els propers dies me'ls vaig passar fatal. No és que volgués anar de sobrada però, i si em seleccionaven en els dos llocs? No sabria pas quin triar! Per sort només vaig haver d'esperar fins divendres (just quan sortien els altres resultats). Arriben a trigar una mica més i aquella perturbació hauria acabat amb mi.

I per fi va arribar divendres. Em van dir que els resultats sortirien a través del web, així que em vaig passar tot el matí davant de la pantalla de l'ordinador, amb els ulls injectats en sang, espuma a la boca i donant-li a F5 cada 10 minuts. Sí, F5 és el mateix que Actualitzar.

I així em vaig passar fins al migdia. A punt d'entrar en combustió espontània, vaig obrir el PDF amb el llistat dels seleccionats, i entre els 50 DNIs, estava el meu. Havia aconseguit la feina. Però se'm va quedar la mateixa cara que quan es va acabar LOST.

Per una banda estava contenta, però per l'altra m'estava cagant en tot (i sense necessitat de prendre All Bran). Feia dos anys que estava a l'atur i, veient que no trobava feina d'informàtica, vaig decidir posar-me a estudiar disseny. Encara no feia ni dos mesos que havia superat la Prova d'Accés, i que m'havia matriculat a un centre per estudiar Disseny Gràfic. I ara havia trobat una feina del que havia estat buscant durant mesos, i que coincidia amb els horaris dels estudis. O sigui que havia de triar i ràpid, perquè havíem de començar el 15 de juliol.

Després d'estar tot el cap de setmana donant-hi voltes, vaig decidir acceptar la feina. Una oportunitat així no se'm tornaria a presentar i el curs el podria comenar l'any vinent.

El més bo de tot és que el mateix dilluns em van trucar de l'altre Ajuntament dient-me que m'havien seleccionat. Però ja havia acceptat, i fins i tot havia portat la documentació que necessitaven per preparar-me el contracte, o sigui que els hi vaig haver de dir que no.

Putu Murphy i la seva Llei dels pebrots!!!!!

* Es pren un trankimazin *

---

Avui fa un mes just que se'm va acabar el contracte, ja que només era per 6 mesos. Però ha sigut mig any molt ben aprofitat. He après molt, he pogut posar en pràctica els coneixements que tenia sobre Access i Visual Basic, i ara el meu currículum ocupa mitja pàgina més!

En part és per això que no he deixat això una mica abandonat. Em passava 5 hores seguides davant de l'ordinador i l'última cosa que volia era passar-m'hi 5 més escrivint collonades al blog.

Però ara he tornat! Tremoleu, maleïts! Muahahahahaha!!!

Perduda

Em trobo en un prat. Està envoltat d’arbres alts, verds i espessos. Miro el cel. Fa un dia assolellat i calorós.

No sé on estic ni com punyetes hi he arribat, em sembla que m’he perdut. De cop, sento unes veus darrere meu. Em giro i veig un grup de gent en una mena de campament. Hi ha tendes de campanya fabricades amb teles, lones blaves, troncs, trossos de fusta i objectes metàl·lics. També hi ha una foguera. La gent va amunt i avall, carregant maletes i objectes personals. Semblen desconcertats. Sembla que també s’han perdut, igual que jo. No sé per què, però diria que tot això em sona d’alguna cosa.

De cop, algú em crida. Em giro i veig en Jack Shephard (sí, el metge borratxo de Lost) caminant cap a mi. Amb ell també hi ha en Sawyer (baba) i el hobbit ionqui Charlie.

Anna! Anem a explorar la zona. T’hi apuntes? – em diu en Jack.

I, és clar, com que una no s’estavella a l’illa de Lost cada dia i, molt menys, li surt l’oportunitat d’anar a “explorar la zona” (o el que sigui) acompanyada d’en Sawyer, doncs dic que sí, evidentment.

Deixem enrera el campament i ens endinsem a la selva. Caminem durant una bona estona fins que arribem a un camí pedregós que fa baixada. A la nostra esquerra hi ha selva, i a la nostra dreta un precipici que t’hi cagues, així que seguim caminant.

Arribem al final del camí, que queda tallat per un llac rodejat de parets de roca escarpada i grans roques apilades. L’única manera de travessar-lo és escalar i saltar de roca en roca.

Just abans d’arribar a l’altra banda em ve al cap un flash d’encara no 3 segons, (mira, com en Desmond!), on hi apareixen 3 homes armats amb cara de no haver tingut el seu moment All Bran durant dies, situats damunt d’unes roques molt semblants a les que estem atravessant en aquest moment. Però penso que són imaginacions meves produïdes per la deshidratació i el cansament, i no li dono importància.

