dijous, 30 de juliol del 2009

Els 10 Manaments De La Platja


ELS 10 MANAMENTS DE LA PLATJA

1. No et pixaràs sobre les roques

Encara que no puguis aguantar-te més i creguis que estàs a punt de rebentar, no et pixis a les roques. Per molt que diguis que t'agrada seure en un pedruscu per contemplar l'horitzó i gaudir de la brisa marina, tots sabem que és mentida i el que estàs fent és dissimular perquè no es noti el que fas.

2. No t'emportaràs la crema solar en va

Te la posaràs abans de sortir de casa i te la reaplicarás freqüentment, especialment després de banyar-te o assecar-te. Que després et quedes vermell com un tomàquet, fregit com una gamba i et peles com un fuet (literalment), i encara et sorprens.

3. No et banyaràs quan hi hagi bandera vermella

No és que els socorristes la posin per fotre als banyistes. Ni tampoc és cap aposta per veure qui és el primer que pateix una combustió espontània per culpa del sol abrasador del migdia. La posen perquè veuen que el mar està una mica alterat i creuen que pot ser un pèl perillós que entris a l'aigua quan bufen vents de 80 Km/h, hi ha onades de 2 metres d'alçada, fortes corrents marines i remolins.

Que tu et creus molt valent i després apareix el teu cadàver mig esquarterat surant a 2 Km de la costa. I encara et sorprens.

4. No et banyarás quan hi hagi marea vermella (només noies)

Sí, ja sabem que és una putada que et vingui la marea roja en ple estiu i en els dies més calorosos però, més desagradable és estar nedant i trobar-te amb una compresa (que normalment sol estar usada) just davant dels teus nassos. MOLT desagradable. I repugnant. De debò. Fes-te un favor a tu i a la resta de la humanitat i, quan estiguis en aquests dies, si us plau, queda't a casa teva menjant xocolata i veient Yo Soy Bea.

5. No col·locaràs l'ombrel·la en un dia ventós

Sí, està molt bé que vulguis protegir-te del sol per no cremar-te la pell, bla bla bla. Però, si us plau, no la utilitzis quan vegis que fa una ventolera prou forta com perquè el pal del parasol surti volant i et tregui un ull. O pitjor encara. Que l'hi tregui a un playeru innocent i indefens que no té la culpa de la teva estupidesa.

6. No t'oblidaràs ni l'ampolla d'aigua ni l'xuff xuff*

Pots endur-te els parasols i les cremes solars que faci falta, que si se t'ha oblidat una ampolla d'aigua, un suc o alguna cosa per a no deshidratarte, estàs fotut.

Sí, tens altres alternatives, anar corrent com un llangardaix basilisc per no cremar-te els peus fins al xiringuito més proper i comprar alguna cosa de beure que et costarà més diners dels que portes a sobre, o també pots beure aigua de les dutxes, i en aquest cas la gent del teu voltant et mirarà com si fossis... un llangardaix basilisc.

*Xuff Xuff: Recipient vaporitzador que serveix en els dies de bandera vermella o, en el seu defecte, en els dies de marea vermella, per poder ruixar-se amb aigua i refrescar el teu cuerpu serranu sense necessitat de banyar-se.

7. No faràs topless si el teu cos no està capacitat per a això

Està molt bé que no vulguis que et quedin les marques de bronzejat. Ens sembla admirable que segueixis volen-te treure la part de dalt del biquini tot i tenint un cos que, no ens enganyem, ja no és el que era. És fantàstic que estiguis orgullós/a del teu cos i vulguis lluïr-lo. Però, si us plau, no el llueixis en públic, i molt menys a l'hora del berenar, que hi ha nens, tingues pietat.

8. No et col·locaràs a menys de 5 metres del teu veí playeru

És molt bonic estar envoltat de gent i conèixer noves persones. Ah, l'amistat! Quant de companyerisme! Quanta alegria! Unim-nos tots! Pau i amor! (I el Plus pa'l salón!). Però a la platja NO.

