L'última vegada que vaig anar a un concert a la sala Luz de Gas, va ser l'1 de juliol de l'any passat, a veure Alan Parsons Live Project. Bé, no, ara que hi caic... l'últim cop va ser al setembre, a veure el grup on toca el meu germà (no et queixaràs, eh? Que últimament t'estic fent molta propaganda!)
M'agrada molt, aquesta sala, és petita, acollidora, té molt bona acústica i, normalment (o almenys les vegades que hi he estat), la gent que que hi va és bastant assenyada i no intenta liquidar-te per aconseguir estar a primera fila. Bé, ara que hi penso... com a molt només hauré estat en dos o tres concerts on el públic hagi estat tranquilet, escoltant música pacíficament, sense molestar, ni empènyer ni voler arrencar-te els ulls.
De fet, ho tinc comprovat: els instints assassins d'algunes persones del públic són directament proporcionals al grau de bellesa dels músics. O sigui, com més buenorrus estiguin els del grup, més probabilitats hi haurà que el teu cuir cabellut acabi a l'altra banda de la sala. És clar que hi pot haver alguna excepció, com és el cas dels Rolling Stones... I això últim que cadascú s'ho agafi com vulgui... ¬¬
Vam arribar a la sala sobre les 19.30. Per sorpresa nostra només hi havia un parell o tres de persones fent cua, cosa que va fer que els meus germans i el meu pare (que també s'hi va apuntar) es poséssin de mala hòstia per haver-los fet sortir de casa tan d'hora :-)
El que passa és que estic acostumada a haver de fer 6 hores de cua o més per poder estar en un lloc decent, en un concert. Però, com ja he dit abans, com més endavant estiguis, més corres el risc d'acabar sense capacitat auditiva o amb una extremitat menys.
Per sort, com que la majoria de fans de Toto i d'en Lukather supera els 30 anys i, per tant, se suposa que ja tenen el cervell ben desenvolupat, no hi havia cap perill. És clar que també hi ha excepcions... I això que cadascú s'ho agafi com vulgui >:)
A les 20.30 van obrir les portes, però encara no hi havia tanta gent com m'esperava. A les 21.00 van tocar els teloners que, ho sento molt, però no tinc ni idea de com es deien. De fet, per no saber, no sabia ni que hi hauria teloners. Van tocar en acústic, mitja horeta, fins a les 21.30. A aquesta hora la sala ja estava bastant plena.
A les 22.00, ni un minut més ni un minut menys, es van apagar els llums i, amb el clam unànime del públic, l'Steve Lukather va sortir a l'escenari. L'acompanyaven tres magnífics músics: l'Steve Weingart als teclats, Carlitos del Puerto al baix i Eric Valentine a la bateria.
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather - No es veu gaire bé, però em va mirar directament, d'això ve l'atac de Parkinson al fer la foto
Steve Lukather
Carlitos del Puerto
He de dir que dies abans, vaig estat googlejant a veure si en els anteriors concerts de Madrid o Las Palmas havien tocat algun tema de Toto. És més, tenia la il·lusió que potser en cauria alguna, com Rosanna o Don't Chain My Heart, però no va ser així.
Com a anècdota, al principi del concert, entre cançó i cançó hi va haver algú que va cridar: White Sister!!! I l'Steve el va mirar i va fer un gest com dient: "Tsss... Estàs flipant o què?". L'expressió que va posar en aquell moment va ser per partir-se!
Steve Lukather - Aquesta és la mateixa cara que poso jo quan hi ha paella els diumenges
Steve Lukather
Eric Valentine - Animant el públic
Steve Lukather
He de reconèixer que fins llavors no havia escoltat res de la seva carrera en solitari, i la veritat és que durant les primeres cançons estava bastant paradeta, però després em vaig començar a animar i a moure el cap seguint el ritme de la música.
Una de les cançons que més em va agradar va ser precisament la que dóna nom al seu últim disc, Ever Changing Times. Recordo que era aquesta pel riff de la guitarra, i també per la tornada, bastant enganxosa, i on l'Steve deixava cantar al públic.
Steve Lukather - Ever Changing Times
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather
També van tocar Song For Jeff, un homenatge a en Jeff Porcaro, que pertany al segon disc d'en Lukather. Aquest és un fragment que vaig poder grabar:
Més tard, cadascú va fer el seu particular solo. Els músics que acompanyaven l'Steve eren unes màquines i tots tres van fer uns solos increïbles, sobretot l'Eric Valentine i en Carlitos del Puerto. Això sí, el que es va emportar la palma, sense cap mena de dubte, va ser l'Eric. Hi va haver més d'una ocasió en que va deixar el públic amb la boca oberta, i no era per menys.