No arribem gaire més lluny, ja que es comença a fer tard, i no ens voldriem trobar al mig de la selva, de nit, i amb l’Smokey jugant a Fet i Amagar amb nosaltres.

Quan arribem una altra vegada al llac, fem el mateix recorregut que abans. Comencem a escalar entre les roques per tal de rodeja-lo. Una vegada estem al punt més alt (a uns 20 metres d’alçada, més o menys), en Jack diu que té ganes de banyar-se (manda coj****) i es llança des d’una roca. En Sawyer, per no ser menys, es treu la camisa (baba+baba² * π + ∞) i també es tira de cap a l’aigua, mentres el hobbit Charlie i jo ens quedem damunt la roca, esperant-los.

De cop, veig 3 homes desconeguts sorgint de la selva i caminant cap a la nostra direcció. Acollonida, començo a baixar a poc a poc per les roques fins on està en Sawyer, que encara està nedant sense adonar-se de res, i li dic que els Others venen. Entro a l’aigua i els dos ens amaguem en una petita gruta formada dins la roca.

Des del nostre amagatall, crido en Charlie:

Tsssss!! Charlie, corre, baixa i vine cap aquí abans no et vegin! Procura no fer soroll!

Xoff!!

P*** hobbit...

En Charlie s’amaga. Els homes, aturats a la vora del llac ens busquen, com en Robert De Niro buscant al seu advocat a El Cabo del Miedo (¿¿Abogadooo?? ¡¡Abogadooooo!! ¡Sal, ratita, quiero verte la colitaaaa!).

Llavors, veig com en Jack surt del seu amagatall i es dirigeix cap a ells.

Està vist que el doctoret vol que el matin! Espera, que no moriràs sol! – diu en Sawyer

En Sawyer, en Charlie i jo sortim de la gruta i anem a ajudar en Jack (maleïda sigui la vegada que se li va ocórrer l'estúpida frase de Live Together, Die Alone). Quan hi arribem, veiem que el més corpulent de tots discuteix amb en Jack, pel que es veu, vol que li doni l’arma, però en Jack no vol i comencen a cridar.

Un dels homes, ens apunta amb una arma i crida:

Quiets!! No us mogueu o us faig la ratlla al mig!!!

De cop, se sent un tret. En Sawyer ha tret una arma que portava no em vull ni imaginar on, i dispara a l’home corpulent, que de l’impacte de la bala xoca contra la paret i cau a terra. Els altres dos s’acolloneixen.

Jo m’apropo a un d’ells i intento fotre-li una bona hòstia, però fallo. En Jack m’agafa pel braç i ens n’anem corrents. Llavors hi ha més trets. Sento una mena de vibració que recórre tot el meu cos, però jo, com a bona companya sensible i solidària que sóc, no paro de córrer, ni tan sols per veure si en Jack o en Sawyer han caigut a terra o estan ferits. No. Jo vaig pim pam, pim pam, i quan arribi al campament, si eso, ja els hi preguntaré si estan bé (en el cas que no hagin caigut en mans dels Others).

Llavors, per fi, arribem al campament. Veig dos cotxes dels Mossos aparcats davant d’una de les tendes. M’hi apropo i, encara esbufegant, els hi pregunto què ha passat.

Tranquila, ja els hem atrapat... Emmm... Bé, de fet encara no, hi estem treballant, però ho deia per quedar bé. Sort que no us han ferit.

De sobte, en Jack, que es troba al meu costat, es desploma a terra, ferit. Llavors em miro, i em dono compte que tinc tota la samarreta tacada de sang, una de les bales em deu haver travessat l'abdòmen i m'estic desagnant. Començo a marejar-me i em desmaio, mentre sento la veu d'en Sawyer maleïnt:

Son of a bitch!

Fosa en negre i.... finalment em desperto.

---

Sí, sí. Com ho sentiu. Tota aquesta història que sembla sortida d'un capítol real de Lost, ha sigut el que he somiat aquesta nit. No sé si tota aquesta paranoia serà fruit de les ganes que tinc que comenci la sisena i última temporada de la sèrie (el proper 2 de febrer), però desde luegu feia temps que no somiava una cosa tan surrealista com aquesta (l'última va ser la història de l'Ossito-menja-bocates, que podeu llegir aquí), així que m'he aixecat a mitja nit, he agafat paper i boli, i m'ho he apuntat tot per no oblidar-me de cap detall. Així, una vegada més, demostro als meus (pocs) lectors que faig honor al nom del blog.