Anem a veure, piltrafilla. Em sembla molt bé que vulguis estar a prop de l'única persona que hi ha en un radi de 50 dunes de sorra (i si ja és una noia fent topless i ruixant seu cos amb el xuff xuff ja ni et dic). Però no t'has parat a pensar que aquesta persona s'ha posat en aquest lloc per una raó? Vol relaxar-se, vol tranquil·litat, vol pau, vol escoltar el so de les onades, vol transportar-se en el món del llibre que està llegint... O sigui: Vol que deixis de tocar els ******* d'una **** vegada!

Sinó, és molt possible que perdis un ull "accidentalment" (vegeu punt 5).

9. No faràs el gilipolles

Sí, tu, que et poses a ballar, cantar, saltar, córrer, cridar, bramar, plorar, dir estupideses, fer el pi-pont, arrebossar-te per la sorra, jugar a pilota i tot el que se't pugui ocórrer per tal de fastiguejar als del punt 8.

A la platja ni es balla ni es canta, per això estan les discoteques.
Si corres o saltes, procura no aixecar una tempesta de sorra, més que res perquè els altres no ens agrada massa com a aperitiu.
Si vols cridar, bramar o plorar, fes-ho sota l'aigua, almenys no t'escoltarà ningú.
Si vols arrebossar-te per la sorra, tu mateix, però t'aviso que se't ficarà en llocs insospitats que ni tu mateix saps que existeixen (el mateix val per als que us asseieu a la vora del mar i espereu a que us banyin les onades) .
Ja que diràs alguna estupidesa, almenys diga-la en veu baixa (o sota l'aigua), perquè ningú no sàpiga l'estúpid (valgui la redundància) que ets. Aviam, què és això de: "Buah, tiaaaa, vineee, hi ha peixos a l'aigua! Què supermegafort!". Però, anem a veure, álmara de canto, què esperes que hi hagi? Elefants?

10. ...


Em falta el número 10. Algú m'ajuda a acabar? :-)

divendres, 17 de juliol del 2009

Steve Lukather a Barcelona - Part II

L'última vegada que vaig anar a un concert a la sala Luz de Gas, va ser l'1 de juliol de l'any passat, a veure Alan Parsons Live Project. Bé, no, ara que hi caic... l'últim cop va ser al setembre, a veure el grup on toca el meu germà (no et queixaràs, eh? Que últimament t'estic fent molta propaganda!)

M'agrada molt, aquesta sala, és petita, acollidora, té molt bona acústica i, normalment (o almenys les vegades que hi he estat), la gent que que hi va és bastant assenyada i no intenta liquidar-te per aconseguir estar a primera fila. Bé, ara que hi penso... com a molt només hauré estat en dos o tres concerts on el públic hagi estat tranquilet, escoltant música pacíficament, sense molestar, ni empènyer ni voler arrencar-te els ulls.

De fet, ho tinc comprovat: els instints assassins d'algunes persones del públic són directament proporcionals al grau de bellesa dels músics. O sigui, com més buenorrus estiguin els del grup, més probabilitats hi haurà que el teu cuir cabellut acabi a l'altra banda de la sala. És clar que hi pot haver alguna excepció, com és el cas dels Rolling Stones... I això últim que cadascú s'ho agafi com vulgui... ¬¬

Vam arribar a la sala sobre les 19.30. Per sorpresa nostra només hi havia un parell o tres de persones fent cua, cosa que va fer que els meus germans i el meu pare (que també s'hi va apuntar) es poséssin de mala hòstia per haver-los fet sortir de casa tan d'hora :-)

El que passa és que estic acostumada a haver de fer 6 hores de cua o més per poder estar en un lloc decent, en un concert. Però, com ja he dit abans, com més endavant estiguis, més corres el risc d'acabar sense capacitat auditiva o amb una extremitat menys.