Quan va arribar el seu torn, hi va haver un moment molt còmic, on els dos Steve i en Carlitos s'hi van acostar i li van llançar una tovallola al cap. Malgrat sense poder veure-hi gens, l'Eric va continuar tocant com si res, davant la mirada atònita de tothom, i les rialles dels seus companys i del públic. Aquest era un moment perfecte per grabar-lo en vídeo, però sóc idiota i no vaig tenir temps ni de reaccionar... Estava tan empanada disfrutant d'aquella demostració que no volia apartar la vista de l'escenari ni un moment. I és que aquell magnífic solo va fascinar a tot el públic.
Carlitos del Puerto - Després del solo de baix
Steve Lukather
Eric Valentine
Després del clam del públic cantant el típic: "Oeee oe oe oeeeee" durant el bis, van tornar a sortir a l'escenari per deleitar-nos ni més ni menys que amb una magistral versió de Pink Floyd, la de Shine On You Crazy Diamond. Les primeres notes, inconfusibles per tothom, van fer que el públic esclatés amb crits i forts aplaudiments. També era un moment idòni per grabar-ho en vídeo, però... recordeu que sóc idiota? Doncs això...
El concert va durar una hora i tres quarts, ben bé, però se'm va fer tan curt! Al final es van acomiadar amb un... ejem... ball... Si més no graciós... Aquí el meu grau d'idiotesa va baixar perquè vaig ser capaç d'agafar la càmera i grabar el moment:
En definitiva, va ser un gran concert! Segurament l'hauria disfrutat més si hagués conegut algunes de les cançons però, tot i així, m'ho vaig passar molt bé, i ho tornaria a repetir sense cap mena de dubte! A més, només pel fet d'haver pogut veure les meravelles i les improvitzacions que són capaços de fer aquests quatre músics, ja va valer la pena.
Steve Weingart, Steve Lukather, Carlitos del Puerto & Eric Valentine
P.D: Per cert, el teloner era Jordi Sandalinas! Ho dic perquè pogueu dormir tranquils aquesta nit :-)
M'agrada molt, aquesta sala, és petita, acollidora, té molt bona acústica i, normalment (o almenys les vegades que hi he estat), la gent que que hi va és bastant assenyada i no intenta liquidar-te per aconseguir estar a primera fila. Bé, ara que hi penso... com a molt només hauré estat en dos o tres concerts on el públic hagi estat tranquilet, escoltant música pacíficament, sense molestar, ni empènyer ni voler arrencar-te els ulls.
De fet, ho tinc comprovat: els instints assassins d'algunes persones del públic són directament proporcionals al grau de bellesa dels músics. O sigui, com més buenorrus estiguin els del grup, més probabilitats hi haurà que el teu cuir cabellut acabi a l'altra banda de la sala. És clar que hi pot haver alguna excepció, com és el cas dels Rolling Stones... I això últim que cadascú s'ho agafi com vulgui... ¬¬
Vam arribar a la sala sobre les 19.30. Per sorpresa nostra només hi havia un parell o tres de persones fent cua, cosa que va fer que els meus germans i el meu pare (que també s'hi va apuntar) es poséssin de mala hòstia per haver-los fet sortir de casa tan d'hora :-)
El que passa és que estic acostumada a haver de fer 6 hores de cua o més per poder estar en un lloc decent, en un concert. Però, com ja he dit abans, com més endavant estiguis, més corres el risc d'acabar sense capacitat auditiva o amb una extremitat menys.
Per sort, com que la majoria de fans de Toto i d'en Lukather supera els 30 anys i, per tant, se suposa que ja tenen el cervell ben desenvolupat, no hi havia cap perill. És clar que també hi ha excepcions... I això que cadascú s'ho agafi com vulgui >:)
A les 20.30 van obrir les portes, però encara no hi havia tanta gent com m'esperava. A les 21.00 van tocar els teloners que, ho sento molt, però no tinc ni idea de com es deien. De fet, per no saber, no sabia ni que hi hauria teloners. Van tocar en acústic, mitja horeta, fins a les 21.30. A aquesta hora la sala ja estava bastant plena.
A les 22.00, ni un minut més ni un minut menys, es van apagar els llums i, amb el clam unànime del públic, l'Steve Lukather va sortir a l'escenari. L'acompanyaven tres magnífics músics: l'Steve Weingart als teclats, Carlitos del Puerto al baix i Eric Valentine a la bateria.