Nota: No és que dubti de l'eficiència, la professionalitat i la qualitat visual dels Mossos, per no parlar de la capacitat que tenen d'aparèixer allà on menys se'ls espera més se'ls necessita, -qui diu a l'illa de Lost, diu a la rotonda de Montgat a les 4 de la tarda- tot al contrari! Així que no tinc ni la més mínima idea de perquè han sortit representats d'aquesta manera tan... tan... Ehh... Uhh... Fosa en negre.

Somnis I - La Cabana de l'Ossito

Ara fa temps que no somio res a les nits. O almenys no ho recordo. I és una llàstima, perquè gairebé sempre he tingut uns somnis bastant peculiars i surrealistes, i al matí els he recordat amb tota mena de detalls, com si fossin escenes d'una pel·lícula dirigida pel mateix Tim Burton.

És per això que durant una temporada em vaig anar apuntant el que somiava. Vaig pensar que seria divertit i que més endavant m'agradaria llegir-ho per descollonar-me una estona.

Així que l'altre dia vaig buscar l'arxiu de Word on ho guardava. En total hi ha 21 somnis ordenats per data, des del 2003 fins al 2006 (després per a que la meva mare em digui que sóc desordenada, tsss), o sigui, mooolt de material escrit.

I si després de tot aquest rotllo que us estic fotent, encara no sabeu on vull anar a parar...

Així que vaig pensar que seria una bona idea, això de penjar els meus somnis al blog perquè sapigueu la mena de pensaments estrambòtics interessants que pululen dins del meu cap quan dormo. I així també tinc un material extra que em servirà per quan no tingui ni puta idea del que escriure, per a què enganyar-nos...

Bé, començo...

LA CABANA DE L'OSSITO

La següent història va passar la nit del 8 d'abril de 2004. Jo em trobava sola al mig del bosc. Devia ser el vespre perquè el cel estava bastant fosc. O això o és que els arbres feien una ombra de la hòstia. Vaig començar a caminar sense rumb per entremig de tots aquells arbres altíssims, arbustos i matolls. Vaig mirar de buscar algun bolet per restregar-li per la cara al meu pare quan em despertés, però no en vaig trobar cap.

Després de caminar uns quants metres, vaig arribar a un clar en el bosc. En aquella zona, hi havia diversos ulls de sol que es colaven entre les espesses fulles dels arbres, i il·luminaven una petita i vella cabana de fusta. De fet, ara que hi penso, aquesta cabana tenia una semblança sorprenent a la Cabana d'en Jacob. Sí, la Cabana d'en Jacob. Si no sabeu de què parlo, mireu el capítol 3x20 de LOST, titulat The Man Behind The Curtain. Ja està? Ja puc seguir? Doncs vinga.

Així que vaig entrar en aquella cabana fosca, sinistra i abandonada, sabent que dins m'hi podia trobar qualsevol cosa horrible: un lleó sense dents, en Michael de LOST cridant WAAAAAALT, o encara pitjor: la Carmen de Mairena en top less o en Bear Grylls bebent-se la seva pròpia orina d'un envàs fet amb pell de serp (morta). Però jo hi vaig entrar. Con dos cohone, com diria el Viggo Mortensen.

Però un cop dins, la cabana no estava tan malament. Només entrar, just davant meu hi havia una mena de saleta d'estar, amb un seient i una tauleta de fusta. A la meva esquerra hi havia una petita cuina, amb els seus armaris, l'encimera, una pica i un rebost.

Em vaig apropar a la cuina. Com que tenia gana vaig pensar que potser trobaria alguna cosa de menjar. Just quan estava obrint un dels armaris, una figura fosca va atravessar el bosc. Vaig girar el cap i, a través de la finestreta, vaig veure que era un ós bru (a partir d'ara, Ossito).

L'Ossito va entrar a la cabana i se'm va quedar mirant fixament, amb els seus ulls de... ós. De cop i volta, es va posar dret sobre les seves potes del darrera (si hagués sigut sobre les potes del davant hauria sigut la hòstia). Era més o menys de la meva alçada, però em va semblar immens. L'Ossito va donar un pas endavant. Jo em vaig acollonir. L'Ossito es va anar apropant a mi a poc a poc fins que el vaig tenir a mig metre de distància, mentre ell em mirava fixament. Jo estava paralitzada.

Llavors, de cop i volta, va alçar la pota dreta (la del davant), i jo, en un acte reflex, vaig fer un gest d'apartar-me per protegir-me de l'atac feroç d'aquella bèstia immunda.

Però l'Ossito va recolzar la seva pota sobre el meu cap i va començar a acariciar-lo. Jo flipava. L'Ossito somreia.