Per sort, com que la majoria de fans de Toto i d'en Lukather supera els 30 anys i, per tant, se suposa que ja tenen el cervell ben desenvolupat, no hi havia cap perill. És clar que també hi ha excepcions... I això que cadascú s'ho agafi com vulgui >:)

A les 20.30 van obrir les portes, però encara no hi havia tanta gent com m'esperava. A les 21.00 van tocar els teloners que, ho sento molt, però no tinc ni idea de com es deien. De fet, per no saber, no sabia ni que hi hauria teloners. Van tocar en acústic, mitja horeta, fins a les 21.30. A aquesta hora la sala ja estava bastant plena.

A les 22.00, ni un minut més ni un minut menys, es van apagar els llums i, amb el clam unànime del públic, l'Steve Lukather va sortir a l'escenari. L'acompanyaven tres magnífics músics: l'Steve Weingart als teclats, Carlitos del Puerto al baix i Eric Valentine a la bateria.


Steve Lukather & Carlitos del Puerto


Carlitos del Puerto


Steve Lukather - No es veu gaire bé, però em va mirar directament, d'això ve l'atac de Parkinson al fer la foto


Steve Lukather


Carlitos del Puerto

He de dir que dies abans, vaig estat googlejant a veure si en els anteriors concerts de Madrid o Las Palmas havien tocat algun tema de Toto. És més, tenia la il·lusió que potser en cauria alguna, com Rosanna o Don't Chain My Heart, però no va ser així.

Com a anècdota, al principi del concert, entre cançó i cançó hi va haver algú que va cridar: White Sister!!! I l'Steve el va mirar i va fer un gest com dient: "Tsss... Estàs flipant o què?". L'expressió que va posar en aquell moment va ser per partir-se!


Steve Lukather - Aquesta és la mateixa cara que poso jo quan hi ha paella els diumenges


Steve Lukather


Eric Valentine - Animant el públic


Steve Lukather

He de reconèixer que fins llavors no havia escoltat res de la seva carrera en solitari, i la veritat és que durant les primeres cançons estava bastant paradeta, però després em vaig començar a animar i a moure el cap seguint el ritme de la música.

Una de les cançons que més em va agradar va ser precisament la que dóna nom al seu últim disc, Ever Changing Times. Recordo que era aquesta pel riff de la guitarra, i també per la tornada, bastant enganxosa, i on l'Steve deixava cantar al públic.


Steve Lukather - Ever Changing Times


Steve Lukather & Carlitos del Puerto


Carlitos del Puerto


Steve Lukather

També van tocar Song For Jeff, un homenatge a en Jeff Porcaro, que pertany al segon disc d'en Lukather. Aquest és un fragment que vaig poder grabar:



Més tard, cadascú va fer el seu particular solo. Els músics que acompanyaven l'Steve eren unes màquines i tots tres van fer uns solos increïbles, sobretot l'Eric Valentine i en Carlitos del Puerto. Això sí, el que es va emportar la palma, sense cap mena de dubte, va ser l'Eric. Hi va haver més d'una ocasió en que va deixar el públic amb la boca oberta, i no era per menys.

Quan va arribar el seu torn, hi va haver un moment molt còmic, on els dos Steve i en Carlitos s'hi van acostar i li van llançar una tovallola al cap. Malgrat sense poder veure-hi gens, l'Eric va continuar tocant com si res, davant la mirada atònita de tothom, i les rialles dels seus companys i del públic. Aquest era un moment perfecte per grabar-lo en vídeo, però sóc idiota i no vaig tenir temps ni de reaccionar... Estava tan empanada disfrutant d'aquella demostració que no volia apartar la vista de l'escenari ni un moment. I és que aquell magnífic solo va fascinar a tot el públic.


Carlitos del Puerto - Després del solo de baix


Steve Lukather


Eric Valentine

Després del clam del públic cantant el típic: "Oeee oe oe oeeeee" durant el bis, van tornar a sortir a l'escenari per deleitar-nos ni més ni menys que amb una magistral versió de Pink Floyd, la de Shine On You Crazy Diamond. Les primeres notes, inconfusibles per tothom, van fer que el públic esclatés amb crits i forts aplaudiments. També era un moment idòni per grabar-ho en vídeo, però... recordeu que sóc idiota? Doncs això...