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather - No es veu gaire bé, però em va mirar directament, d'això ve l'atac de Parkinson al fer la foto
Steve Lukather
Carlitos del Puerto
He de dir que dies abans, vaig estat googlejant a veure si en els anteriors concerts de Madrid o Las Palmas havien tocat algun tema de Toto. És més, tenia la il·lusió que potser en cauria alguna, com Rosanna o Don't Chain My Heart, però no va ser així.
Com a anècdota, al principi del concert, entre cançó i cançó hi va haver algú que va cridar: White Sister!!! I l'Steve el va mirar i va fer un gest com dient: "Tsss... Estàs flipant o què?". L'expressió que va posar en aquell moment va ser per partir-se!
Steve Lukather - Aquesta és la mateixa cara que poso jo quan hi ha paella els diumenges
Steve Lukather
Eric Valentine - Animant el públic
Steve Lukather
He de reconèixer que fins llavors no havia escoltat res de la seva carrera en solitari, i la veritat és que durant les primeres cançons estava bastant paradeta, però després em vaig començar a animar i a moure el cap seguint el ritme de la música.
Una de les cançons que més em va agradar va ser precisament la que dóna nom al seu últim disc, Ever Changing Times. Recordo que era aquesta pel riff de la guitarra, i també per la tornada, bastant enganxosa, i on l'Steve deixava cantar al públic.
Steve Lukather - Ever Changing Times
Steve Lukather & Carlitos del Puerto
Carlitos del Puerto
Steve Lukather
També van tocar Song For Jeff, un homenatge a en Jeff Porcaro, que pertany al segon disc d'en Lukather. Aquest és un fragment que vaig poder grabar:
Més tard, cadascú va fer el seu particular solo. Els músics que acompanyaven l'Steve eren unes màquines i tots tres van fer uns solos increïbles, sobretot l'Eric Valentine i en Carlitos del Puerto. Això sí, el que es va emportar la palma, sense cap mena de dubte, va ser l'Eric. Hi va haver més d'una ocasió en que va deixar el públic amb la boca oberta, i no era per menys.
Quan va arribar el seu torn, hi va haver un moment molt còmic, on els dos Steve i en Carlitos s'hi van acostar i li van llançar una tovallola al cap. Malgrat sense poder veure-hi gens, l'Eric va continuar tocant com si res, davant la mirada atònita de tothom, i les rialles dels seus companys i del públic. Aquest era un moment perfecte per grabar-lo en vídeo, però sóc idiota i no vaig tenir temps ni de reaccionar... Estava tan empanada disfrutant d'aquella demostració que no volia apartar la vista de l'escenari ni un moment. I és que aquell magnífic solo va fascinar a tot el públic.
Carlitos del Puerto - Després del solo de baix
Steve Lukather
Eric Valentine
Després del clam del públic cantant el típic: "Oeee oe oe oeeeee" durant el bis, van tornar a sortir a l'escenari per deleitar-nos ni més ni menys que amb una magistral versió de Pink Floyd, la de Shine On You Crazy Diamond. Les primeres notes, inconfusibles per tothom, van fer que el públic esclatés amb crits i forts aplaudiments. També era un moment idòni per grabar-ho en vídeo, però... recordeu que sóc idiota? Doncs això...
El concert va durar una hora i tres quarts, ben bé, però se'm va fer tan curt! Al final es van acomiadar amb un... ejem... ball... Si més no graciós... Aquí el meu grau d'idiotesa va baixar perquè vaig ser capaç d'agafar la càmera i grabar el moment:
En definitiva, va ser un gran concert! Segurament l'hauria disfrutat més si hagués conegut algunes de les cançons però, tot i així, m'ho vaig passar molt bé, i ho tornaria a repetir sense cap mena de dubte! A més, només pel fet d'haver pogut veure les meravelles i les improvitzacions que són capaços de fer aquests quatre músics, ja va valer la pena.
See you soon, guys!!!
Steve Weingart, Steve Lukather, Carlitos del Puerto & Eric Valentine
P.D: Per cert, el teloner era Jordi Sandalinas! Ho dic perquè pogueu dormir tranquils aquesta nit :-)
no conec els cantants, ni el taloner, però després de la teva review m'he quedat amb moltes coses que les he agafat com he volgut :P
ResponEliminapetons!
I això és bo o dolent? xD
ResponEliminaDoncs si pots escolta alguna cosa de Toto, com "Africa" o "Hold The Line", segur que et sonen!! ;-)
pots entrar a la web d'en jordi sandalinas aquí
ResponEliminawww.myspace.com/jordiacousticjam
ó a
www.jordisandalinas.com