El vaig estar observant durant una bona estona i no semblava que tingués gaires intencions de voler-me arrencar les cames d'una mossegada. Més aviat estava pendent d'unes altres coses. Jo diria que estava inquiet perquè s'havien quedat uns quants plats per rentar a la pica.

Jo tenia una gana que em moria, i com que em va semblar que li havia caigut bé, li vaig demanar amablement:

Eh, tú, ós! Tinc gana. Prepara'm un bocata!

Així que l'Ossito va anar cap al rebost i va agafar una barra de pa de xapata i un parell de tomàquets de penjar. Després va obrir un calaix de l'armari i va treure un ganivet de serra. Va deixar les coses a sobre de l'encimera i va començar a tallar el pa per després sucar-lo amb el tomàquet.

Jo, que no em podia creure l'escena que estava presenciant, vaig treure la càmera digital de no sé on, i vaig enquadrar per immortalitzar aquell moment.

Ossito, somriu!

I l'Ossito va girar el cap, em va mirar i, amb el ganivet a la ma (perdó, a la pota), em va somriure d'orella a orella.

Després d'aquell somni mai vaig tornar a ser la mateixa, i és que tinc aquesta última imatge gravada al cervell. És horrible. Ara en comptes de comptar ovelles per adormir-me, compto óssos.
Si fos la protagonista de El Sexto Sentido, la meva frase lapidària seria: "Sometimes I see bears".
Només de veure els reportatges d'en Bear Grylls se'm posa la pell de gallina. Bé, això també pot ser degut a haver-lo vist exprimint una tifa de vaca i bebent-se el suquillo. "Per no deshidratar-se", diu... manda huevos...

Total, he pensat que, per acabar, una imatge val més que mil paraules, així que, he intentat reproduir, amb la màxima fidelitat possible l'escena que vaig captar amb la càmera. Aquesta podria ser una aproximació bastant real:

* Noti's la brillantor en el somriure de l'Ossito. Sinistre, molt sinistre...

Fotos Per Un Tub II

Feia almenys un mes que no tocava aquest blog per a res, i ara, de cop i volta, m'agafa per actualitzar-lo escrivint 5 entrades per dia... Mira, sóc així...

Sento no haver-lo actualitzat abans però, ja sabeu, és agost i aquest mes he estat molt ocupada fent un munt de coses:

- Mirant les mussaranyes.
- Jugant als Sims.
- Veient Lost per cinquena vegada.
- Potoshopejant.
- Torrant-me a la platja.
- Menjant com un serdu.
- Estant apalancada al sofà fent veure que miro la tele però en realitat estic pensant quan ens diran què és el fum negre d'una p*** vegada.
- Fent fotografies xorres/rares/peculiars.
- Recordant el meu estimat Floc.
- Tararejant la nova cançó de Europe.
- Intentant endevinar quin eyeliner fa servir en Richard Alpert
- Anant a Barcelona a aconseguir cafè (no, no és cap missatge xifrat. Que no, no estic parlant de drogues, estic parlant de càpsules de cafè, les de la Nespresso. De debó!! Que sí!!!)
- Obrint-me el cap (metafòricament) pensant regals per l'aniversari de la meva mare i sacrificant-me per acompanyar-la a una sessió de banys àrabs.
- Obrint-me el cap (literalment) anant per la muntanya.
- Preguntant-me perquè mola tant en Benjamin Linus tot i ser un cabronàs, un mentider, un manipulador, un filldep***, un jabcñodwejñf i un &%$#@!.
- Fent un curs d'anglès a través de la UOC.
- Practicant el que he après en el curs d'anglès:

Jelou! Jauar llú? Aim fain, zenquiu. Llesterdei ai güent tu de cinema. Omaigot! Liv tugeder, dai alon! Seiv de chirlider, seiv de güorl! Gutbai!

- Divertint-me xamuscant cuquets que surten de bolets corcats.
- Perdent el temps vilment fent tests inútils del Facebook com ara: "¿Qué frase de la Belén Esteban eres?" o "¿Qué tipo de lagarto basilisco eres?".
- Donant-li voltes al cap per comprendre com és possible que en Josh Holloway / Sawyer estigui tan endimoniadament bo.

Total, com veieu, han estat unes setmanes d'allò més estressants i agotadores. Vaja, el més normal en ple mes d'agost.

Bé, continuem... per on anava? No me'n recordo... ¿Havia començat aquesta entrada per alguna raó en especial o era només per escriure parides que se'm van acudint sobre la marxa? És que ara no hi caic... Algun dia m'ho hauré de fer mirar...

...

Ah si! Veieu com sabia que aquesta entrada tenia una finalitat? Quin espant, a vegades penso que se m'envà l'olla...

En fi, aquestes són les fotos: