dimecres, 23 de març de 2011

Carta a una arna

Benvolguda Larva d'Arna que s'ha instal·lat a la meva habitació:

No sé des de quan portes enganxada a la paret, però volia dir-te que no t'amoïnis, que no tinc pensat fer-te mal mentre duri la metamorfosi. Ja és prou putada haver d'arrossegar-se enfundada en aquesta pelussa de melic. Tú fes, fes, sense pressa.

Només et demano una cosa. Quan et facis gran i et converteixis en aquell putu bitxo amb ales lleig, repugnant i repulsiu, t'agrairia que seguissis les següents normes de convivència:

1. Els armaris de la cuina no són un bufet lliure.

No, no em miris així. Ja sé que està ple de menjar i begudes, però això no vol dir que sigui per a tú i molt menys que tinguis dret a restregar les teves fastigoses ales peludes per tots els racons. Que fa molt de fàstic obrir la porta de l'armari i trobar-se, no una, sino tres o quatre arnes voletejant per allà dins. A vosaltres potser us sembla un bon lloc per jugar a Fet i Amagar. Ho entenc, és un lloc fosc ple de capses i raconets recòndits.
Uhhh, mira, què divertit, jujuju, jajaja, segur que dins del pot de Nesquik no em troben!
Doncs que sàpigues que almenys una cinquantena de companyes teves que van entrar en aquest armari l'estiu passat no en van tornar a sortir.

[Mode sàdic ON]

Sí, no t'imagines la il·lusió que em feia obrir la porteta i descobrir que cada vegada hi havia més i més arnes enganxades a la trampa adhesiva. No t'imagines el morbo que donava veure-les agonitzar i com em miraven suplicant que les ajudés, mentre jo les contemplava menjant galetetes salades. Moments com aquell em feien sentir com un Dexter en potència

[Mode sàdic OFF]

Evidentment, també tens prohibit acostar-te a les meves galetes, donuts, pastes i altres guarrades. Les tinc en un armari a part, l'amagatall, que li dic jo. Allà és on hi guardo totes les llaminadures dignes de comentaris del tipus: "Et fotràs com una vaca" o, dit més sutilment, "Muuuuuuuuuuu".

2. Res de jugar a Susto o Muerte dins dels paquets de crispis.

També us deu semblar d'allò més divertit criar com cunejus dins dels paquets de crispis. I sí, segurament existeixen éssers peculiars com en Bear Grylls o en Frank de la Jungla que saltarien d'alegria pensant: "Mmmm... Proteïnes!", però a la resta de mortals no ens fa puta gràcia.

Que més d'una vegada he estat a la vora d'un atac cardíac quan, a l'obrir el paquet gairebé nou i tancat amb una pinça, ha sortit una arna disparada al crit de "Freedooooom!". Llavors he acabat llençant tots els crispis a terra i me n'he anat cagant llets el més lluny possible. Però per si això no fos prou humiliant, sempre hi ha algú que em veu córrer pel passadís amb cara de camió i em pregunta:
Què et passa?
I jo, per no quedar malament, sempre exagero una mica la situació:
Una arna així de grossa (indicant una mida d'uns 7 cm amb els dit índex i polze) m'ha atacat quan m'anava a fer un bol de crispis amb llet! Una mica més i m'entra per la boca, la molt guarra!

3. La meva tassa de cafè amb llet no és una piscina.

No m'agrada gens aixecar-me de bon matí amb cara de zombie i trobar-me amb una de vosaltres nedant feliçment dins de la meva tassa de cafè amb llet. Que, perdoneu que us digui però... Si no sabeu nedar, què coi hi feu allà dins?? Ho feu només per fotre, no? Teniu arnes kamikaze entrenades exclusivament per boicotejar-me l'esmorzar, oi que sí?

4. El cosí de Zumosol és benvingut sempre i quan estigui disposat a fer-me de model per a una sessió de necrofotografia.

Si, home, totes les arnetes petites teniu un cosí de Zumosol, aquell que es passa tot l'any menjant com un serdu, i quan arriba l'estiu, va de visita a la casa del pueblu.

Que jo estic tan tranquil·la a casa meva i de cop i volta veig alguna cosa estranya pel rabillu de l'ull. Miro cap amunt i veig una immensa arnota negra de 5 cm d'ample per 7 de llarg, allà, enganxada a la paret. M'acolloneixo i faig un bot del sofà com si hagués vist un zombie afamat venint cap a mi.

La gent normal agafaria el diari i PLAF. Però jo, des que tinc l'objectiu macro, m'interessa fer fotos de bitxos diversos. Però, què passa? Que no paren de moure's i això, juntament amb el meu pols de merda, la foto no pot quedar bé de cap manera. I com que les arnes no enteneu el nostre idioma, no puc dir-vos:
Escolta, fes el favor d'estar-te quieta! I somriu, hòstia, que això no és un funeral! Va, que si et portes bé t'etiquetaré al Facebook. Vinga, digues: "naftaliiiiiiina".
Així que al final he arribat a la conclusió que per poder-li fer una foto en condicions a una arna, ha d'estar... ejem... com dir-ho d'una manera que no t'ofengui... mmmm.... morta. Però no pateixis, procuro fer-ho de la millor manera possible i sense que pateixin.

[Mode Sàdic: ON]

Primer les ruixo amb mig pot de Bloom. Quan comencen a voleiar com si s'haguéssin passat tota la nit de botellón i finalment cauen al terra, les recullo i les deixo agonitzant dins d'un pot. Al dia següent les clavo en una agulla i... que comenci l'espectacle.

[Mode Sàdic: OFF]



Ara que, ben pensat, no sé per què t'escric aquestes línies. Les arnes sou uns bitxos lletjos, estúpids i insignificants i, a més, no sabeu llegir. Només sabeu incordiar i donar pel sac.

Així que he pensat que com que tú continuaràs fent el que et roti, jo també.

P.D: Per cert, si ara veus venir algú amb un diari a la mà no t'espantis.

Amb carinyu,

Anna

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada