dimarts, 24 de març de 2009

Herois

Coincidint amb el retorn d'en Bryan Fuller com a guionista d'Herois, em decideixo a inaugurar una nova secció dedicada a la sèrie, per comentar els capítols, parlar sobre els actors i les actrius, estar al dia de les últimes notícies i spoilers... Poca feina? Si, segurament. Però, què voleu? Estic a l'atur!

Primer de tot faré una mica d'història. Començo, doncs: *s'escura el coll*

Tot va començar a principis de maig del 2007. Havia sentit a parlar d'Herois, i sobretot n'havia llegit molt bones crítiques, així que quan TV3 va anunciar que l'estrenava, no m'ho vaig pensar dues vegades. Bé, a part de tot això hi havia una altra raó per la qual volia veure-la, i és que un dels seus protagonistes estava interpretat per en Milo Ventimiglia, conegut anteriorment com a Jess, l'ex-novio gamberret (i, tot s'ha de dir, força mono) de la Rory, de Las Chicas Gilmore.

Des del primer capítol em va semblar una sèrie collonuda, amb un argument bastant bo i uns personatges aparentment senzills però força interessants, i em va agradar tant que m'hi vaig enganxar de seguida. Durant gairebé tota la primera temporada el meu personatge preferit havia estat en Peter Petrelli, però va ser a partir del capítol 1x22 - Landslide, que vaig canviar d'idea. Només una paraula: Boom! Sabeu de qui parlo?


Aquesta escena d'en Sylar, en el que se'l veu en el terrat d'un edifici, contemplant la ciutat de NY mentre juga amb els poders radioactius que acaba d'aconseguir, em va deixar, literalment, amb la boca oberta. Per mi, és un dels millors cliffhangers d'Herois, sens dubte.

I va ser a partir de la segona temporada que vaig començar a seguir-la a ritme dels EUA. La veritat és que mai m'havia enganxat tant a una sèrie com per descarregar-me els capítols i veure'ls abans de la seva emissió aquí.

I sí, la segona temporada va ser una mica... com ho diria... lamentable. Començant per la durada que, per culpa de la punyetera vaga de guionistes, ens vam haver de conformar amb només 11 capítols. Les trames eren bastant lentes i soporíferes, sobretot la d'en Hiro al Japó Feudal. Per no parlar d'alguns dels nous personatges, que eren d'allò més avorrits i a sobre no aportaven res a la sèrie. Ara mateix em ve al cap la Maya. Es passa gairebé tota la temporada plorant, cridant, suant com un porc i xorrejant xapapote pels ulls. Quin personatge més desagradable...

De fet, crec que vaig continuar veient la sèrie perquè em feia gràcia veure com se les apanyava en Sylar sense els seus poders, sino potser m'hauria esperat a veure-la per la tele.

Però al setembre del 2008 es va estrenar la tercera temporada i, amb això, van tornar les esperances. Tot i que ha tingut alguns capítols fluixets, trobo que supera de bon tros l'anterior. De totes maneres no em va acabar d'agradar el gir que li van donar a alguns dels personatges, com ara en Mohinder, la Claire o en Nathan.

En Mohinder (també anomenat Mohonder), va passar de ser un científic brillant a un científic boig obsessionat amb el seu nou poder que, al contrari del que tots ens havíem imaginat després de llegir algun que altre spoiler, no era el de llançar teranyines pels canells i pujar-se per les parets, en plan Spiderman.

El Volum 4: Fugitives va començar amb el capítol 3x14 - A Clear and Present Danger, i la veritat és que m'està agradant molt, potser fins i tot més que el Volum 3.

Com deia al principi, en Bryan Fuller, guionista de la major part dels capítols de la primera temporada, ha tornat a Herois per intentar reconduir la sèrie i tornar-la a portar pel bon camí.

Ja feia temps que s'havia anunciat el seu retorn pel capítol 3x20 - Cold Snap, que es va emetre ahir dilluns, i la veritat és que, després de veure'l, torno a tenir ganes d'entrar als fòrums per comentar els capítols i llegir les teories i les cabòries dels fans.

Així que, per últim, només em queda dir una cosa: Chapó per al senyor Fuller!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada