Em trobo en un prat. Està envoltat d’arbres alts, verds i espessos. Miro el cel. Fa un dia assolellat i calorós.
No sé on estic ni com punyetes hi he arribat, em sembla que m’he perdut. De cop, sento unes veus darrere meu. Em giro i veig un grup de gent en una mena de campament. Hi ha tendes de campanya fabricades amb teles, lones blaves, troncs, trossos de fusta i objectes metàl·lics. També hi ha una foguera. La gent va amunt i avall, carregant maletes i objectes personals. Semblen desconcertats. Sembla que també s’han perdut, igual que jo. No sé per què, però diria que tot això em sona d’alguna cosa.
De cop, algú em crida. Em giro i veig en Jack Shephard (sí, el metgeborratxo de Lost) caminant cap a mi. Amb ell també hi ha en Sawyer (baba) i el hobbit ionqui Charlie.
Deixem enrera el campament i ens endinsem a la selva. Caminem durant una bona estona fins que arribem a un camí pedregós que fa baixada. A la nostra esquerra hi ha selva, i a la nostra dreta un precipici que t’hi cagues, així que seguim caminant.
Arribem al final del camí, que queda tallat per un llac rodejat de parets de roca escarpada i grans roques apilades. L’única manera de travessar-lo és escalar i saltar de roca en roca.
Just abans d’arribar a l’altra banda em ve al cap un flash d’encara no 3 segons, (mira, com en Desmond!), on hi apareixen 3 homes armats amb cara de no haver tingut el seu moment All Bran durant dies, situats damunt d’unes roques molt semblants a les que estem atravessant en aquest moment. Però penso que són imaginacions meves produïdes per la deshidratació i el cansament, i no li dono importància.
No arribem gaire més lluny, ja que es comença a fer tard, i no ens voldriem trobar al mig de la selva, de nit, i amb l’Smokey jugant a Fet i Amagar amb nosaltres.
Quan arribem una altra vegada al llac, fem el mateix recorregut que abans. Comencem a escalar entre les roques per tal de rodeja-lo. Una vegada estem al punt més alt (a uns 20 metres d’alçada, més o menys), en Jack diu que té ganes de banyar-se (manda coj****) i es llança des d’una roca. En Sawyer, per no ser menys, es treu la camisa (baba+baba² * π + ∞) i també es tira de cap a l’aigua, mentres elhobbit Charlie i jo ens quedem damunt la roca, esperant-los.
De cop, veig 3 homes desconeguts sorgint de la selva i caminant cap a la nostra direcció. Acollonida, començo a baixar a poc a poc per les roques fins on està en Sawyer, que encara està nedant sense adonar-se de res, i li dic que els Others venen. Entro a l’aigua i els dos ens amaguem en una petita gruta formada dins la roca.
Des del nostre amagatall, crido en Charlie:
Llavors, veig com en Jack surt del seu amagatall i es dirigeix cap a ells.
Un dels homes, ens apunta amb una arma i crida:
Jo m’apropo a un d’ells i intento fotre-li una bona hòstia, però fallo. En Jack m’agafa pel braç i ens n’anem corrents. Llavors hi ha més trets. Sento una mena de vibració que recórre tot el meu cos, però jo, com a bona companya sensible i solidària que sóc, no paro de córrer, ni tan sols per veure si en Jack o en Sawyer han caigut a terra o estan ferits. No. Jo vaig pim pam, pim pam, i quan arribi al campament, si eso, ja els hi preguntaré si estan bé (en el cas que no hagin caigut en mans dels Others).
Llavors, per fi, arribem al campament. Veig dos cotxes dels Mossos aparcats davant d’una de les tendes. M’hi apropo i, encara esbufegant, els hi pregunto què ha passat.
Sí, sí. Com ho sentiu. Tota aquesta història que sembla sortida d'un capítol real de Lost, ha sigut el que he somiat aquesta nit. No sé si tota aquesta paranoia serà fruit de les ganes que tinc que comenci la sisena i última temporada de la sèrie (el proper 2 de febrer), però desde luegu feia temps que no somiava una cosa tan surrealista com aquesta (l'última va ser la història de l'Ossito-menja-bocates, que podeu llegir aquí), així que m'he aixecat a mitja nit, he agafat paper i boli, i m'ho he apuntat tot per no oblidar-me de cap detall. Així, una vegada més, demostro als meus (pocs) lectors que faig honor al nom del blog.
Nota: No és que dubti de l'eficiència, la professionalitat i la qualitat visual dels Mossos, per no parlar de la capacitat que tenen d'aparèixer allà onmenys se'ls espera més se'ls necessita, -qui diu a l'illa de Lost, diu a la rotonda de Montgat a les 4 de la tarda- tot al contrari! Així que no tinc ni la més mínima idea de perquè han sortit representats d'aquesta manera tan... tan... Ehh... Uhh... Fosa en negre.
No sé on estic ni com punyetes hi he arribat, em sembla que m’he perdut. De cop, sento unes veus darrere meu. Em giro i veig un grup de gent en una mena de campament. Hi ha tendes de campanya fabricades amb teles, lones blaves, troncs, trossos de fusta i objectes metàl·lics. També hi ha una foguera. La gent va amunt i avall, carregant maletes i objectes personals. Semblen desconcertats. Sembla que també s’han perdut, igual que jo. No sé per què, però diria que tot això em sona d’alguna cosa.