El concert va durar una hora i tres quarts, ben bé, però se'm va fer tan curt! Al final es van acomiadar amb un... ejem... ball... Si més no graciós... Aquí el meu grau d'idiotesa va baixar perquè vaig ser capaç d'agafar la càmera i grabar el moment:



En definitiva, va ser un gran concert! Segurament l'hauria disfrutat més si hagués conegut algunes de les cançons però, tot i així, m'ho vaig passar molt bé, i ho tornaria a repetir sense cap mena de dubte! A més, només pel fet d'haver pogut veure les meravelles i les improvitzacions que són capaços de fer aquests quatre músics, ja va valer la pena.

See you soon, guys!!!


Steve Weingart, Steve Lukather, Carlitos del Puerto & Eric Valentine


P.D: Per cert, el teloner era Jordi Sandalinas! Ho dic perquè pogueu dormir tranquils aquesta nit :-)

Steve Lukather a Barcelona - Part I

El passat dilluns dia 13 de juliol, el gran guitarrista Steve Lukather (un dels membres fundadors del mític grup Toto), va visitar Barcelona per presentar el seu últim disc en solitari, Ever Changing Times.



La veritat és que si m'haguéssin parlat d'ell un parell d'anys enrere, no hauria tingut ni pajolera idea de qui era... Però el meu germà (sí, aquell que li fan por els calamars farcits), que llavors anava a classes de bateria, li va agafar una mena d'obsessió per un baterista molt famós, un tal Jeff Porcaro, que havia sigut un dels membres fundadors de Toto, juntament amb en David Paich i l'Steve Lukather.

A partir de llavors, a casa nostra no s'escoltava una altra cosa que no fossin les cançons de Toto i frases del tipus:
En Jeff Porcaro és el putu amu!
Total, que a mi també em va acabar agradant el grup, sobretot cançons com les de Hold The Line, Africa, Don't Chain My Heart i Child's Anthem, entre d'altres.

Més tard vam saber que Toto havien estat recentment de gira a Espanya (Barcelona i Madrid al juliol del 2006, i Bilbao i Zaragoza a l'abril del 2007), i per sorpresa de tothom, es veu que aquella era l'última gira que feien, ja que havíen anunciat que el grup se separava.

Però al juny del 2007, me'n vaig anar de viatge amb unes amigues a Holanda, a l'Arrow Rock Festival (per si algú no ho sap, us diré que es tracta d'un festival de rock que el van celebrar a les afores de Biddinghuizen, un punyetero poble perdut a 75 Km d'Amsterdam), on tocaven els Europe i, casualment, també hi actuava Toto. No m'ho vaig pensar dues vegades! Aquell 30 de juny va ser la primera vegada que els vaig veure en directe. Hi havia 5.000 persones entre l'escenari i jo, i entre això i la meva miopia de merda, no és que veiés gran cosa, però almenys vaig poder disfrutar de Hold The Line i Africa en directe.

Almenys m'ho vaig passar bé durant els concerts, cosa que no puc dir del fatídic viatge de tornada en avió... només diré que el nostre vol havia de sortir diumenge al migdia, però no vam aterrar a Barcelona fins la nit del dilluns següent. Un altre dia parlaré de per què no tornaré a anar a cap festival de rock i per què no tornaré a volar mai més amb Fuckair Clickair.


Total, i tornant al tema que interessa... Ara farà uns dos mesos, el meu germà em va dir que l'Steve Lukather venia a Barcelona a presentar el seu nou disc en solitari. No estava gaire segura de voler anar-hi, ja que no havia escoltat res seu, però no em podia perdre l'oportunitat de veure un dels millors guitarristes del món sobre l'escenari.