De cop, algú em crida. Em giro i veig en Jack Shephard (sí, el metge
Anna! Anem a explorar la zona. T’hi apuntes? – em diu en Jack.I, és clar, com que una no s’estavella a l’illa de Lost cada dia i, molt menys, li surt l’oportunitat d’anar a “explorar la zona” (o el que sigui) acompanyada d’en Sawyer, doncs dic que sí, evidentment.
Deixem enrera el campament i ens endinsem a la selva. Caminem durant una bona estona fins que arribem a un camí pedregós que fa baixada. A la nostra esquerra hi ha selva, i a la nostra dreta un precipici que t’hi cagues, així que seguim caminant.
Arribem al final del camí, que queda tallat per un llac rodejat de parets de roca escarpada i grans roques apilades. L’única manera de travessar-lo és escalar i saltar de roca en roca.
Just abans d’arribar a l’altra banda em ve al cap un flash d’encara no 3 segons, (mira, com en Desmond!), on hi apareixen 3 homes armats amb cara de no haver tingut el seu moment All Bran durant dies, situats damunt d’unes roques molt semblants a les que estem atravessant en aquest moment. Però penso que són imaginacions meves produïdes per la deshidratació i el cansament, i no li dono importància.
No arribem gaire més lluny, ja que es comença a fer tard, i no ens voldriem trobar al mig de la selva, de nit, i amb l’Smokey jugant a Fet i Amagar amb nosaltres.
Quan arribem una altra vegada al llac, fem el mateix recorregut que abans. Comencem a escalar entre les roques per tal de rodeja-lo. Una vegada estem al punt més alt (a uns 20 metres d’alçada, més o menys), en Jack diu que té ganes de banyar-se (manda coj****) i es llança des d’una roca. En Sawyer, per no ser menys, es treu la camisa (baba+baba² * π + ∞) i també es tira de cap a l’aigua, mentres el
De cop, veig 3 homes desconeguts sorgint de la selva i caminant cap a la nostra direcció. Acollonida, començo a baixar a poc a poc per les roques fins on està en Sawyer, que encara està nedant sense adonar-se de res, i li dic que els Others venen. Entro a l’aigua i els dos ens amaguem en una petita gruta formada dins la roca.
Des del nostre amagatall, crido en Charlie:
Tsssss!! Charlie, corre, baixa i vine cap aquí abans no et vegin! Procura no fer soroll!Xoff!!
P*** hobbit...En Charlie s’amaga. Els homes, aturats a la vora del llac ens busquen, com en Robert De Niro buscant al seu advocat a El Cabo del Miedo (¿¿Abogadooo?? ¡¡Abogadooooo!! ¡Sal, ratita, quiero verte la colitaaaa!).
Llavors, veig com en Jack surt del seu amagatall i es dirigeix cap a ells.
Està vist que el doctoret vol que el matin! Espera, que no moriràs sol! – diu en SawyerEn Sawyer, en Charlie i jo sortim de la gruta i anem a ajudar en Jack (maleïda sigui la vegada que se li va ocórrer l'estúpida frase de Live Together, Die Alone). Quan hi arribem, veiem que el més corpulent de tots discuteix amb en Jack, pel que es veu, vol que li doni l’arma, però en Jack no vol i comencen a cridar.
Un dels homes, ens apunta amb una arma i crida:
Quiets!! No us mogueu o us faig la ratlla al mig!!!De cop, se sent un tret. En Sawyer ha tret una arma que portava no em vull ni imaginar on, i dispara a l’home corpulent, que de l’impacte de la bala xoca contra la paret i cau a terra. Els altres dos s’acolloneixen.
Jo m’apropo a un d’ells i intento fotre-li una bona hòstia, però fallo. En Jack m’agafa pel braç i ens n’anem corrents. Llavors hi ha més trets. Sento una mena de vibració que recórre tot el meu cos, però jo, com a bona companya sensible i solidària que sóc, no paro de córrer, ni tan sols per veure si en Jack o en Sawyer han caigut a terra o estan ferits. No. Jo vaig pim pam, pim pam, i quan arribi al campament, si eso, ja els hi preguntaré si estan bé (en el cas que no hagin caigut en mans dels Others).
Llavors, per fi, arribem al campament. Veig dos cotxes dels Mossos aparcats davant d’una de les tendes. M’hi apropo i, encara esbufegant, els hi pregunto què ha passat.
Tranquila, ja els hem atrapat... Emmm... Bé, de fet encara no, hi estem treballant, però ho deia per quedar bé. Sort que no us han ferit.De sobte, en Jack, que es troba al meu costat, es desploma a terra, ferit. Llavors em miro, i em dono compte que tinc tota la samarreta tacada de sang, una de les bales em deu haver travessat l'abdòmen i m'estic desagnant. Començo a marejar-me i em desmaio, mentre sento la veu d'en Sawyer maleïnt:
Son of a bitch!Fosa en negre i.... finalment em desperto.
Sí, sí. Com ho sentiu. Tota aquesta història que sembla sortida d'un capítol real de Lost, ha sigut el que he somiat aquesta nit. No sé si tota aquesta paranoia serà fruit de les ganes que tinc que comenci la sisena i última temporada de la sèrie (el proper 2 de febrer), però desde luegu feia temps que no somiava una cosa tan surrealista com aquesta (l'última va ser la història de l'Ossito-menja-bocates, que podeu llegir aquí), així que m'he aixecat a mitja nit, he agafat paper i boli, i m'ho he apuntat tot per no oblidar-me de cap detall. Així, una vegada més, demostro als meus (pocs) lectors que faig honor al nom del blog.
Nota: No és que dubti de l'eficiència, la professionalitat i la qualitat visual dels Mossos, per no parlar de la capacitat que tenen d'aparèixer allà on
